Els circuits mentals de Maria Rodés i Nico Roig

23.03.2015

Què alimenta l’impuls creatiu? Crisis personals, els miralls de la infantesa, traumes, l’absurditat i el material efímer de l’enamorament, les copes de vi, la nit, la solitud o els viatges desfilen per sobre del divan on jauen els cantautors Maria Rodés i Nico Roig. L’escriptor Jordi Nopca fa de psicoanalista. Som a la darrera sessió dels laboratoris d’escriptura del Festival Kosmopolis, dissabte 21 al vespre, en una performance dirigida per Marc Caellas. Comença la funció.

Els cantautors Maria Rodés i Nico Roig, entrevistats per Jordi Nopca als Laboratoris d'escriptura del Kosmopolis 2015| Foto © Miquel Taverna, CCCB, 2015

Els cantautors Maria Rodés i Nico Roig, entrevistats per Jordi Nopca als Laboratoris d’escriptura del Kosmopolis 2015| Foto © Miquel Taverna, CCCB, 2015.

L’univers creatiu de l’artista s’emmiralla, inevitablement, en el record d’allò que ha viscut, en les experiències que han modelat el seu pensament, i en la manera de gestionar les emocions que li suscita el món que l’envolta. Fora del tòpic que l’artista es troba sol al món –com qualsevol altre ésser humà- o que escriu i compon de nit, la sessió performàtica de Rodés i Roig se centra en el procés creatiu i en el mecanisme que fa emergir la idea, la llavor, la punta de l’iceberg per on començar a desgranar la part del tot. Mentre Maria Rodés llegeix poemes de Pessoa i reconeix que la inspiració se li desperta amb aquest autor –confessa, fins i tot, que li n’ha copiat alguna frase per posar-la distretament en alguna de les seves cançons- Nico Roig s’entusiasma amb un còmic d’Olivier Schrauwen i parla del segon sentit de les paraules: del fons i de la forma. Li interessa especialment la forma. “Aquest il·lustrador t’explica una acció, però per la manera com dibuixa ja perceps tot un altre missatge. Importa el contingut, però el llenguatge de la forma té molt de pes”.

Proust, maletes i adéus

Jordi Nopca surt a l’escenari amb un llibre negre a les mans i amb la solemnitat de qui es troba a punt d’iniciar un ritual litúrgic. Pregunta a Nico què li preocupa, com està, com es troba. En Nico recorda la llet fresca que la seva àvia li preparava per berenar, un sabor que de vegades retroba en l’esperit de certes cançons. “Hi ha gent que percep colors quan sent una determinada música, o hi veu números. Se’n diu sinestèsia, d’això, oi? Jo hi noto gustos, en la música. I hi busco aquesta textura de la galeta tova dessota i cruixent per dalt; la pel·lícula de galeta àgria o àcida barrejada amb la dolçor de la llet”. Les referències a Proust i la infantesa com a període feliç, iniciàtic i pur obren la porta a la creativitat: l’artista és, si més no, un interpretador d’aquest viatge que és la vida i parteix del passat.

Maria Rodés es defineix com una persona nòmada: “No visc més de tres setmanes o un mes en un sol lloc. Actualment em moc molt”. Viu a cavall de Berlín i Barcelona. En Nopca li fa arribar unes quantes preguntes de part d’Andrea Rodés, la germana escriptora de la Maria. D’aquesta manera viatgem a la infantesa, també, de Maria Rodés: la vida en un poble, l’estrès acústic que va patir quan va tastar Barcelona, el fet d’haver de compartir el lavabo amb la seva germana i la convivència dins una mateixa habitació amb altres germans homes, que potser l’han fet comprendre millor el món masculí. Diu que és més de “no tenir amics” o de “tenir amics deslligats o dispersos”, no pertany a cap colla.

En un moment donat, Nico Roig treu la guitarra i interpreta una cançó del seu disc Tonada del genoma humà, “La Iaia”, on barreja passat i present. S’endinsa en un record i l’amplifica, saltant en el temps. Es cus la tristesa amb acords de guitarra i aborda el tema de l’adéu, el final, la pèrdua, la mort. El sentiment és palpable, la ràbia dels seus dits aferrats a la guitarra ho certifica.

Subconscient, vi i formatges

Nico Roig i Maria Rodés al divan de Jordi Nopca | Foto © Miquel Taverna, CCCB, 2015.

Nico Roig i Maria Rodés al divan de Jordi Nopca | Foto © Miquel Taverna, CCCB, 2015.

En una sessió de psicoanàlisi és impossible no parlar de somnis. Els somnis (i els malsons) són una font inesgotable d’idees. Quan Rodés passava per una crisi creativa es va proposar d’anar anotant els somnis que tenia. D’un d’aquells somnis en va sortir una cançó d’amor: “Mirall”, que la cantautora interpreta amb una guitarra acústica, amb veu despullada, recobrint l’espai d’intimitat i tendresa sincera. Rodés va perdre una de les llibretes on anotava els somnis en un aeroport, però en treu una altra de verda de la bossa. “Aquesta és l’actual”-diu. Ara, Rodés publica Duermevela. Los sueños de Maria Rodés amb l’editorial Alpha Decay, on explica alguns d’aquests desvaris onírics i creatius.

Nico Roig beu vi i menja torradetes amb formatge. Les dues pantalles que hi ha a la sala emeten un avançament del que serà “Os meus Shorts II” (Bankrobber-BRABO-Gandula-Ultralocal), el seu proper treball musical. A en Nico, li encanten els formatges. De fet, va ser ell qui va regalar-li un dia el “Poema de los quesos” a en Josep Pedrals, “que se’l va fer seu, va posar-hi la seva mètrica i el recita de conya”. En Pedrals surt a l’escenari i obsequia el públic amb una interpretació enèrgica i vigorosa, vitalista i explosiva.

La vetllada acaba amb una darrera actuació de Roig i Rodés, que interpreten respectivament “Les dones macabres” i “Hora en punt”, inspirada en el conte de Pere Calders, fent posar la pell de gallina a l’auditori. Més tard, el públic baixa les escales del Mirador del CCCB deixant enrere els edifics del Raval banyats de nit, emmarcats al finestral, i es dispersa.