Els catalans selon Henry de Laguérie

24.10.2014

El diari Le monde ha encetat la col·lecció Lignes de vie d’un peuple, una sèrie d’assaigs sobre diferents nacionalitats. Henry de Laguérie hi ha contribuït amb Les catalans, un llibre que explora la Catalunya d’avui amb una mirada francesa. Clara Renedo ha assistit a la presentació del llibre a París.

Henry de Laguerie

 

La setmana passada es va presentar a París, a la sala d’actes de la seu de la delegació de la Generalitat, el llibre Les catalans del periodista francès Henry de Laguérie, publicat aquest setembre per l’editorial parisenca Ateliers Henry Dougier. Les catalans és un assaig divulgatiu que es proposa d’explicar  qui són —i, sobretot, com són— els catalans. No es tracta, però, d’un discurs unívoc, sinó d’un retrat polièdric fet a partir d’entrevistes amb persones d’àmbits molt diversos de la societat catalana, des de personatges públics com Carme Forcadell o Joaquim Maria Puyal, a cares potser menys visibles —però no per això menys importants— com el cap de colla dels Castellers de Vilafranca o el director de màrqueting de Vueling, fins a arribar a les veus més marginals o silenciades de la nostra societat, com Kheraba Drame, un immigrant senegalès que sobreviu fent de ferraller al Poblenou. Tot i que, inevitablement, la qüestió de la independència hi té un paper molt important, també tenen molt de relleu la cultura, el tarannà, la història, l’economia o les desigualtats socials.

Tant l’autor com l’editor van ser rebuts per un públic molt heterogeni, però, sobretot, encuriosit, que omplia a vessar tota la sala. Martí Anglada, delegat de la Generalitat a França i Suïssa, va encetar l’acte tot destacant que Les catalans arriba en un moment especialment pertinent, en què el nostre país és portada de la premsa internacional: «és un llibre útil perquè és actual». Va agrair també a l’autor, Henry de Laguérie —un periodista jove «però molt conegut a Barcelona», on viu des de fa sis anys—, el retrat que fa de la societat catalana «amb els ulls plens d’interès (i també de simpatia)».

A continuació Henry Dougier, l’editor, va prendre la paraula assenyalant que, tot i l’innegable actualitat dels catalans, l’interès del món editorial francès pel nostre país no és pas nou, i va voler destacar especialment la figura de Llibert Tarragó, pioner en l’edició de la literatura catalana en francès.  Les catalans és, juntament amb d’altres volums dedicats, per exemple, als napolitans, els islandesos o els suïssos, un dels primers números de la col·lecció Lignes de vie d’un peuple, que té més d’una centena de títols en perspectiva i que neix amb la voluntat d’explicar la identitat dels pobles a partir d’anècdotes i històries particulars que, des de la singularitat, aconsegueixin crear un relat universal. Tot plegat amb un to calorós i gens dogmàtic —però tot i així rigorós— que fa que «el lector s’hi senti terriblement pròxim quan llegeix».

L’autor del llibre, el periodista Henry de Laguérie, va començar la seva intervenció justament traslladant aquesta idea a la realitat catalana a partir d’una cita de Dalí, que sosté que «només des de l’ultra-local es pot tocar l’universal». I ho va il·lustrar, entre els somriures dels assistents, tot explicant que «els catalans són una població tan lligada al seu territori, que a la previsió del temps de la seva televisió sempre comencen dedicant una estona a mostrar i anomenar els petits pobles i racons del país. Aprecien moltíssim la seva terra, els seus costums i les seves tradicions. D’altra banda, però, també tenen un caràcter profundament universal: els espanyols que més viatgen, la major part de empreses espanyoles que exporten a l’estranger, els artistes i talents espanyols coneguts a fora… tot sovint són catalans!».

De Laguérie va explicar que, naturalment, es tracta d’un llibre destinat al públic francès, ja que té molt en compte la imatge i, sobretot, els equívocs que la societat francesa té dels catalans. Va destacar que, tot i el veïnatge i l’afinitat entre tots dos països, no resulta gens fàcil explicar la naturalesa i les aspiracions del poble català a un país tan fortament centralitzat i jacobí. De tota manera, l’autor va reconèixer que ell mateix no deixava de sorprendre’s per com als catalans els importa moltíssim saber el que diuen d’ells a l’estranger, i per això creia que probablement Les catalans també despertaria interès a Catalunya.

Al torn de preguntes, més d’un català va voler agrair de poder llegir en una llengua estrangera un retrat tan acurat de Catalunya, i molts de francesos entre el públic van expressar les seves inquietuds per la relació entre Catalunya i Espanya. Fins i tot va intervenir l’ex-cònsol a Barcelona durant els Jocs del 92, que va suggerir si Felip VI no podria exercir de moderador entre Barcelona i Madrid per tal de garantir la unitat d’Espanya.

Henry de Laguérie es va encarregar de traduir a la realitat francesa les reflexions, els dubtes i les certeses dels protagonistes de Les catalans amb una mirada fresca —però no per això menys profunda— sobre la societat catalana. La comparació amb França va resultar inevitable, i de Laguérie, seguint el que diu Ferran Requejo a l’entrevista recollida en el llibre, va parlar d’Espanya com un intent fallit d’imitació de l’Estat francès. Martí Anglada, per acabar, va afegir que «França és l’estat més consolidat d’Europa, i Espanya el que menys: a Espanya, tots els períodes democràtics que s’han viscut al llarg de la història han acabat amb una revolució».

Com a cloenda, el violoncel·lista David Farrés va interpretar El cant dels ocells,  i es va servir cava català. (Només va quedar, potser, una assignatura pendent: apropar la cuina catalana als francesos, que segueixen mirant-se amb molt de recel els èxits del germans Roca. Però això, segurament, es mereixeria tot un altre llibre.)

 

Les catalans, Henry de Laguérie. Ateliers Henry Dougier, col·lecció Lignes de vie d’un peuple. París, 2014. 12 euros. Disponible també en e-book.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Bonsoir, Monsieur,
    Je n’ai pu assister à la présentation de votre livre “Les Catalans”. Je le regrette.
    Je suis, moi-même, originaire de Perpignan, représentant la “Société des Poètes Français”,
    pour l’Espagne, à Barcelone.
    Lorsque la Délégation de la Ville de Perpignan était présente à Barcelone, je faisais une
    permanence où nous rendions service aux Catalans de Perpignan… et des Français en
    général. (M. Jean-Paul Alduy était alors Maire de la Ville de Perpignan et se déplaçait avec
    M. Jaume Roure. M. Pascal Egret, faisait ses séances de travail, rue Emile Zola)…
    Je serais intéressée par un contact avec vous… si vous résidez à Barcelone.
    Ci-dessus, mon e-mail. Je vous remercie. Dans l’attente de votre réponse.
    Raymonde Jaccod