Els Capmany: un patrimoni modest que esdevé molest

28.11.2018

Amb les cadires dels ponents i el públic disposades dalt de l’escenari de la Sala Gran de l’Espai Francesca Bonnemaison per tal d’evocar la proximitat professor-alumne que es vivia en les classes que impartien els Capmany, s’iniciava la tercera sessió del cicle Capmany i Capmany. El compromís amb la cultura, que la Diputació de Barcelona ha dedicat a posar en relleu com la relació paterna-filial entre Aureli i Maria Aurèlia va influir en la trajectòria d’aquesta.

Aureli Capmany i Farrés explicant una rondalla.

Per entendre el tipus de tracte que van forjar pare i filla ens hem de situar a l’any 1915. Un Aureli inquiet, reconegut ja per la seva feina en diversos àmbits, va decidir fer un treball sobre els refranys recollits en la novel·la Tirant lo blanc. I qui millor que el gran paremiòleg Sebastià Farnés perquè l’ajudés. Aquest, que havia perdut una filla a causa de l’epidèmia del tifus de 1914, no sortia de casa. Maria, la filla gran, s’encarregava de cuidar-lo, mentre que les altres dues germanes eren mestres i bibliotecàries. Aureli, que aleshores tenia 47 anys, va visitar l’estudiós cada dia durant un any i no va parar fins a casar-se amb Maria Farnés, que tan sols en tenia 26. “Van contraure matrimoni per culpa de Tirant lo blanc, de Joanot Martorell, i del tifus de 1914”, explica Maria Aurèlia a l’obra Diàlegs de Barcelona.

La novel·la cavalleresca, tal com narrà la professora de literatura catalana Montserrat Palau, va ser una obra emblemàtica al llarg de tota la vida de Maria Aurèlia, començant ja per aquest contacte que s’establí entre Sebastià Farnés i Aureli Capmany i que permetria la coneixença dels seus pares. Maria Aurèlia en va fer moltes adaptacions teatrals, versions de còmics, guions radiofònics i, inclús, un guió de cinema que no es va arribar a estrenar mai. “Tot i el seu amor per la terra, pels clàssics catalans i per la pàtria, la primera cosa que va entrar en el nou pis on s’instal·lava amb el seu company sentimental, Jaume Vidal Alcover, va ser la parella amb un exemplar de Tirant lo Blanc a la mà”, expressa el director de teatre Josep Anton Codina en un dels seus articles.

Un altre tret que heretà del seu pare va ser l’afany comunicador, tal com va destacar Montserrat Garrich, comissària de l’Any Capmany. “De vegades, s’ha titllat Aureli Capmany de persona sense ofici ni benefici. I era tot el contrari. Tenia tants oficis que difícilment se’l pot encasellar en un. L’exercici de mestre i pedagog és una de les activitats més prolongades que va exercir atesa la gran capacitat que tenia de transmissió. La seva mateixa filla deia que “quan ell explicava una rondalla, els personatges es feien vivents i el paisatge llunyà era gairebé perceptible per les persones que l’escoltaven”.

L’any 1979, en un homenatge públic al seu pare i a Joan Mates, fundador de l’Esbart Barcino, Maria Aurèlia ressaltava que “ells eren feliços quan diversos esbarts s’unien en una mateixa rotllana, es movien a un mateix ritme i sentien aquesta força que només dona la comunicació i la veritable comunitat. El que els importava –seguia– és que el patrimoni popular fos del poble. Sí que reclamaven l’autoritat dels savis i reproduïen les seves cançons, però el seu objectiu era sempre ser el que actualment anomenem un mitjà de comunicació de masses”.

Aquesta capacitat comunicativa es reproduí en Maria Aurèlia. “Era una persona que parlava molt bé, que dominava el debat i la polèmica, i aquesta faceta la va fer tan popular que eclipsà la seva obra”, considerà la comissària de l’Any Maria Aurèlia Capmany, Marta Nadal. Aquesta oralitat es desplegà, a la vegada, en les seves classes, un mestratge que li vingué donat pel seu pare, també. “Ella s’hauria pogut quedar en aquell temple de saviesa ple de sotanes i uniformes com era la universitat, però no li interessava ensenyar a estudiants que volien aprendre solament per superar exàmens. Per això, se’n va anar a l’Institut Albéniz de Badalona, on ensenyava filosofia, grec i alemany”, apuntava Nadal, qui va destacar que en aquest acte de transmissió de coneixements es produí un fet “molt bonic”. En el tramvia entre Barcelona i Badalona, i viceversa, és on va escriure la seva primera novel·la, una imatge simbòlica que mostra que ella ensenyava però que també rebia d’aquests alumnes.

Aureli Capmany

Així, allò que caracteritzava l’Aureli, com el folklorisme, és allò que vertebrava Maria Aurèlia. El seu pare, juntament amb Vicent Serra i Pagès, va promoure i va fer possible que el folklore passés de ser un hobby a una disciplina acadèmica i científica. I aquest va ser un dels temes recurrents a què Maria Aurèlia va dedicar els seus escrits. En un article de 1976 per a la revista Serra d’Or, reblava: “Ja sé que el folklore es pot convertir fàcilment en una fira de campi qui pugui. Qualsevol desaprensiu pot inventar qualsevol cosa i fer passar bou per bèstia grossa. Per això és tan urgent la creació d’uns estudis de folklore que s’apliquin a un àmbit documental”.

I dos anys més tard, en un article de 1978, atacava de nou: “El folklore és encara avui una dedicació massa romàntica perquè els nostres erudits se la prenguin seriosament. Jo confio que una nova generació sense prejudicis ens donarà una nova fornada d’estudiosos de la nostra cultura popular que bona falta en fa”. Ella, com el seu pare, dignificà la cultura popular a través de la seva intel·ligència, passant l’element popular pel sedàs de l’alta cultura. En aquest cas, la filosofia.

“L’Albert Manent sempre definia la revista Serra d’Or com d’alta cultura de divulgació. D’alguna manera, Maria Aurèlia feia això. Tenia fòbia dels erudits i preferia la llegenda a la història que ens han fet aprendre. Li interessà més sempre la festa popular que el festival, més la veu del poble i anònima que la dels doctes. No practicava l’erudició, però era rigorosa i sàvia”, va afegir Marta Nadal. Heretà, per tant, aquest gust per la festa popular i tradicional del seu pare i es reivindicava a si mateixa com una dona finestrera, que estava a la finestra veient què passava al món però que, a la vegada,  li agradava intervenir-hi.

“Penso que la part més interessant de Maria Aurèlia no és l’obra literària, que sí que la pots mesurar i discutir. En canvi, hi ha escriptors que tenen una certa influència social que no queda escrita enlloc i que corre el perill d’evaporar-se”, reblava el periodista Agustí Pons, qui considera que la seva intervenció en el catalanisme d’esquerres, el marc ideològic i els drets de la dona va ser cabdal per establir les regles d’un terreny de joc en què ara ens movem.

Maria Aurèlia Capmany el 1968 | © Barceló Arxiu Serra d’Or

“Va lluitar contra el franquisme i una part de l’esquerra amb què no estava d’acord. Considerava que la burgesia era la que s’havia aprofitat del sentiment popular i no al revés. Tampoc va abraçar el moviment marxista, fet que la posava en una situació complicada, i va veure amb mals ulls el grup Mujeres Libres. Es contraposà a la idea que la lluita pels drets de la dona s’havia de fer des de grups exclusivament feministes. Sou les primeres que us autoexcloeu. El que s’ha de fer és lluitar tots junts”, parafrasejava Pons.

Per això, un dels gèneres que més va conrear l’escriptora foren les cançons, que són les que expliquen la història de veritat. “La veu popular és la veu de la història veritable, car la història la dicta sempre el vencedor. La veu del vençut només apareix en la tradició popular”, explicitava. Així, considerava que les cançons servien per explicar penes i alegries, però també per denunciar injustícies.

Aquesta creença queda exposada en un fragment d’un article de Josep Fornés, on indirectament retrata de manera molt precisa la forma de ser dels Capmany i que diu: “Els versots dels diables, el guarnit d’un carrer en festa, les gloses i els cants de festa són una cita amb la petita tradició, una tradició que sovint no és tan petita com alguns voldrien, un patrimoni modest que esdevé molest, incòmode per als qui manen, perquè parla amb veu clara, amable, però sense embuts: dient les veritats en cada glosa, en cada corranda, en cada rondalla, en cada versot”.

Així és com parlaven i escrivien els Capmany: de manera directa, molesta, impertinent per a molta gent, però molt necessària. Perquè la veritat necessita ser dita i si no, no existeix.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Quina llàstima l’exposició “Patufet, on ets? Aureli Capmany (1868-1954)” que es pot visitar a la Sala 4 Cotxeres del Palau Robert, i no perquè l’espai sigui petit. El món d’Aureli Capmany és riquíssim, divers, festiu i desbordant, transcriure`l en format d’exposició breu demana coneixement i expertesa. Sobta una exposició tan migrada i esquifida que fa d’en Patufet un gegant. Responsables, on sou?