Els Capmany, del coneixement a la identitat

7.06.2018

No som prou conscients de tot allò que devem a l’Aureli Capmany i a la seva filla, la Maria Aurèlia. Segurament, sense la seva saviesa, sense la seva empenta, el que ara coneixem com a Catalunya i Barcelona no posseiria aquesta pàgina d’història. D’identitat.

Aureli Capmany

«Els versots dels diables, el guarnit d’un carrer en festa, les gloses i els cants de festa són una cita amb la petita tradició, una tradició que sovint no és tan petita com alguns voldrien, un patrimoni modest que esdevé molest, incòmode per als qui manen, perquè parla amb veu clara, amable, però sense embuts: dient les veritats en cada glosa, en cada corranda, en cada rondalla, en cada versot». Així inicia Josep Fornés el seu article sobre pare i filla al número de juny de «Serra d’Or». Aquest paràgraf els defineix, tant a l’un com a l’altra, de manera molt precisa, ja que sense l’Aureli i la Maria Aurèlia Capmany, la tradició que Catalunya duu a les espatlles i que nosaltres, orgullosos, ens encarreguem de no oblidar, no seria la mateixa i, potser fins i tot no seria, sense l’empremta que pare i filla van atorgar-li.

L’Aureli Capmany va néixer a finals de la dècada dels anys seixanta del segle XIX a Barcelona, ciutat que marcaria profundament la seva futura filla. Culte, avançat al seu temps i àvid lector, Catalunya deu a l’Aureli l’Orfeó Català, «“En Patufet”, que ajudaria a consolidar la llengua catalana com les beceroles de tota una generació en temps convulsos», l’Esbart de Dansaires, l’Esbart Català, El Cançoner Popular, la Dansa a Catalunya, les rondalles, les llegendes… i una de les primeres aplicacions del mètode Maria Montessori aquí, a les escoles de casa nostra.

Maria Aurèlia Capmany

«Tota persona que acumula coneixement, si és sàvia, sol transmetre’l. Quan ho fa esdevé un mestre. El mestre Capmany va transmetre l’emoció del coneixement a la seva filla Maria Aurèlia, l’emoció compartida amb el compromís polític amb el seu país i amb la seva ciutat». Marta Pessarrodona inclou Maria Aurèlia al seu llibre Donasses (2006), en el qual fa un repàs per la vida de vint-i-dues dones catalanes que ens deixaren el seu llegat, des de finals del segle XIX fins a finals del segle XX. I és que, realment, la «política, escriptora i activista cultural» és una donassa; una donassa que, de l’arribada de la República el 1931, en diu això: «Recordaré sempre el moment de la proclamació de la República, veient entrar a la nostra botiga de la Rambla els amics del meu pare, amb llàgrimes als ulls, abraçant-lo i cridant: Ja la tenim! Ja la tenim!».

Des de l’any 1983 fins al 1991 fou regidora de Cultura de l’Ajuntament durant el mandat de Pasqual Maragall, moment en què «va deixar empremta en l’imaginari cultural català amb la reinvenció de la festa d’arrel tradicional a Barcelona». És ella qui «impulsa decididament la Mercè com a festa popular implicant els col·lectius de voluntariat social i cultural de la ciutat»; és ella qui «crea i instaura la festa de Santa Eulàlia com a festa major d’hivern de la ciutat incorporant un aire feminista en les formes amb la “Desfilada de les Laies”, en la qual les gegantes dels barris de la ciutat surten a passejar totes soles i sense els “marits”».

A ells, a l’Aureli i a la Maria Aurèlia, els devem bona part de la història de Catalunya més recent. Atorgar-los el lloc que els correspondria, allò que varen construir, amb la tradició i la grandesa de la gent senzilla, ens ajuda a no oblidar-los mai. Ni a ells ni a allò que més defensaren: la pàtria.