Els cants oblidats dels gitanos catalans arriben al Mercat de Vic

17.09.2015

L’ombra de la rumba catalana es prolonga llegendàriament des de les veus de l’oncle Orelles o Maruja Garrido. Una obaga que ha ocupat gairebé tots els racons del llegat musical dels gitanos de Catalunya. Encara avui, amb exponents com Muchachito Bombo Infierno o Rauxa, domina els escenaris consagrats als sons zíngars. Hi ha, però, altres sons gitanos que han quedat amagats darrere l’hegemonia d’aquest gènere. És el cas del que van originar els veïns d’Hostafrancs, que van virar cap a una altra direcció. Els residents als barris de la Cera i Gràcia van lliurar-se als fenòmens de Peret i El Pescaílla, en canvi, entre Sants i Plaça Espanya hi naixia un altra expressió, el cant flamenc d’arrel catalana. Pràcticament desconegut i amb un profund esperit familiar -més enllà dels concerts a porta tancada i alguna gravació rudimentària, la documentació sobre aquest estil és escassíssima, ni tan sols es pot parlar de referents-, el cant aflemencat viurà aquest mes de setembre una oportunitat d’or per obrir-se al gran públic gràcies a la unió de forces del Mercat de Música Viva de Vic i el Taller de Músics, institució dedicada a l’ensenyament i la difusió musical.

Cants oblidats

Cants oblidats

L’obertura serà possible a partir del projecte ‘Cants oblidats’ -impulsat pel Taller de Músics-, que va resultar guanyador del Premi Puig-Porret 2014 al millor plantejament de creació i recerca musical. ‘Cant oblidats’ es materialitzarà en dues obres, un espectacle i un disc d’estudi. L’espectacle arribarà divendres 18 de setembre. El primer escenari serà el de l’Auditori l’Atlàntida de Vic, precisament, en el marc del Mercat de Música Viva de Vic. La interpretació vocal estarà a càrrec del cantant gitano Joan Clota, ‘Nen’, que ha aportat gairebé tot el contingut melòdic i conceptual. L’acompanyaran, a més, tres músics amb formació flamenca: El Perla, a la guitarra, Agustí Espín, amb el baix, i Paco de Mode, de percussionista. Més enllà del format escènic, amb la suma obtinguda del premi, l’escola ha enregistrat un disc d’estudi homònim on hi ha inclosos tots els cants de l’espectacle. Des dels més populars del flamenc tradicional -tanguillo, taranta i fadango- a aquells inèdits i en desús com és el cas dels panyos.

Tot plegat -el descobriment, el material, la proposta-, planteja una pregunta: es pot parlar de “flamenc català”? “És arriscat -adverteix Martí Marfà, productor musical del Taller de Músics i principal impulsor del projecte-, hem de parlar sempre de cant flamenc o aflamencat. Com tampoc ens podem referir a cançons, sinó a cants, a maneres de cantar”. Tot i així, sense la referència d’un gènere definit i pròpiament català, ‘Cants oblidats’ manté un arrelament amb el territori i la llengua. El territori és Barcelona, concretament la zona de la ciutat que descansa als peus de Montjuïc. Un dels cants és un homenatge a Hostafrancs: Plaça Espanya, com l’anomenen els veïns gitano-catalans. La llengua és el català domèstic, l’escoltat a les cases i al carrer. Només hi ha un únic cant interpretat en un altre idioma, en caló, la resta són tots en català; alguns, però, provenen de versions de cants castellans. Tots aquests detalls fan tant de l’espectacle com del disc propostes trencadores amb dues finalitats compartides: la divulgació i visibilitat. “Ha estat un treball amb vocació de recuperació. De treure a la llum pública i actualitzar un estil desconegut. En aquest sentit, es pot considerar el primer disc dels cants flamencs en català”, afegeix Marfà, que considera el conjunt un híbrid entre el flamenc canònic i l’experimental. A l’espectacle i el disc encara s’hi ha de sumar la publicació d’un volum explicatiu que recollirà la gènesi de tots els cants. Una ocasió per conèixer que s’amaga darrere la rumba i que res hi té a veure.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Article de Pau Echauz (29/8/2005)
    Lleida, com totes les ciutats catalanes, té una comunitat històrica gitana des de fa almenys cinc segles que ha conviscut en harmonia i bona convivència amb els paios i, sens dubte, el garrotín i altres formes musicals com el sant, la farruca o la rondenya són l’aportació cultural del col·lectiu a la ciutat. El garrotín segueix sent avui un ritme que condensa l’imaginari col·lectiu dels lleidatans perquè evoca la Lleida carrinclona, és una ciutat on paios i gitanos es barrejaven entre si per donar-li a la guitarra, a la festa i la pillera, paraula que en el argot local significa la beguda. Un carrincló és, doncs, segons el vocabulari gitano, un boig, però un boig simpàtic al que se li permeten certes transgressions, un bromista que si canta garrotín ho fa amb l’humor sarcàstic tan típic de Lleida.

    Darrere del garrotín hi ha una història, unes arrels que s’han intentat recuperar des de fa deu anys aproximadament. El fet que l’ètnia gitana transmeti la seva cultura i tradició de forma oral de pares a fills complica la recuperació de documents, escrits i sonors, però l’esforç realitzat per l’historiador Manuel Ponsa i l’Associació Cultural Gitana de Lleida porta a una interessant conclusió: el flamenc, i més concretament el flamenc en català, existeix des de molts anys abans que Peret i el Pescaílla popularitzaran la rumba catalana del ventilador o que Gato Pérez la renovés. Ponsa i Antonio Salazar, el president de l’associació, van buscar en la memòria i els records de vells gitanos i les seves revelacions demostren que abans de la guerra hi havia un ric patrimoni musical de tradició flamenca, amb cançons cantades en català o caló, o amb els dos idiomes alhora, i que després del trauma del conflicte bèl·lic, el franquisme va arraconar o va adaptar als esquemes del flamenc oficial.

    El garrotín d’origen lleidatà va interessar a un apassionat del flamenc com era Federico García Lorca, que va poder escoltar algunes d’aquestes cançons durant un dels seus viatges a Catalunya convidat pel seu amic Salvador Dalí. Està documentat que en el transcurs d’una festa oferta per Dalí el poeta andalús, tots dos es van entusiasmar amb el ritme i el saler d’un grup de cantants gitanos de Figueres membres de la família Doya. Es tractava de dos gitanos que procedien d’Alcarràs, el Tio Prigando i el Tio Negre, fills de la Tia Colasa. L’actuació va agradar tant a Lorca que li va comentar a Dalí seu interès per viatjar a Lleida per conèixer aquell ball, “sense la rauxa i el patetisme dels andalusos”, perquè va observar que aquells gitanos no seguien la tradició del cant jondo, sinó que eren rumbers. Aquest grup de cantaors i ballarins calós també van fer les delícies de Dalí, que els va contractar en nombroses ocasions per les seves festes privades a Port Lligat, de manera que fins i tot va retratar a un d’ells, el tio Negro, un quadre que avui es pot contemplar en el Centre d’Art Reina Sofia, datat el 1923 i que porta per títol Gitano de Figueras. Ponsa explica que en una ocasió, Dalí es va emportar a Ginebra perquè actuessin en un homenatge que s’oferia a Pablo Picasso. La vetllada flamenca va agradar tant a Picasso que allà mateix va fer un dibuix i l’hi va regalar. Amb tot, al final de la festa, un marxant d’art va entrar en contacte amb els Doya i després de pactar una suma en metàl·lic, uns 20 francs, es va fer amb el dibuix del qual ara mateix no se sap res. Manuel Ponsa ha establert dues etapes del garrotín a la Lleida carrinclona. El primer és l’anterior a la guerra, quan els gitanos de Lleida eren majoritàriament republicans i van patir després una dura repressió. El Tio Àngel, un vell gitano ja mort, va ajudar, forçant la seva memòria, a recuperar aquest ambient amb la transcripció de velles cançons en català i de l’ambient que es vivia a La Violeta, un teatret en el qual els flamencs autòctons eren els principals artistes del cartell. Després del desastre, on els gitanos tenen víctimes d’ambdós bàndols, el garrotín i l’ambient carrincló es refugia al Canyeret, al Pla de l’Aigua o a la Costa del Jan. Si durant els anys trenta els ídols locals eren el Canona, Jaume Pubill, El Parrano Vell o Jaume Jiménez, el Cap de Ferro, a la postguerra destacaran en primer lloc, Antonio Jiménez, Mestre, Tonet, i, sobretot, el seu deixeble, Paquito Abolafio, possiblement el millor guitarrista flamenc de Lleida. Per mèrits propis el gran continuador de la tradició carrinclona de Lleida és Enric Pubill, El Parrano, artista fins a la medul·la, un representant del mestissatge local. Ho va explicar en una de les seves lletres: “La meva mare era Paia i el meu pare, un gran gitano”. Parrano aconsegueix subsistir actuant en festes privades de l’elit local del franquisme, en les grans festes gitanes i estén el seu mapa d’actuacions fins a la costa perquè el turisme incipient dóna noves oportunitats. Parrano va ser fins entrats els anys vuitanta el vincle entre el garrotín vell i les noves generacions, representades sobretot per Joan Rodés, El Marquès de Pota i Carles Juste, El Beethoven, compositor paio de rumbes i autor d’algunes de les cançons més populars de la Lleida democràtica. Seria injust no citar aquí a un grup llegendari, Els xavos, la versió local de FAMÍLIA SALAZAR dels grans grups del flamenc melòdic, com Els Changuitos.

    Gràcies a les investigacions de Ponsa i Salazar van sorgir dos grups, La Violeta i Garrotan, que a més de composicions noves han practicat l’arqueologia musical recreant els vells garrotins que va recuperar el Tio Àngel, encara que amb l’aire i la inspiració del gran Camarón o Ketama en seus més recents discos. El garrotín, segons Ponsa i Salazar, però també per a Josep Tort i Matías López, autors de Lo Garrotín de Lleida, sintonia d’una ciutat de paios i gitanos, és un fenomen musical local que connecta amb les inquietuds artístiques d’altres llocs com Perpinyà , Barcelona, Figueres o Mataró, per la qual cosa adquireix una dimensió universal. “Reivindiquem el garrotín en català com un pal més del flamenc tradicional, un gènere que no és patrimoni exclusiu del folklore andalús, una opinió que pot incomodar els més puristes però que és una realitat que ajuda a mantenir l’orgull i la identitat gitanes i que ha estat un element de bona convivència amb els no gitanos “, conclou Manuel Ponsa.

    Francisco Hidalgo Gómez
    El tema del garrotín leridano nos plantea una serie de atractivos interrogantes y pide un urgente estudio, riguroso y documentado, sobre su origen, evolución, características y posible influencia en lo que hoy consideramos flamenco. Diversos tratadistas y escritores además de Luis Cabañas, como Hipólito Rossy, Puig Claramunt y José Agustín Goytisolo, han opinado que el garrotín es una creación de los gitanos leridanos. García Lorca sintió curiosidad por él y expresó públicamente su interés por conocerlo. La periodista Irene Polo, en un artículo sobre Pastora Imperio, intercala el siguiente párrafo:

    “Aquí mismo en Cataluña, característicamente antípoda del resto de España, se hacía flamenco. En Lérida, esa provincia agrícola, los payeses tocaban la guitarra cuando salían a tomar el fresco, las noches de verano, y cuando se arrimaban al fuego en las veladas de invierno, cantando aquellos lamentos llenos de ternura y de madrigales. En la plaza, los gitanos bailaban el garrotín, la más castiza de las danzas flamencas, hija de Lérida y también de este delicioso último medio siglo.” (El Mirador, 12/6/30)