Els Amics, a les mines del FeMAP

14.07.2015

El cor infantil Amics de la Unió protagonitza el segon cap de setmana del FeMAP, el Festival de música antiga dels Pirineus. Dissabte al vespre van interpretar l’Stabat Mater de Pergolesi. Diumenge al matí van amenitzar la visita a la mina de petroli de Riutort.

Cor Infantil dels Amics de la Unió

Cor Infantil dels Amics de la Unió

Soy barrenero porque a mi nadie me espanta”, cantava Antonio Molina a Soy minero. I seguia, amb refilet vertiginós inclòs: “y quiero sólo el sonido de una taranta”. Als membres del cor infantil Amics de la Unió tampoc els va fer por calar-se el casc i endinsar-se als racons més amagats per amenitzar una experiència ben particular: un passeig musical per la mina de petroli de Riutort. Un bon exemple del que destacava Bernat Puigtobella al seu article Una música d’altura: la voluntat del Femap de posar en valor no només “la música antiga, sinó també el patrimoni arquitectònic i natural del Pirineu”.

Els de Granollers, però, no es van arrencar per tarantas ni martinetes, sinó que van cantar tres obres de caire popular: On suuri sun rantas autius, de Matti Hyökki (Helsinky, 1946); Szellö züg, de l’hongarés Lajos Bárdo (1899 – 1986); i Heimr Árnadalr, peça que el canadenc Christophe Beck (Montreal, 1971) va composar per a la banda sonora de la pel·lícula Frozen. Peces contemporànies de bella senzillesa que van causar un innegable efecte, interpretades amb delicadesa per grups de cantaires, proporcionats a la mida dels espais de la mina i del grup de visitants, necessàriament reduït. Una interpretació en format de cor de cambra del que bé es podria anomenar música de galeria.

El passeig va acabar amb un espiritual negre a la boca de la mina. Tots els membres dels Amics van rodejar els visitants acabats de sortir per interpretar Let it shine. Cant i coreografia per acostumar la retina a la llum aclaparadora del migdia, i per espolsar-se la humitat dels ossos.

La nit anterior, els Amics de la Unió van explorar una beta completament diferent de la geologia musical, interpretant l’Stabat Mater de Giovanni Battista Pergolesi (1710 – 1736). No és una obra composta originalment per a cor, sinó per a soprano, contralt i orquestra. Però els Amics de la Unió en van oferir una versió adaptada en què números interpretats en format coral (com per exemple l’Stabat Mater dolorosa de l’inici, el Fac ut ardeat cor meus o el Quando corpus morietur del final), es van alternar amb altres a càrrec de solistes. El fet que els solistes fossin cantaires del mateix cor, i que fossin diferents per a cada fragment, va donar continuïtat i coherència tímbrica a la proposta. Els solistes, necessàriament joves, van defensar amb decisió i encert els seus fragments, en absolut trivials, sempre sota l’atenta i protectora conducció de Josep Vila i Jover.

L’obra estava preparada amb cura, però es va ressentir de l’acústica del claustre de la catedral de Santa Maria d’Urgell. És un espai certament preciós en l’aspecte arquitectònic, però acústicament eixut. Si bé el públic té una bona recepció, no hi ha un retorn suficient que ajudi els intèrprets a escoltar-se bé. A causa d’això en alguns passatges es va acusar una certa manca de cos en el so global, i una millor cohesió interna en la veu de contralt. Malgrat tot, el conjunt va ser sempre correcte, amb dicció clara i precisa, amb una interpretació emotiva però d’expressió continguda, i en què el timbre de les veus blanques va proporcionar un sentit compassiu a un text d’una profunda pietat.

El programa es va completar amb tres altres peces. El cor Wir eilen schwachen, de la cantata BWV 78 de Joahnn Sebatian Bach (1685 – 1750), va acusar l’esforç de concentració exigit durant l’Stabat Mater. El cor va recuperar serenitat i aplom amb els dos fragments de l’Oda per l’aniversari de la Reina Mary, de Henry Purcell (1659 – 1695). Come, come ye sons of arts va sonar amb una calidesa gairebé nadalenca, mentre Sound the trumpet va tenir energia i elegància a parts iguals.

La part orquestral va estar a càrrec del quintet Arcattia, amb l’acompanyament de Vicenç Prunés a l’orgue. La formació va tenir un paper delicat, ja que la textura instrumental original es va veure reduïda a un timbre cambrístic. El conjunt també va acusar l’acústica amb alguns desajustos d’afinació puntuals, i va funcionar millor en els acompanyaments com a continu.

L’assistència de públic va ser escassa. Si va arribar a un terç de les localitats que es van disposar al claustre ja és molt. Una resposta molt per sota de la qualitat de les obres programades i dels intèrprets encarregats de defensar-les. Perquè el cor infantil Amics de la Unió és un jaciment del qual extreure milions de barrils de la bona música.