Els alumnes del LIFE

El festival de lied LIFE Victoria, que aquest any ha celebrat la seva segona edició entre el 2 i l’11 d’octubre, ha tingut una destacable activitat acadèmica paral·lela als recitals. Per una banda, s’han fet conferències i taules rodones; per altra, ha tingut lloc un curs dedicat a la formació dels futurs intèrprets, les masterclasses de Lied per a duos. Enguany, els professors han estat el tenor Adrian Thompson i el pianista Iain Burnside, tots dos professors de la Guildhall School of Music and Drama.

Com explicaven els mateixos alumnes, les masterclasses els donen l’oportunitat de treballar amb professors que els escolten per primer cop i, en no tenir informació prèvia sobre la seva evolució, poden donar-los un punt de vista diferent al dels professors amb qui treballen habitualment. Aquells qui exercim el molt còmode paper de públic, aquestes classes ens donen l’oportunitat de conèixer com es preparen els artistes les cançons i de contrastar la nostra manera d’escoltar (perquè no hi ha una única manera de fer-ho) amb allò que els professors consideren més rellevant, quan comenten les interpretacions dels alumnes. Així que, aprofitant que les masterclasses eren obertes a tothom, ens vam arribar fins a l’ESMUC per assistir a la de dimecres, la primera que impartia el professor Burnside; les anteriors les havia impartit el professor Thompson i tots dos supervisarien plegats l’assaig general previ al concert final del curs. Per cert, les classes es feien a l’aula A112, que porta el nom de Victòria dels Àngels. Ja sabeu que, quan parlem de Lied, els detalls són molt importants.

Als cantants se’ls pregunta sovint per les diferències entre cantar òpera i cantar Lied, i molts responen que quan canten Lied se senten d’alguna manera desprotegits, perquè estan sols amb el pianista a l’escenari, mirant directament al públic, i no es poden amagar darrera d’un personatge com quan canten òpera. Si això ho diuen els veterans, imagineu la situació dels quatre duos que van participar a la classe, amb un públic format per deu persones que tenien a tocar. Recordeu com us vau sentir quan éreu estudiants i vau haver de presentar un treball als vostres professors en un aula amb públic? Recordeu aquella barreja d’il·lusió, ganes de fer-ho bé i nervis, sobretot molts nervis? Doncs un ambient molt similar hi havia aquella tarda a l’aula, amb el Sebastià i el Jesús, el Pablo i l’Alícia, la Victòria i la Justine i la Cristina i el Necj.

Cadascun dels duos havia d’interpretar dues cançons i, a partir d’aquesta primera interpretació, vindrien els comentaris i els consells del professor. Quina mena de cançons trien els alumnes? Molt difícils, tot i que això impliqui una feina més dura després? Cançons més assequibles per tal que la classe els serveixi sobretot per polir detalls? Com veureu, hi havia una mica de tot, aquestes van ser les vuit cançons: Der Gang zum Liebchen i Von ewiger Liebe de Brahms, Clair de lune de Fauré, Let the florid music praise de Britten, Freundliche Vision d’Strauss, Die junge Nonne i Auf der Donau de Schubert i Abläsung im Sommer de Mahler.

Des dels primer Lied es va veure com els comentaris d’Iain Burnside seguien unes pautes i feien èmfasi en els mateixos aspectes de la interpretació. Amb els cantants, el professor va treballar la comprensió del poema, imprescindible per poder triar un determinat enfocament en la interpretació. Per exemple, una cançó que parla d’una novícia a punt de fer els vots, com l’entén una jove soprano dos-cents anys després? Professor i cantants van veure també la millor manera de conduir i fer avançar una cançó cap el seu clímax; van treballar la posició del cos i la comunicació amb el públic mitjançant el llenguatge corporal, la pronúncia, ja que tots ells estaven cantant en llengües que no els eren pròpies i van parlar en algun moment de tècnica vocal, tot i que aquesta part s’havia treballat principalment amb el tenor Adrian Thompson els dies previs del curs. Amb els pianistes, Burnside va corregir estils, va insistir en alguns passatges, però sobretot va treballar la seva relació amb el cantant. És a dir, com el pianista ha d’estar sempre pendent del seu company i assegurar-se que se sent còmode, sense quedar-se a segon terme.

Va haver-hi molt de diàleg, moltes repeticions, també moltes rialles i, el millor de tot, constatar com, a poc a poc, la interpretació inicial s’anava transformant i se sentien clarament les diferències entre la primera i la última versió.

Però quan realment s’havien de veure els resultats, no pas d’una sessió, sinó de tot el curs, era al concert final, divendres al vespre. Hi van participar set dels vuit artistes que havíem conegut dimecres i encara s’hi van afegir el Quim i l’Hugo. El programa va ser, en essència, el que hem detallat abans, amb algun canvi i algun afegit, amb una primera part dedicada a la cançó alemanya i una segona dedicada a la francesa i l’anglesa; Enric Martinez Castignani, el director artístic del LIFE Victoria, va anar introduint les cançons per contextualitzar el públic. Si a la classe hi havia nervis, us podeu imaginar al concert, però tots se’n van sortir, en poden estar ben orgullosos. Sí, va haver-hi algun lapsus amb els textos, alguna confusió en el piano, alguna descoordinació entre pianista i cantant, però això també passa de tant en tant en un recital amb intèrprets veterans. Tan de bo aquests joves tinguin una exitosa carrera i tinguem més ocasions d’escoltar-los, molta sort a tots!