Els 25 anys de La Capella, escena a escena

8.02.2019

Al Raval, fent companyia a la Biblioteca de Catalunya i al Mercat de la Boqueria, fa 25 anys que La Capella de l’Antic Hospital de la Santa Creu de Barcelona es va convertir en un centre dedicat a la creació emergent -no, no té res a veure amb la famosa Capella del MACBA, ai, del CAP-. Per celebrar-ho, l’espai presenta una exposició que es desenvolupa gradualment, a través de sis fases en les quals van apareixent i desapareixent obres d’art contemporani. La mostra, sota el títol Les escenes. 25 anys després, entrellaça el passat i el futur del projecte i de l’art barceloní en general.

La Capella celebra 25 anys | Foto: Pep Herrero, ICUB

“Des de l’any 1994 fins avui, podríem haver convertit aquesta exposició en un gabinet de curiositats de les tres generacions d’art emergent que han passat per aquesta sala, però hem decidit no fer-ho”. Això és el que explica Eloy Fernández Porta, un dels cinc comissaris de l’exposició Les escenes. 25 anys després de La Capella, junt amb David Armengol, Sonia Fernández Pan, Sabel Gavaldon i Anna Manubens. En comptes de fer una retrospectiva, tots ells han volgut apostar per un projecte dinàmic que engresqui l’espectador. “Ràpidament van donar la volta a l’encàrrec”, diu rient l’Oriol Gual, director de La Capella: “Ja passa, quan contractes a 5 persones saps que faran qualsevol cosa menys el que tu els demanes”.

El resultat final, que no és final perquè està en construcció i consta de sis parts dividides sota el concepte d’escenes, consisteix en “crear un dispositiu teatral o parateatral en el qual van entrant i sortint peces i anem creant diàlegs, relacions i ecos entre elles”, resumeix Fernández Porta. La intenció, doncs, no és magnificar moments clau o artistes estrella que han passat per La Capella, sinó crear aparicions i desaparicions i donar peu a direccions i discursos possibles. Les escenes. 25 anys després és una mostra que barreja obra ja creada, i que en alguns casos ja s’havia exposat en aquest espai, i obra de producció nova.

Un cas d’obra ja creada és la que veiem a l’Escena 1, de l’artista Gustavo Marrone, que va participar en la primera mostra de La Capella. Les peces de Marrone combinen carnalitat i text, amb pintures que juguen amb el cos i la figura de l’artista, i amb una frase que ocupa el centre de l’espai expositiu i ens diu: “L’evidència va poder amb totes les especulacions estètiques”. Una manera d’entrellaçar la història amb el present, però no de forma plàcida sinó amb col·lisions, com vol fer aquesta mostra, i que a més parla d’un dels altres temes que vertebren tota la proposta comissarial: la textualitat.

Perquè Eloy Fernández Porta diu que “aquesta és una exposició de peces, no de noms propis, no de corrents”, però tot i això, sí que hi ha tres eixos que fan de pal de paller de la proposta: la textualitat, que inclou des de llibres i textos fins a estacions d’àudio, preguntant-se com l’art s’imbrica amb la paraula escrita; el gènere, els codis de creació de masculinitat i feminitat, i com aquests es construeixen i desconstrueixen; i, finalment, les noves materialitats, les maneres de posar en sala projectes com el Fardo (2018) de Julia Spínola, un cúmul de cartró de grans dimensions que camina des de l’acumulació a la compressió, reconsiderant el format escultòric amb materials pobres.

Aquesta obra de Spínola estarà present en les escenes posteriors, com també ho estarà el text Melodramas de Marc Vives, una novel·la que sorgeix d’un treball de composició del paisatge, i que relaciona l’escriptura i l’escenari físic. En aquesta primera escena també hi ha peces de Lucía Egaña, Laia Estruc i Marc O’Callaghan. Tot i no ser aquesta la voluntat de l’exposició, el director Oriol Gual conclou que “les escenes acaben representant l’escena artística”. És inevitable, “quan fas un recorregut en què estan representats més de trenta artistes i jugues amb aquest joc de fases que es van sobreposant una sobre de l’altra: acabes fent el retrat d’una determinada escena, que no necessàriament és l’única però sí una part”.

De fet, Fernández Porta especifica que el concepte d’escena artística s’espandeix molt, perquè La Capella és una sala d’art emergent de Barcelona, sí, però inclou també artistes que treballen a la ciutat tot i ser d’altres localitats, com ara la mateixa Julia Spínola, madrilenya, o el Carlos Saenz, valencià. Una altra característica de La Capella és que no posa límits d’edat als artistes: així ho demostra en el seu projecte principal, el programa BCN Producció, que promou la creació i exposició de projectes a la sala a través d’una convocatòria oberta. “El concepte d’emergència no ve determinat per l’edat de l’artista”, recalca Oriol Gual.

I si parlem de l’escena emergent en general: en quina situació es troba Barcelona? Segons Fernández Porta, la ciutat té una manca de mecanismes de consolidació dels artistes que es pateixen arreu del món artístic, i això, per buscar-hi la part positiva, possibilita que “els artistes de 45 anys, siguin consolidats, emergents o visibles, parlin amb els de 25, coincideixin en espais, en col·lectius o en projectes, i no s’estableixin relacions lletges mestre-deixeble”. El món artístic de Barcelona és intergeneracional, sense grans estrelles però tampoc sense grans losers.

“La lògica indica que un artista jove que està començant i opta a exposar a Can Felipa, després pot passar per la Sala d’Art Jove, després per La Capella, després pel Centre d’Art Santa Mònica, i finalment acabar al MACBA, però això no funciona així”, explica Gual, que recalca que no existeix un protocol entre institucions a l’hora de créixer com a artista. De fet, el director de La Capella diu que aquesta és una de les coses que no han canviat al llarg dels vint-i-cinc anys de vida que té l’espai: “El panorama de l’escena continua sent de precarietat absoluta, i la precarietat marca molt la manera de treballar dels artistes”. El que sí que ha canviat, precisament, és la quantitat d’espais que es dediquen a l’art emergent, que ha augmentat.

Un dels buits que vol solucionar La Capella és la manca d’opcions per als artistes que volen presentar els seus projectes sense la intermediació d’un comissari. “Per això vam començar BCN Producció: perquè l’artista necessita l’opció de poder presentar un projecte autònom per ell mateix, sense necessitat d’estar supeditat al discurs que al comissari li interessa”, diu Gual, que especifica que “Molts artistes, quan treballen aquí, és la primera vegada que tenen unes condicions professionals: uns honoraris dignes i uns equips que els recolzen conceptual i logísticament per poder portar endavant el seu treball”. En la pròxima edició, aquesta iniciativa inclourà una categoria nova, la de Mediació i Servei Pedagògic, per donar joc als projectes expositius que es presentin.

Precisament aquest camí és el que vol seguir el director de La Capella, que creu que la convocatòria BCN Producció ha de seguir tenint un rol important en el futur de la institució: “Hem d’estar atents als forats de creació que no estan coberts per altres espais, i intentar donar joc a totes les generacions”. A l’edifici del Raval també se li han obert diverses incògnites de cara als anys vinents, sobretot perquè la remodelació de la veïna Escola Massana ha deixat una sèrie d’espais lliures que La Capella pot i vol aprofitar, “si es donen les condicions econòmiques de personal i d’intenció política per part de l’Institut de Cultura de Barcelona”.

De moment, per celebrar els 25 anys d’història, La Capella presenta tres mostres: Les escenes. 25 anys després; la instal·lació Comunitat La Capella, que aglomera totes les persones que han estat vinculades a l’espai, i l’exposició permanent La Capella, 600 anys al Raval, que contextualitza la història de l’edifici des del segle XV. Sobre les diferents fases de l’exposició principal, de moment ens trobem ens l’Escena 1 (des del 27 de gener fins el 10 de febrer), que donarà pas a cinc escenes més. Això sí, sempre “sobre la marxa, sense fixar un rumb”.