Elixir 2016: volen versos, es sacsegen ànimes…

L’Elixir va fer gaudir Terrasa la setmana passada. El festival de poesia, que va néixer el 2013 en coproducció amb el Centre d’Arts Escèniques de Terrassa (CAET) pretén apropar la poesia al gran públic i ho ha tornat a fer. Ens ho explica Anna Fernández.

Servir el plat fort com entrant és, si més no, arriscat. Acostumem a guardar les coses més bones pel final amb la intenció de marxar (o quedar-se, depèn de com vagi la nit) amb un bon regust de boca. Habitualment aquesta estratègia no falla. Malgrat això, però, n’hi ha que supuren sinceritat i, despullats de tàctiques o cops d’efecte previsibles, ens presenten una Sílvia Pérez Cruz i un Toti Soler només travessar el llindar de la porta.

Asseguts, perplexos, al Teatre Principal de Terrassa, contemplàvem bocabadats l’espectacle. No es van fer esperar massa les tongades de mocadors. Ploràvem… Les cares del públic, com bé han corroborat algunes instantànies, son impagables. Molts vivim insensibilitzats (quasi sense remei) i, de cop, arriba l’Elixir, com un torrent. Una veu mediterrània, una guitarra familiar, un record, una inquietud pel que s’esdevindrà… És un xoc de puresa i ja hi som dins, hipnotitzats per l’alquímia…

Una riuada d’emocions, en forma de més de 500 persones, s’encaminava cap a Vallparadís al son d’una trompeta. La reconeixíem d’altres anys i és curiós com actua de guia implacable, inevitable.

Introduïts per Irene Parrita com un petit gran aperitiu, baixem al parc i no ens sembla el mateix, irreconeixible. Recorda un bosc, molt més misteriós, tan salvatge com delicat, com si fos verge. Hi ha unes llums dins d’uns núvols gegants. Podrien ser carpes, però l’aspecte és molt més fantàstic. Podrien ser crisàlides gegants, però l’aparença és molt més onírica. Quina barreja de fragilitat i potencia…

Ens esperaven Maria Sevilla amb un estil punyent, ferotge i, a la vegada, tendre i brutalment sensible. Talment com si no li quedés més alternativa que recitar així, des del ventre, amb les entranyes, genuïnament. Maria Sevilla escriu des de les arrels, com un arbre que ha de créixer. Trobàvem, també, a Teresa Colom: delicada, subtil, aparentment fràgil, dolça… Una dolçor que es clava, que juga a remoure, que és innocent però no pas ingènua. Ens acompanyava, igualment, Dani Orviz i és que feia falta, calia. Eren imprescindibles i sorprenentment intel·ligents aquelles rimes, la seva presència, el seu toc d’humor absurd i divertidament malintencionat. I Mohamad Bitari… Quanta vida amb tan poc temps, quina cruesa en els versos i quina generositat en la mirada. La veu de Rosa Cadafalch ens ho transmetia prou bé. Hi ha vides que cal conèixer i, hi ha dolors que, poèticament, cal compartir entre tots, per fer-los nostres, també. Ja ho deia Joana Raspall que la seva tristesa podria ser la nostra.

Unes llumetes, una parada de llibres, un magnífic grup de Soul, una cervesa o un got de vi… No, no era un anunci d’Estrella Damm. La nostra realitat era molt més natural, més diversa, més plural…

A qui hem d’agrair una vetllada d’aquestes característiques? A la Rosa Boladeras, principal instigadora, i al seu equip de luxe: la Patricia Fornés, en Pau Gómez, en Xavi Buixeda (la llista és llarga…), a en Pep Pla i a tot el CAET en general, a l’equip valuosíssim de voluntaris, a tots els poetes, músics, tècnics i artistes. Segurament mai acabaríem mai el reguitzell d’agraïments per una feina tan ben feta, tan elegant. Cal, però, que sapiguem, de la mateixa manera, donar-nos a nosaltres mateixos les gràcies. Gràcies a la sensibilitat que no hem perdut, a ser encara tan vulnerables a la bellesa, a la fantasia i, en definitiva, al que val la pena de veritat.

L’elixir ens ajuda a diferenciar, un cop més, allò que ens importa del que és realment important: la cultura viva, el tacte en cada paraula, la llum, l’art, la revolució poètica. I és ben bé així: fer volar versos és combatre, també.

Ja som addictes, som elixir.