Elisir de sempre al Liceu

30.11.2012

Tornava al Liceu la ja cèlebre producció de Mario Gas sobre l’òpera de Donizetti vista ja al Teatre Grec, a Peralada, al Victòria i al mateix teatre de La Rambla, i que es presentarà de nou aquesta primavera, amb un repartiment d’entrada més atractiu que el que es pot veure aquests dies. I, amb tot, hi ha hagut una autèntica revelació: el Nemorino de Javier Camarena. El tenor mexicà, avalat per èxits internacionals en algunes de les cases més prestigioses com el Met, l’Opernhaus de Zuric o l’Òpera de Viena, va exhibir una musicalitat exquisida, un bon gust inqüestionable i una entrega de sentiments que converteixen el seu Nemorino en una pura delícia. Certament, és un cantant que arrisca (de vegades massa) i que creu en allò que fa. A més, el timbre és homogeni en tots els registres i la línia de cant immaculada. Per treure’s el barret.

 

Foto Antoni Bofill

Ni m’agradava en disc ni em segueix agradant ara que l’he vista en directe la soprano Nicole Cabell. La veu no és lletja, però ni el timbre ni el color no són els més apropiats per a Adina. La dicció és gairebé inexistent i l’expressió limitada a tres o quatre recursos que acaben cansant. Per molt avalada que estigui per Deutsche Grammophon, la soprano californiana em sembla un autèntic “bluf”.
Dulcamara és un paper difícil perquè, a les exigències d’una part llarga i variada, hi ha la temptació de caure en la caricatura de broc gros. Entre això i ser un estaquirot hi ha un abisme i la intel.ligència està en trobar el punt mig. Simone Alberghini ho va aconseguir el l’aspecte actoral, però no en el vocal, perquè el seu és un Dulcamara sense massa registres i que, musicalment, acaba avorrint. Tot el contrari del Belcore d’Àngel Òdena, que sap treure partit d’una veu generosa i que posa al servei de l’expressió fatxenda del soldadet de plom. Eliana Bayón ha tornat a demostrar, amb la seva Gianetta, que és una soprano desaprofitada, destinada com està a fer grans coses si algun director artístic hi confia per oferir-li parts molt més interessants.
L’espectacle de Mario Gas continua funcionant, tot i que un espera que algun dia veiem algun altre Elisir... amb noves produccions (tampoc cal córrer massa, que aquesta òpera no ens fa cap falta). Això sí, el bon ofici es nota en quadres i situacions que, malgrat els anys, segueixen amb la mateixa espontaneïtat que el primer dia. Bon ofici també el de Daniele Callegari, davant d’una orquestra i d’un cor (reduït) que van complir amb una partitura relativament exigent amb els col.lectius instrumentals i corals, però que cal presentar amb cura i certa elegància. La vam tenir al llarg de dues hores llargues d’una òpera molt adequada per passar una àgil tarda de diumenge.

Llegiu el blog de Jaume Radigales, Dietari operístic, aquí.