Elgar, abans i després

L’OBC, dirigida per Nikolaj Znaider, interpretà el Concert per a violoncel d’Edward Elgar amb un magnífic Jean-Guihen Queyras al capdavant, i tancà el concert amb la Simfonia núm. 1 del mateix compositor. Un autor, dues obres separades per deu anys i un món que havia canviat per sempre més.

Possiblement, les primeres dècades del segle XX representen un dels punts d’inflexió més importants de la història de la humanitat, i amb tota seguretat per a la cultura occidental. Les avantguardes artístiques, el gir lingüístic filosòfic, la irrupció dels mitjans de comunicació, la societat de masses, la descolonització i, sobretot, la Gran Guerra i la decadència d’Europa, suposen la fi definitiva del món “modern”, el món metafísic, el Subjecte.

Sobre això s’ha escrit més del que hom pugui arribar mai a llegir i no és la meva intenció aportar-hi cap granet de sorra més, però el cas és que qualsevol mostra d’aquest moment en la qual puguem fixar-nos ens resulta indestriable d’aquest context, del qual som els lamentables i desorientats fills posthistòrics (o directament pòstums). I així doncs, un programa de concert dedicat a Edward Elgar, dues obres separades per només deu anys, i tenim la fi de tot un món darrera cada compàs.

En certa manera, el programa que presentà l’OBC, tot i tenir lògica musical i tècnica, estava muntat al revés. Permeteu-me que el comenti, doncs, superat els rigors de la performance, en el seu ordre natural.

Tancà la vetllada una segona part on l’orquestra interpretà la Simfonia n.1 en La bemoll major op. 55 del compositor anglès, peça majestuosa i grandiloqüent adequadíssima per a un final. Tot va bé si acaba bé, i l’Imperi britànic anava més que bé. Estrenada el 1908 sota la direcció de Hans Richter i des del primer moment un rotund èxit, la simfonia d’Elgar és filla del seu temps i del seu país.

L’execució de l’orquestra fou correcta i consonant amb el caràcter de l’obra, les frases d’un romanticisme un pèl anacrònic però ple de sentit foren tocades amb un fraseig intens però no amanerat, un punt flegmàtic en definitiva. Anglaterra no només ha jugat geogràficament a ser l’outsider d’Europa; en un moment on les formes clàssiques començaven a trontollar, el so nacional de l’illa semblava impermeable a les innovacions harmòniques continentals, però alhora estava impregnada d’una indiscutible vocació universalista (imperialista, parlant clar). És potser aquest el seu tret identitari.

L’inici enigmàtic de l’obra ens presenta un tema que esdevindrà un autèntic Leitmotiv musical, subratllat amb intel·ligència per l’orquestra, que des dels primers minuts, impregnats de dramatisme, planarà juganer fins a una triomfal reexposició final on tancarà l’obra fent-la completament cíclica. Tanmateix, els quatre moviments es cenyeixen estrictament a la forma clàssica sense deixar-se endur pels exòtics cants de sirena del poema simfònic o la música programàtica. La simfonia d’Elgar és d’una precisió quasi germànica, i és titllada sovint com a “filla de Brahms”.

L’OBC es retrobà i s’esplaià en els moments més lents dotant-los de gran bellesa, aquesta bellesa que estava esfumant-se de la vella Europa com si hagués ensumat un perill imminent que amenacés d’abraonar-s’hi. Però aquí encara és altiva, no elegíaca. La seva tensió interna desemboca en els passatges més enèrgics, imperials, quasi marcials, on l’orquestra vacil·là un pèl més: la direcció del mestre convidat, i reconegut violinista, Nikolaj Znaider fou estàtica, directament hieràtica, incapaç d’imposar ordre en alguns tuttis vertiginosos on, sense un tema clar que destaqués, el so es convertia en un maremàgnum sense sentit. Tanmateix l’OBC exhibí múscul en la reexposició final del tema, una progressió dialogada on, malgrat imprecisions rítmiques en les respostes a contratemps per part dels instruments greus, esclatà en una apoteosi final espectacular i plena d’emoció.

Així acabà el concert, però no la història. La història continuà quan aquell perill intuït va acabar fent miques el continent, l’ètica metafísica moderna, l’art consagrat a la bellesa, els somnis imperials dels Estats, i milions de vides innocents. El Concert per a violoncel i orquestra en Mi menor op. 85, estrenat el 1919, fou el que obrí la vetllada, i en fou el veritable protagonista, amb el seu caràcter introspectiu i elegíac. L’Anglaterra post-victoriana s’ha esfumat amb les seves mels, són les entreguerres, i ni la nostàlgia melancòlica d’Elgar troba lloc (l’obra fou un fracàs) en un món dominat per les ombres, que han posseït també l’art.

Afortunadament, els “fills pòstums” podem apreciar-ne la intimitat preciosa, i la sort de poder gaudir de l’extraordinari violoncel que fou per a la l’ocasió el músic Jean-Guihen Queyras. Habitual dels nostres escenaris, es menjà literalment l’Auditori amb una interpretació colossal de l’obra d’Elgar que féu emocionar el públic, que l’ovacionà llargament.

Potser s’ha acusat aquest concert de ser massa “simple”, almenys en el seu inici. Es tracta de la incapacitat d’apreciar la puresa d’un lament i la dificultat de fer-li justícia en la seva transparència. Queyras connectà amb la peça des del primer moment. Quan quedava sol, el seu violoncel semblava talment sanglotar, i alhora es lliurava a un fraseig ondulant, subtil i perfecte, que arrencava el vol amb suavitat i aterrava sense cap mena de sotrac, com una ploma al vol. Queyras tocà amb una enorme seguretat, lleuger i volàtil en els dibuixos melòdics més ràpids i virtuosístics, però intens i pesant quan calia en sforzatos que eren veritables espasmes. Es podria dir que exagerat? No quan es mostrava de cop i volta sobri i auster amb les notes més delicades. L’exhibició del violoncel·lista canadenc fou humana, sincera, honesta; amb els ulls tancats durant tota la interpretació, fou un amb l’obra d’Elgar, i féu respirar fins i tot els silencis dotant-los (cosa gens fàcil) d’un sentit, contingut i musicalitat que arribaven molt endins.

Queyras ens regalà, també, dos bisos extraordinaris. L’orquestra, fins ara en un discret segon pla, es retirà definitivament i una sola línia ho omplí tot. Bach ressonà a l’Auditori portant-nos cap a un altre món, i així, entre els misteris de la Fe, i la insondable riquesa de l’Estudi n.7, acabà la primera part del concert. Sobre la nostra història, i més després de mencionar Bach, m’abstindré de fer-ne comentaris.