Avui la ela geminada fa cent anys

20.12.2012

Avui la ela geminada fa cent anys: el 14 de gener de 1913 la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans en va aprovar la introducció a les Normes ortogràfiques, a proposta d’Antoni M. Alcover i Pompeu Fabra, segons informa avui el portal Rodamots.

Un bon dia, el Josep està escrivint un SMS amb el seu Samsung Galaxy S3 amb Android 4.0.1 i, en el moment d’enviar-lo, el sistema l’avisa que el missatge es pot haver corromput. Què ha passat? El missatge contenia paraules amb ela geminada.

Al seu torn, la Mariona vol crear un bloc. Tria Blogspot. Desitja batejar-lo com Col·leccionista de cerveses, però no té permès d’utilitzar el punt volat (·). A Facebook, la Núria Sibil·la i l’Al·lodi Jutglà ensopeguen amb un nou escull: no poden utilitzar els seus noms i cognoms per a registrar-se perquè van amb ela geminada. O bé recorren al guionet (fórmula que és incorrecta) o bé s’hi han de resignar. I a la premsa del país (posem per cas La Vanguardia) el lector o la lectora, si llegeix amb avidesa, observarà com la ela geminada està mal separada a final de ratlla, on el punt volat hauria de desaparèixer i substituir-se pel guionet. Coses dels programes d’edició de textos, potser.


Màquina d'escriure de l'escriptor Quim Monzó, que als anys setanta va fer-se canviar la Ñ per la ela geminada escapçada. Foto: Guillem Sevilla.

Els casos esmentats en el paràgraf anterior són els primers de la que s’espera que siga una llarga llista de nyaps al voltant de la ela geminada, una grafia nostrada que l’any que ve complirà un segle des que els seus introductors, Pompeu Fabra i Antoni M.Alcover, la van concebre en les Normes Ortogràfiques de 1913. El Caça-Nyaps, eina posada al servei dels usuaris de la llengua catalana dins el Projecte de normalització tipogràfica de la ela geminada, deixa al descobert les confusions i els conflictes que aquest caràcter ha generat en el món de les noves tecnologies. No debades, el catedràtic de disseny de la Universitat de Barcelona i especialista en tipografia Enric Tormo, membre del grup de treball d’aquest projecte, assegura que els problemes d’indexació o identificació poden semblar divertits o anecdòtics, però també poden acabar sent seriosos per a les persones físiques i jurídiques que porten una ela geminada al nom, al cognom o a l’adreça. Per exemple, la base de dades de Correos que emmagatzema la distribució de codis postals codifica incorrectament les eles geminades, amb la qual cosa una consulta del codi postal del carrer Apel·les Mestres de qualsevol població se’n va en orris. També hi ha el cas de l’empresa catalana Wattpic Energia Intel·ligent, que va haver de plantar cara als jutjats a la multinacional americana Intel Corporation, per tal de poder registrar el mot «intel·ligent», ja que a Europa Intel l’havia interpretat malament com un manlleu de la seua pròpia marca. Wattpic ha establert jurisprudència per a futurs conflictes en aquest àmbit. El cas del ciutadà Avel·lí Vinyets és la punta de l’iceberg d’un problema legal molt més gruixut amb la ela geminada, perquè afecta a la identitat de les persones. Va ser en un aeroport de l’Argentina on va adonar-se que les dades del xip i l’enunciat del seu passaport electrònic no quadraven amb el seu nom, per un mal xifrat de la l·l, L·L. Aquest problema és traslladable també als nous DNI electrònics.

 

 

Matrius de linotip, d'eles geminades d'una sola peça, pertanyents a la linotípia de Lluís Crespo, el darrer linotipista en actiu de la ciutat de Barcelona i que va treballar amb Joan Coromines. Foto: UB | Daniel Rodríguez Valero.

Què fer davant aquest despropòsit? Tot passa, segons Enric Tormo, per crear una tecla específica i directa de la ela geminada, aconseguir el reconeixement a Unicode (codificació universal dels signes de l’escriptura) i unificar criteris tècnics amb la ela geminada seguint les indicacions de Pompeu Fabra, el qual la va concebre amb “les dues l tan acostades l’una a l’altra com les del símbol ll, en què res no hi ha interposat entre ambdues” . De fet, hauríem de remetre als sistemes clàssics de composició (metall, tipus mòbils i línies de plom) per veure una ela geminada d’una sola peça. Amb l’arribada de la màquina d’escriure (tant mecànica com elèctrica), el caràcter va començar a patir la mutilació als teclats, a causa de la limitació de composició per espaiat fix (un sol caràcter per cada tecla pitjada). És per això que la referència existent als dispositius electrònics és la de la ela geminada escapçada (, ), que no permet resoldre-la amb una sola pitjada: s’ha de completar amb l’escriptura de l’altra l per poder representar la grafia.

Detall del teclat d'una màquina d'escriure elèctrica (de Margarida) dels anys 80, on podem veure també la tecla directa de la ela geminada escapçada | Foto: Marc Antoni Malagarriga, gentilesa d'Ofimat.

Amb tot, la ela geminada mutilada, homologada per Unicode però considerant-la actualment obsoleta, passa força desapercebuda en els ordinadors d’avui i l’accés des dels teclats com a tecla directa mai no s’ha donat. En conseqüència, durant les darreres dècades cadascú ha resolt l’escriptura de la ela geminada a la seua manera, provocant l’aparició d’incorreccions de tota mena que s’allunyen de la norma fabriana (com l’ús de guionet, punt baix o bala en comptes de punt volat). Així doncs, l’única forma recomanada per representar actualment la ela geminada és aquella que es resol amb tres pitjades: ela (l, L) + punt volat (·) -que als teclats es troba a la part superior de la tecla del número [ 3 ] i als dispositius mòbils apareix com a opció del punt baix en mantindre la tecla corresponent- + ela (l, L). El problema, però, és que l’amplada que es genera al pitjar tres cops no s’adiu amb la concepció de Fabra esmentada abans, i això aboca sovint a una fallada en la mida, la posició vertical del punt volat i el seu centrat òptic entremig de les dues eles. Qüestions que no s’han explicat mai a les tipogràfiques per construir correctament la ela geminada. La normalització i unes bases comunes esdevenen, per tant, cabdals.

 


Detall de la màquina d'escriure mecànica del catedràtic de dibuix Enric Tormo, on podem veure la matriu percutora de la ela geminada escapçada. Foto: Guillem Sevilla.

Quina és l’estratègia a seguir, doncs? Enric Tormo apunta dos camins per arribar a la normalització tipogràfica del caràcter. D’una banda, es pot demanar a Unicode que anul·le el codi , i en cree un altre per a l·l, L·L. L’altra opció –poc plausible- és demanar a Unicode que “resemantitze” , perquè siga l·l, L·L. I ací és on rau el problema. Actualment, en una majoria de tipografies del món existeix el codi , , amb la qual cosa si es manté aquest i alhora s’introdueix el codi l·l, L·L, això pot portar a equívoc: hi hauria dos codis i un seria correcte i l’altre incorrecte (de nou, cadascú resoldria a la seua manera). I la qüestió no acaba amb aquest primer maldecap informàtic, que no deixa de ser un tema administratiu, de reconeixement. Això tan sols és l’avantsala d’un estudi molt més ampli i seriós que s’atansa en la qüestió gràfica. En darrer terme, es tracta de crear un llibre d’estilper aplicar els criteris de forma. Evidentment, com assenyala Tormo, no pot resoldre igual un pal sec que una romana (i ha d’ocupar el mateix espai). Ni una minúscula que una majúscula, ja que aquesta última crea dos espais a dintre que tipogràficament no es pot resoldre, a no ser que es comence a trampejar amb les eles. Enlloc tampoc diu que les eles hagen de ser les mateixes eles de l’alfabet, fins al punt que ens podríem trobar que hi haguera un tipus de ela per a la ela i un altre tipus diferent de ela per a la ela gemianada. Tenint en compte, doncs, que la ela geminada és l’única lletra catalana autèntica i que cap altra llengua al món empra aquesta grafia, el llibre d’estil es fa urgent molt especialment per als dissenyadors no catalans, els quals han de concebre el caràcter des d’unes bases i uns criteris únics.

 

Rangs de plom fosos en linotip, amb eles geminades d'una sola peça, pertanyents a la linotípia de Lluís Crespo, el darrer linotipista en actiu de la ciutat de Barcelona i que va treballar amb Joan Coromines. Foto: Marc Antoni Malagarriga.

Comptat i debatut, el desenvolupament d’un llibre d’estil necessita d’una investigació seriosa. Per fer-lo, s’ha de treballar amb els precedents, desglossar-los a nivell de patronatge, refer-los, unificar… Calen moltes hores i diners. I, malgrat que el projecte ha rebut el suport públic de diferents institucions lingüístiques -encapçalades per la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans-, polítiques i informàtiques, Enric Tormo expressa que l’estudi no ha obtingut suficient finançament per tal de poder avançar amb major contundència. Donada aquesta circumstància, per al catedràtic serà molt més fàcil que Unicode “reconega la tecla” abans de fer el llibre d’estil.

 

Tipus mòbils, d'eles geminades d'una sola peça d'estil Elzeveriana cos 11, pertanyents a l'antiga Impremta/Edirtorial Barcino. Foto: Marc Antoni Malagarriga. Gentilesa: Jordi de Casacuberta.

El Projecte de normalització tipogràfica de la ela geminada, al capdavant del qual estan Jordi Iparraguirre, Marc Antoni Malagarriga, Joan Montané, Oriol Moret, Toni Romero, Guillem Sevilla, Begoña Simón, Enric Tormo i Sebastià Vila-Marta, es presentarà públicament en roda de premsa a Barcelona el proper dimecres 23 de gener de 2013 amb la col·laboració de Moritz, al seu emblemàtic local Velódromo. Aquest dia s’escau entre les dues dates centenàries de creació de la ela geminada i les Normes Ortogràfiques del català per part de la secció Filològica de l’IEC: el 14 de gener de 1913 per l’aprovació i el 24 de gener de 1913 per la publicació.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

7 Comentaris
  1. La l geminada és pròpia de la majoria de llengües de l’Europa occidental, perquè prové del llatí. El problema gràfic neix quan el català antic atribueix al dígraf tant el so palatal/ioditzat (llibre, olla, poll, ull) com el geminat (síllaba, metàllic). Al segle XX s’adopta el punt volat com a signe diacrític; però les dues ll de la geminada han de ser iguals que les dues ll de la palatal, sense cap diferència en l’espai intermedi ni en el disseny. Si un programa informàtic crea problemes, val més prescindir del punt volat: la grafia “metàllic”, “Avellí” és prefabriana, però perfectament genuïna.

  2. Per descomptat, convé fer tot el que calgui perquè aquests problemes tipogràfics es resolguin, sobretot en els equips informàtics adreçats al mercat catalanoparlant. Altres llengües com el danès o com les llengües eslaves escrites en alfabet llatí tenen problemes semblants.

  3. La ela geminada, com qualsevol altra geminació, s’escriu amb el dígraf que repeteix la lyetra, és a dir, ‘ll’. Les geminacions, en català i en lyengua d’oc, tenen la particularitat recurrent de trobar-se entre vocals: ‘allegoria’ ‘apellar’ ‘collegi’ ‘illuminació’ ‘intellectiu’.
    La ela palatal s’escriu amb el dígraf ‘ly’, com el dígraf del fonema de la ena palatal ‘ny’ i ensems com s’escriu en oc sengles palatitzacions: ‘lh’ i ‘nh’.
    Si es vol consignar la iodització que ontocom altera el so de la ela palatal, com fóra milyor que féssim, igual que ho fem amb l’africació de la be quan l’escriem amb be baixa, sols cal posar un accent gràfic damunt la i grega, així ‘lý’.
    A començ de mot i després de consonant la ela palatal mai no ioditza; i doncs sempre escriurem el dígraf sense l’accent diacrític: ‘lyavors’ ‘lyet’ ‘lyimó’ ‘lyoguer’ ‘lyuc’, ‘ametlya’ ‘espatlya’ ‘guatlya’ ‘motlye’ ‘vetlya’ (escrits aquests darrers, aumon on no han palatitzat la ela, ‘ametla’ ‘espatla’ ‘guatla’ ‘motle’ ‘vetla’, i on el dífraf ‘tl’ sona com una ela geminada, igual que tothom ho pronuncia en ‘atlas’.)
    En acabat de vocal, però, més sovint a fi del lexema o dels sufixos ‘-alý’ ‘-ely’ (‘-ily’) ‘-olý’ (-ulý), és on una part de Catalunya -el lyevant i les ilyes, majorment- pot ioditzar quan la resta de Catalunya continua palatitzant. És el cas de les paraules que provenen de CL o Li/LLi/Le/LLe intervocàliques en lyatí, més alguna mitja excepció de LL (‘cabelý’, de CAPILLU > CAPICLU).
    Mestre Fabre va esbrinar quan calia discriminar la ela palatal -com dèiem, per la mateixa raó que discriminem la be-, en esguard de la vocal i el timbre de la vocal precedent. En vista a això sabem:
    -ély p.ex. ‘anely’ ‘bely’ ‘ely’ ‘aquely’ ‘cabdely’ ‘cadely’ ‘cervely’ ‘martely’ ‘mesely’ ‘ocely’ ‘pely’ ‘selya’ ‘vedely’, i tots els mots amb sufix o infix ‘-ely’. Única excepció ‘velý’ i derivats.
    -èlý p.ex. ‘abelýa’ ‘cabelý’ ‘celýa’ ‘conselý’ ‘orelýa’ ‘ovelýa’ ‘parelý’ ‘vermelý’
    -ólý p.ex. ‘fonolý’ ‘genolý’ ‘polý o polýanc o polýancre’ ‘polý (del cap)’, ‘rostolý’ ‘solý’, ‘xolý’ i tots els mots amb sufix o infix ‘-olý’. Excepcions ‘bedoly’ ‘poly o polyet’ i família ‘polya’ ‘polyastre, ‘sadoly’ i derivats, poques més.
    -òly p.ex. ‘boly’ ‘coly’ ‘goly’ ‘moly’ ‘toly’. Amb cap excepció.
    -aly (monosíllab) ‘caly’ ‘maly’ ‘baly’ ‘galy’ ‘valy’. Excepcions: ‘alý’ ‘malý’ ‘talý.
    -alý (polisíllab) p.ex. ‘batalý’ ‘palýa’ ‘trebalý’ i tots els mots amb sufix o infix ‘-alý’ (‘fregalý’ ‘miralý’ ‘esposalýes’). Excepcions: ‘cavaly’ ‘cristaly’ ‘metaly’
    Semblantment:
    -ily / -ilý (monosíllab) ‘mily’ ‘filý’
    -ily (polisíllab) ‘conily’ ‘cordily’ ‘setrily’ (<’sitrely’) ‘vencily’
    -ulý ‘agulýa’ ‘despulýar’ ‘fulý’ ‘julý’ ‘mulýer’ ‘ulý’ ‘ulýastre’ ‘vulý’ (de voler), i la família de ‘colýir’. Excepcions: ‘buly’ i derivats ‘Lyuly’.

    A talý d’ajut, al dígraf occità ‘lh’, passat vocal, sol escunçar-se amb el dígraf ‘lý’ en aquelys mots que comparteixen l’ètim; mentre que la ela palatal de pertot, escrita ‘ly’, sense l’accent diacrític, sol ésser una ela lateral en lyengua d’oc ‘l’.

    El cas de la ela palatal i la ela geminada és un dels tres greuges ortogràfics que arrossega el català literari encar hores d’ara. El segon és el cas de l’admissió de la hac diacrítica (ha/a, he/e, hi/i, ho/o i certes exclamacions i onomatopeies) i l’excepcional (‘hom’, ‘tothom’ i certs estrangerismes i transliteracions), per la supressió de la hac etimològica. Alhora que el tercer defecte ortogràfic vigent el designa l’accentuació tònica i tímbrica de les vocals.

  4. Només tinc un dubte respecte la utilització d’un sol caràcter, que és la separació en línies en què el punt es perd i es canvia per un guionet a final de línia.

    Si només hi ha un caràcter, molts processadors de text no tindran en compte aquest punt com a vàlid i tallaran la paraula abans o després, cosa que pot ser menys òptima depenent del text.

    Segurament aquest comportament es podria incloure a Unicode, juntament amb el caràcter

    M’agradaria saber com tenen pensat resoldre aquesta qüestió.

  5. Celebro que hagueu creat aquest projecte, i felicito n’Hèctor Serra per l’article. Recordo que, fa anys -quan encara escrivia amb màquina d’escriure, i per fer el punt volat havies de pujar una mica el rodet de la màquina- en una ela geminada vaig deixar el punt volat a baix, a peu de lletra, i en Joan Ferraté, en llegir el text, em va renyar. Em va dir que el punt volat ha de volar entre les dues eles, i tenia raó.

  6. El primer que caldria i jo, personalment, no he pogut, és aconseguir que Unicode classifiqués correctament el punt volat (middle dot) com a signe alfabètic i no com a signe de puntuació. Se’ls pot demanar, i jo ho he fet com a particular, però al·leguen que és una cosa ja feta de molts anys i que ara canviar-ho, ja veuràs, es fa difícil, pot provocar problemes, etc etc etc. Per això caldria que es demanés des d’alguna institució (l’IEC?).