Avui la ela geminada fa cent anys

Avui la ela geminada fa cent anys: el 14 de gener de 1913 la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans en va aprovar la introducció a les Normes ortogràfiques, a proposta d’Antoni M. Alcover i Pompeu Fabra, segons informa avui el portal Rodamots.

Un bon dia, el Josep està escrivint un SMS amb el seu Samsung Galaxy S3 amb Android 4.0.1 i, en el moment d’enviar-lo, el sistema l’avisa que el missatge es pot haver corromput. Què ha passat? El missatge contenia paraules amb ela geminada.

Al seu torn, la Mariona vol crear un bloc. Tria Blogspot. Desitja batejar-lo com Col·leccionista de cerveses, però no té permès d’utilitzar el punt volat (·). A Facebook, la Núria Sibil·la i l’Al·lodi Jutglà ensopeguen amb un nou escull: no poden utilitzar els seus noms i cognoms per a registrar-se perquè van amb ela geminada. O bé recorren al guionet (fórmula que és incorrecta) o bé s’hi han de resignar. I a la premsa del país (posem per cas La Vanguardia) el lector o la lectora, si llegeix amb avidesa, observarà com la ela geminada està mal separada a final de ratlla, on el punt volat hauria de desaparèixer i substituir-se pel guionet. Coses dels programes d’edició de textos, potser.

Els casos esmentats en el paràgraf anterior són els primers de la que s’espera que siga una llarga llista de nyaps al voltant de la ela geminada, una grafia nostrada que l’any que ve complirà un segle des que els seus introductors, Pompeu Fabra i Antoni M.Alcover, la van concebre en les Normes Ortogràfiques de 1913. El Caça-Nyaps, eina posada al servei dels usuaris de la llengua catalana dins el Projecte de normalització tipogràfica de la ela geminada, deixa al descobert les confusions i els conflictes que aquest caràcter ha generat en el món de les noves tecnologies. No debades, el catedràtic de disseny de la Universitat de Barcelona i especialista en tipografia Enric Tormo, membre del grup de treball d’aquest projecte, assegura que els problemes d’indexació o identificació poden semblar divertits o anecdòtics, però també poden acabar sent seriosos per a les persones físiques i jurídiques que porten una ela geminada al nom, al cognom o a l’adreça. Per exemple, la base de dades de Correos que emmagatzema la distribució de codis postals codifica incorrectament les eles geminades, amb la qual cosa una consulta del codi postal del carrer Apel·les Mestres de qualsevol població se’n va en orris. També hi ha el cas de l’empresa catalana Wattpic Energia Intel·ligent, que va haver de plantar cara als jutjats a la multinacional americana Intel Corporation, per tal de poder registrar el mot «intel·ligent», ja que a Europa Intel l’havia interpretat malament com un manlleu de la seua pròpia marca. Wattpic ha establert jurisprudència per a futurs conflictes en aquest àmbit. El cas del ciutadà Avel·lí Vinyets és la punta de l’iceberg d’un problema legal molt més gruixut amb la ela geminada, perquè afecta a la identitat de les persones. Va ser en un aeroport de l’Argentina on va adonar-se que les dades del xip i l’enunciat del seu passaport electrònic no quadraven amb el seu nom, per un mal xifrat de la l·l, L·L. Aquest problema és traslladable també als nous DNI electrònics.

Què fer davant aquest despropòsit? Tot passa, segons Enric Tormo, per crear una tecla específica i directa de la ela geminada, aconseguir el reconeixement a Unicode (codificació universal dels signes de l’escriptura) i unificar criteris tècnics amb la ela geminada seguint les indicacions de Pompeu Fabra, el qual la va concebre amb “les dues l tan acostades l’una a l’altra com les del símbol ll, en què res no hi ha interposat entre ambdues” . De fet, hauríem de remetre als sistemes clàssics de composició (metall, tipus mòbils i línies de plom) per veure una ela geminada d’una sola peça. Amb l’arribada de la màquina d’escriure (tant mecànica com elèctrica), el caràcter va començar a patir la mutilació als teclats, a causa de la limitació de composició per espaiat fix (un sol caràcter per cada tecla pitjada). És per això que la referència existent als dispositius electrònics és la de la ela geminada escapçada (l·, L·), que no permet resoldre-la amb una sola pitjada: s’ha de completar amb l’escriptura de l’altra l per poder representar la grafia.

Amb tot, la ela geminada mutilada, homologada per Unicode però considerant-la actualment obsoleta, passa força desapercebuda en els ordinadors d’avui i l’accés des dels teclats com a tecla directa mai no s’ha donat. En conseqüència, durant les darreres dècades cadascú ha resolt l’escriptura de la ela geminada a la seua manera, provocant l’aparició d’incorreccions de tota mena que s’allunyen de la norma fabriana (com l’ús de guionet, punt baix o bala en comptes de punt volat). Així doncs, l’única forma recomanada per representar actualment la ela geminada és aquella que es resol amb tres pitjades: ela (l, L) + punt volat (·) -que als teclats es troba a la part superior de la tecla del número [ 3 ] i als dispositius mòbils apareix com a opció del punt baix en mantindre la tecla corresponent- + ela (l, L). El problema, però, és que l’amplada que es genera al pitjar tres cops no s’adiu amb la concepció de Fabra esmentada abans, i això aboca sovint a una fallada en la mida, la posició vertical del punt volat i el seu centrat òptic entremig de les dues eles. Qüestions que no s’han explicat mai a les tipogràfiques per construir correctament la ela geminada. La normalització i unes bases comunes esdevenen, per tant, cabdals.

Quina és l’estratègia a seguir, doncs? Enric Tormo apunta dos camins per arribar a la normalització tipogràfica del caràcter. D’una banda, es pot demanar a Unicode que anul·le el codi l·, L· i en cree un altre per a l·l, L·L. L’altra opció –poc plausible- és demanar a Unicode que “resemantitze” l·, L· perquè siga l·l, L·L. I ací és on rau el problema. Actualment, en una majoria de tipografies del món existeix el codi l·, L·, amb la qual cosa si es manté aquest i alhora s’introdueix el codi l·l, L·L, això pot portar a equívoc: hi hauria dos codis i un seria correcte i l’altre incorrecte (de nou, cadascú resoldria a la seua manera). I la qüestió no acaba amb aquest primer maldecap informàtic, que no deixa de ser un tema administratiu, de reconeixement. Això tan sols és l’avantsala d’un estudi molt més ampli i seriós que s’atansa en la qüestió gràfica. En darrer terme, es tracta de crear un llibre d’estilper aplicar els criteris de forma. Evidentment, com assenyala Tormo, no pot resoldre igual un pal sec que una romana (i ha d’ocupar el mateix espai). Ni una minúscula que una majúscula, ja que aquesta última crea dos espais a dintre que tipogràficament no es pot resoldre, a no ser que es comence a trampejar amb les eles. Enlloc tampoc diu que les eles hagen de ser les mateixes eles de l’alfabet, fins al punt que ens podríem trobar que hi haguera un tipus de ela per a la ela i un altre tipus diferent de ela per a la ela gemianada. Tenint en compte, doncs, que la ela geminada és l’única lletra catalana autèntica i que cap altra llengua al món empra aquesta grafia, el llibre d’estil es fa urgent molt especialment per als dissenyadors no catalans, els quals han de concebre el caràcter des d’unes bases i uns criteris únics.

Comptat i debatut, el desenvolupament d’un llibre d’estil necessita d’una investigació seriosa. Per fer-lo, s’ha de treballar amb els precedents, desglossar-los a nivell de patronatge, refer-los, unificar… Calen moltes hores i diners. I, malgrat que el projecte ha rebut el suport públic de diferents institucions lingüístiques -encapçalades per la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans-, polítiques i informàtiques, Enric Tormo expressa que l’estudi no ha obtingut suficient finançament per tal de poder avançar amb major contundència. Donada aquesta circumstància, per al catedràtic serà molt més fàcil que Unicode “reconega la tecla” abans de fer el llibre d’estil.

El Projecte de normalització tipogràfica de la ela geminada, al capdavant del qual estan Jordi Iparraguirre, Marc Antoni Malagarriga, Joan Montané, Oriol Moret, Toni Romero, Guillem Sevilla, Begoña Simón, Enric Tormo i Sebastià Vila-Marta, es presentarà públicament en roda de premsa a Barcelona el proper dimecres 23 de gener de 2013 amb la col·laboració de Moritz, al seu emblemàtic local Velódromo. Aquest dia s’escau entre les dues dates centenàries de creació de la ela geminada i les Normes Ortogràfiques del català per part de la secció Filològica de l’IEC: el 14 de gener de 1913 per l’aprovació i el 24 de gener de 1913 per la publicació.