El Winnipeg, bogeries i d’altres realitats

11.06.2019

Va insistir que ja aguantava, que no volia seure, camisa groga, mà a la crossa i rellotge petit, d’aquells que per la forma d’antic insinuen més el temps en general que l’hora en concret: han rodat molt però no, no, ja aguanto, no vull seure pas. La senyora Luxemburg Vilalta recolzant el braç esvelta, ferma, potser continguda davant d’un relat que és seu, en part i en primera persona. “Quan tenia 2 anys va viatjar amb els seus pares al vaixell Winnipeg”, la presenta el comissari Àngel Domínguez als periodistes. Records, els justos; nits sense dormir per por a bombardejos, masses; i un trauma, una irritació al coll, als ulls, diu que li va passar durant molt de temps, que encara a vegades, quan veu el mar. “El Winnipeg va ser una bogeria, en Neruda va fer trampes” -explica el comissari- i tot plegat ha quedat exposat en una petita sala del Palau Robert, massa petita pel que va ser, potser massa amagada per la contemporaneïtat que té i la funció sensibilitzadora que podria tenir.

Vaixell “Winnipeg”

L’exposició Els viatgers del Winnipeg: en el 80è aniversari de la travessia cap a l’exili explica la història dels refugiats republicans que després de la Guerra Civil es van exiliar a Xile i van viatjar-hi des de França amb el vaixell Winnipeg, seguint la proposta del poeta xilè Pablo Neruda. Per arribar a la sala on hi ha l’exposició heu de travessar un jardí en un privilegiat racó al centre d’una ciutat que diu ser capital de terra d’acollida. Això és un exercici de memòria històrica: “Si som terra d’acollida, ho som perquè també en som fills”, diu Miquel Gamisans, secretari de Difusió de la Generalitat. Aquesta n’és la prova, i Luxemburg Vilalta ho diu clar: “Em van posar més problemes quan vaig tornar aquí, que quan vaig desembarcar a Xile.”

El Winnipeg va ser una bogeria perquè en un vaixell de capacitat per a 300 persones n’hi van viatjar 2.400. “Es van autoorganitzar molt bé, però les condicions a bord també eren molt pèssimes”, diu el comissari. El poeta Pablo Neruda, que estava al partit comunista xilè i havia estat nomenat cònsol especial per a la Immigració Espanyola amb seu a París, va fer la proposta de llogar aquest antic vaixell francès per traslladar els refugiats que malvivien a França, i va tenir el suport del president xilè, Pedro Aguirre. Segons assegura el comissari, Neruda “va haver de fer moltes trampes”, i “van haver de justificar que dels oficis dels viatgers, la majoria eren tècnics perquè allà necessitaven mà d’obra, i no intel·lectuals que ja en tenien”, diu Domínguez.  En qualsevol cas, dirigents polítics, sindicals, i un públic nombrós va rebre els refugiats a la seva arribada a Valparíso el 2 de setembre de 1939.

L’exposició també compta amb una llista de noms i cognoms de tots els exiliats que van viatjar-hi, i amb mapes, cròniques dels viatgers i textos de Neruda, i també parla del Café Miraflores i del Centre Català, punts de trobada dels intel·lectuals, i dels que se’n vol destacar la gran influència que van tenir a Xile. “Van impulsar el món editorial allà, i també la indústria de mobles i la de la joguina”, expliquen. Per exemple, entre molts d’altres, hi viatjava la pintora Roser Bru i el pintor José Balmes, sobre el qual també se’n projecta el documental Balmes, el doble exilio de la pintura. Els documents originals estan incrustats en uns murals pintats per l’artista Rock Blackblock, que explica: “Els primers murals de quan marxen són de colors més freds i a mida que es van acostant a l’arribada, cada vegada són més càlids, i es veu plàsticament com a Xile són benvinguts.” Afegeix que el muralisme és un bon vehicle per explicar la història a la gent del carrer, i que de fet, aquesta exposició és una proposta del Museu de la Memòria i els Drets Humans, i s’inaugurarà de manera ampliada a Santiago de Xile a partir de setembre. “Es posarà a fora al carrer, es veurà tot molt més.” Serà la manera de fer-se evident, enmig de la gent, un escenari que ja viuen.

La vida a bord del vaixell

Pablo Neruda va escriure que si li semblava, la crítica podia esborrar tota la seva poesia, “pero el poema que hoy recuerdo, el Winnipeg, no podrá borrarlo nadie.” La memòria històrica s’ha de recordar rigorosament pel que va ser, i sí, va ser una bogeria encabir 2.400 persones un vaixell de capacitat per a 300 i aventurar-se en un viatge com aquell, però no ens podem quedar amb l’anècdota: la línia entre bogeria i realitat és molt fina, i a vegades fins i tot passen a la vegada. La memòria històrica també ens ha de fer recordar el present, que també és una bogeria i sobretot, una realitat alhora, en la que també tendim a confondre un malson amb un relat èpic: també poden arribar no-sé-quants refugiats de més que arriben amb una patera a la costa un dia qualsevol.

“Quan veig aquestes coses, no puc. M’hi sento molt identificada, és el que vaig fer jo”, diu Luxemburg Vilalta mentre dona la mà al cònsol xilè a Barcelona, que visita l’exposició, i li dona les gràcies perquè a Xile hi va estar molt bé. “Siempre será bienvenida, si vuelve la recibiremos muy bien.” Aquella encaixada de mans va ser una espècie de reconeixement present sobre un passat compartit: un simbolisme del que és aquesta exposició. Qui hi entri, anirà enrere, però que recordi que no deixarà de trepitjar el present.

 

Etiquetes: