El vol lliure de Gala Dalí

10.07.2018

Molta de la literatura sobre Dalí i Gala ha tingut efectes desastrosos sobre les seves figures, sobre el seu record. La literatura dirigida pel morbo i la desinformació, vicis terribles per a la memòria, ens obliga de revisar les figures afectades per aquests excessos. Ens obliga a fer un viatge al passat amb elles, dur-les al present i explicar-les amb rigor. Amb Dalí, els viatges han estat nombrosíssims. Memorable va ser la retrospectiva de fa cinc anys al Reina Sofia i, dos, al Centre Pompidou. Gala, en canvi, tot i haver estat estudiada fins a l’extenuació, mai ha ocupat el cor de cap exposició. Aquest estiu tot canvia. El Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) presentava la setmana passada la primera mostra internacional dedicada a Gala Dalí. L’exposició es pot visitar fins al 14 d’octubre.

Dalí i Gala retratats per Cecil Beaton darrere l’obra ‘Parella amb els caps plens de núvols’. | Foto: Cecil Beaton Archive.

La mostra és, sens dubte, la més important d’aquesta temporada del MNAC. Ha suposat gairebé un 60% del pressupost destinat a exposicions. 950.000 euros per ser precisos. La revisió compta amb 234 peces de la Fundació Gala Salvador Dalí i ens creuem amb objectes que mai havien sortit del Centre d’Estudis Dalinians (postals, cartes, llibres, fotografies…). Els préstecs d’altres pinacoteques (nacionals i internacionals) també “han estat difícils”, segons Montse Aguer, directora dels Museus Dalí. Tot suma més de quatre anys de feina. El projecte ha estat aixecat en col·laboració exactament com ho va ser el de Gala i Dalí: MNAC, Fundació Gala Salvador Dalí i Abertis.

Gala Salvador Dalí. Una habitació pròpia a Púbol ens presenta una Gala que vola lliure. Una dona que no només és la font d’inspiració del seu marit. De fet, el seu rol de musa és anecdòtic si el comparem amb la influència que va tenir en Dalí. Gala és coautora d’alguns quadres del pintor, que en no poques ocasions va signar com Gala Salvador Dalí o Olive Salvador Dalí (entre altres sobrenoms, Dalí l’anomenava ‘Olive’ pel color bru de pell). La mostra perfila una dona artista i independent. Un perfil que, segons Estrella de Diego, comissària de la mostra, no hagués estat possible erigir fa 25 anys: la mentalitat de gènere encara corria estreta i ennuvolada, excessivament fixada en la dona com a musa i poca cosa més. Ara, Gala introdueix conceptes com el “d’autoria trencada”, és a dir, compartida. No som davant d’una femme potiche.

“S’han fet coses sobre ella però cal revisar en quin sentit, valorar nous punts de vista, revisar tòpics, inèrcies, i fer-ho, sobretot, des d’una perspectiva de gènere. Gala necessitava un nou tractament, un tractament des d’aquest moment. Fer això és donar un valor afegit al personatge”, sosté Aguer. Segons De Diego, Gala “és un personatge molt conegut, però ho és de manera superficial. Aquesta superficialitat ens obliga a revisar la seva imatge i figura, que soles ja justifiquen la mostra”.

De Diego, catedràtica d’Història de l’Art a la UCM, es va començar a interessar per Gala fa uns 20 anys i des de llavors sempre s’ha repetit una frase: “La història pot ser diferent”. La comissària ha treballat per fer baixar Gala del pilar reduccionista de l’esposa-musa. I aquí recorda que van dir els seus coetanis: “És el personatge que faltava al tauler surrealista”. La seva importància no és menor. “Fa 20 anys m’hauria fet unes altres preguntes”, admet De Diego.

Bany a Portlligat. | Foto d’autoria desconeguda.

A la comissària sempre l’ha empès la recerca de “la intriga de Gala”. “Se l’ha presentat sempre com una dona dolenta, devoradora i interessada pels diners”. Una imatge que, diu, cau pel seu propi pes quan sabem que el 1929 es troba amb Dalí i se’n va a viure amb ell a un lloc isolat i pràcticament desconegut com era Portlligat en aquells temps, lluny dels luxes que podia tenir a París.

De Diego ha volgut replantejar Gala des del Castell de Púbol amb aquesta estança pròpia que la lliga a l’empoderament pretès i assolit per Virginia Woolf. El castell és un espai personal de pensament i escriptura. És la torre on aquesta dona “consolidada i mitificada” protegeix, ja força gran, el seu món interior, que és riquíssim.

Dandi, creadora i inspiradora

La comissària divideix la mostra en tres parts.

La primera se centra en la Gala privada i quotidiana i exposa alguns dels seus objectes personals. Abans d’explicar quins i perquè aquests, De Diego narra com Gala va deixar Rússia (neix el 1894 a Kazan) apressada per poder viatjar a París i casar-se amb Paul Éluard després de conèixer-se a Davos (Suïssa) i rebre l’autorització del seu pare. Gala abandona el seu país natal amb quatre fotografies i poca cosa més a la maleta. De mica en mica, acumula i col·lecciona tot tipus d’objectes, dels quals en té una especial cura. Robes (la camisa de mariner de tantes pintures), vestits d’alta costura (de Dior, per exemple), barrets (el barret-sabata de Schiaparelli), coixins o pelutxos. Aquesta és la Gala de portes endins. De Diego, apunta, ha volgut mostrar tot això amb respecte i gust, evitant el fetitxisme. Això, però, fa que brillar, només brillin els vestits, que ocupen el centre d’aquesta part. També en aquest primer tram s’inclouen esbossos de Dalí per al projecte de reforma de Púbol. Treballs i apunts domèstics, mai abans vistos. Púbol seria un projecte dalinià, part de la seva obra.

De Diego resumeix la Gala d’aquesta part com una dona dandi en un moment on ser dandi només era permès als homes. És la Gala que també mira i “el dandi construeix amb la mirada”. És ella qui escull a Dalí. I aquí la comissària matisa la seva relació. “El que van sentir va ser un coup de foudre, un enamorament a primera vista”. Res d’amor: “L’amor, els surrealistes, el cultivaven més aviat poc. No està en la moral surrealista”. Dalí i Gala es portaven deu anys de diferència (ella era més gran). La seva és una relació complexa que la mostra explica parcialment. No hi té cabuda cap història rosa sobre els suposats amants de Gala (que, diuen, citava a Púbol) de la mateixa manera que quan es parla de Dalí és del tot innecessari treure Amanda Lear a l’estrada.

Abans de Dalí, però, hi ha Éluard, peça clau en la vida de Gala. Ens endinsem ara en la segona part, que aborda el “tauler surrealista”, és a dir, la ciutat de París. Gala és aquella figura que mancava. En aquest tauler, la russa esdevé creadora, editora i qui sap si escriptora (“en qualsevol moment trobarem una novel·la seva”). L’únic material literari que resta d’ella són els diaris, que escriu en francès, la llengua amb què es comunicava amb Dalí i que sabia perfectament (llegeix Apollinaire ben aviat gràcies a una exemplar educació en l’alta esfera intel·lectual russa).

A la Gala creadora la fascinen els experiments surrealistes, les instal·lacions que combinen diferents materials i textures. Les seves obres, que són efímeres i performatives, les exposa en diverses galeries de París. Sobre l’edició, l’exposició ens fa saber que va assessorar diversos escriptors amics. També va revisar els manuscrits de La vida secreta de Salvador Dalí. Les amistats tractades són diverses: Marx Ersnt (que la pinta fugint en al·lusió ja a la futura vida a Catalunya) o André Breton (que les males llengües li atribueixen un fals odi: a la mostra hi ha un llibre seu de 1936 dedicat a Gala). En aquesta part sobre el període Éluard podria haver aparegut Cécile Éluard, la filla que van tenir en comú, però De Diego considera que “no aporta res al relat de la Gala creadora”. A més, Gala va tenir una relació tremendament distant amb ella. Pràcticament, la va obviar. I la comissària també defensa aquest paper: “Ningú s’escandalitza quan un home deixa estar els seus fills”. Una defensa que té molt a veure amb l’empoderament que acompanya Gala en tota la mostra.

I queda el tercer àmbit, la vida i l’obra amb Dalí. La parella es coneix a Cadaqués el 1929. Un grapat de fotografies corroboren aquella trobada en què també hi havia Éluard. Dalí i Gala no triguen a començar una relació que serà mítica i mística. Una relació en què el paper domimant l’encarna ella. Ell és el geni però Gala és qui mena el geni. En la majoria dels quadres on apareix, Gala ha decidit posicions i robes. “Fa una obra invisible”, diu De Diego, que la considera coautora total, l’autoria es trenca, es divideix. Qui està pintant? La doble signatura afegeix ambigüitat a aquest aspecte. “No és versemblant que només fos una simple musa, que estigués quieta i prou”.

En aquesta última part topem amb pintures destacadíssimes com Galatea de les esferes, Batalla als núvols o La Madona de Portlligat, però també hi ha seleccionat el Dalí més petit i bufó. El Dalí orfebre que pinta Gala en trossos de fusta petitíssims (Retrat de Gala amb dues costelles de xai en equilibri sobre la seva espatlla). També pengen dibuixos del seu rostre traçats amb quatre perfectes línies (Retrat de Gala) i un parell de quadres estereoscòpics (visibles en relleu). Tot és d’un detallisme i una precisió exquisits. Però com veuen està guanyant terreny Dalí: l’autonomia de Gala és costosa de fer valdre en aquesta part final. “Revisar a Gala és revisar a Dalí”, resumeix De Diego.

L’exposició tanca amb una bateria de fotografies de Man Ray, Eric SchaalOriol Maspons, el mateix Dalí i altres autors desconeguts (“els surrealistes eren promiscus amb la càmera”) on apareix una Gala nua, melancòlica i reflexiva. La imatge final és un primer pla intervingut pel pintor, que hi escriu a sobre “tête à château”. Gala havia estat comparada pels surrealistes amb una torre rígida i dura. Fals: tota la mostra és un esmicolament de la imatge preconcebuda de Gala.

Si volen saber més sobre Gala, poden llegir la crítica que ha escrit Teresa Costa-Gramunt sobre el llibre La intrusa de Monika Zgustová.