El violoncel català a l’Ateneu Barcelonès

5.06.2016

Si preguntéssim a persones poc habituades a la clàssica quins noms de cantants de clàssica coneixen, o sigui cantants d’òpera per ells, sortirien els noms de tenors i de sopranos, i poca cosa més. Sens dubte Plácido Domingo i Luciano Pavarotti, i entre les dones (i suposo feta la pregunta a les nostres terres) segurament la Montserrat Caballé i potser la Callas, ja una mica enrere en el temps i per això un xic oblidada del gran públic. Tenors i sopranos, els registres més aguts de la veu.

Guillermo Pastrana i Daniel Blanch a l'Ateneu Barcelonès | Foto: Josep Maria Rebés / Associació Joan Manén

Guillermo Pastrana i Daniel Blanch a l’Ateneu Barcelonès | Foto: Josep Maria Rebés / Associació Joan Manén

I és que els aguts agraden, o si més no semblen més difícils i per tant més meritoris. Un do de pit, com ara els 9 de la famosa ària “Ah, mes amis quel jour de fête!“ de La fille du régiment de Donizetti fan que el tenor que els dóna amb l’aparença de no haver-se esforçat sembli el més gran tenor de la historia. I què no direm de la soprano que canta aquelles notes que com perletes farceixen l’ària “Der Hölle Rache kocht in meinem Herzen” de La flauta màgica de Mozart. Notes que semblen impossibles per a molta gent, i sens dubte ho són, notes que fan herois a qui les canten.

Amb els instruments passa una cosa semblant, encara que potser no tan evident. Un violí sempre semblarà més meritori que un violoncel, i una flauta travessera que un fagot. Però a mi m’agraden més els instruments greus que els aguts, i si ho analitzés de ben segur trobaria que jo no sóc capaç d’emetre notes agudes, no sóc un tenor, i que segurament per això el meu cos harmonitza més els greus.

Guillermo Pastrana (nascut a Granada el 1983) toca el violoncel. Bé, això és el que es diu normalment del que fa música amb un instrument, que el toca, però Pastrana no toca, Pastrana interpreta amb el violoncel, que és molt diferent i, és clar, molt millor des del meu punt de vista d’oient melòman perdut. El seus estudis i el seu repertori ens expliquen que no té por de cap música feta per a un violoncel… o feta per a un altre instrument i si cal l’arranja ell. És d’aquells instrumentistes que tracten el seu instrument de tu a tu, si tu pots jo també, i els fa entregar tota la seva dolçor i tota la seva gamma d’harmònics, de volum, del magnífic so que poden donar els violoncels, per a mi uns instruments brutalment perfectes.

El programa del concert del divendres 3 de juny de 2016, a l’Ateneu Barcelonès, ha tingut els ingredients que fan de l’Associació Joan Manén una de les grans valedores de la defensa de la música catalana: Joaquim Cassadó, Gaspar Cassadó, Enric Granados i Joan Manén. Acompanyant però amb un notable paper protagonista també, el pianista Daniel Blanch, president de l’Associació. El concert va anar de la música més senzilla, la de Cassadó, a la més tècnica i complexa, la de Joan Manén. I amb el mateix sentit ascendent de les dificultats els dos intèrprets van anar creixent al llarg del concert, creixent en execució però també en delicadesa, que quan el compositor augmenta la dificultat tècnica és quan l’intèrpret ha d’interpretar més la música, i no pas tocar-la. La gran dificultat de la Sonata di Concerto de Joan Manén, amb la que concloïa el programa, amb una sonoritat molt elaborada de gustos francesos i germànics, no va ser apercebuda pels espectadors com a tal, perquè l’obra va sonar transparent i harmoniosa.

Els dos músics van mostrar una altíssima conjunció en l’execució de tot el repertori programat, van ser una parella de ball en tot moment, donant el protagonisme no pas al violoncel sinó a les peces musicals. Això també és interpretar la música, i no pas tocar-la.

Guillermo Pastrana explicava, després del concert, que ha anat de mica en mica estimant i coneixent Joan Manén mentre preparava aquest concert: “Aquesta música s’hauria de difondre molt més”, afirma Pastrana.  Doncs sí, n’estic absolutament d’acord, però no corren bons temps per a la música de casa nostra, i hem de veure com se subvencionen concerts i òperes que no tenen res a veure amb la nostra música mentre que els nostres compositors són interpretats només testimonialment, i gairebé sempre amb les mateixes obres. La resta, el gran repertori català, queda per a les sales petites, en programacions fruit d’organitzadors com ara l’Associació Joan Manén, o de l’esforç personal, i amb el risc que això comporta, dels intèrprets que preparen el seu propi programa i que lluiten per portar-lo endavant.

Si meritòria és la defensa de la nostra cultura més ho és quan es fa des de la qualitat i el rigor. Cal valorar aquells que defensen les notes greus davant dels aguts, o sigui, allò que és íntimament nostre i no el que és de mediàtica actualitat.