El violí invisible

25.04.2015

Rere la construcció melòdica, el so, i rere aquest un etern de preguntes, respostes i llenguatges que ens conviden a ser partíceps de la meravella comunicativa i intangible de la música. El violí invisible de Josep Colomé (“Solé Recordings”, març de 2015) conformen, primerament, un compendi de bon gust.

Josep Colomé

Josep Colomé

La música fa de l’home un ésser comunicant, capaç no només d’emetre un conjunt de sons articulats sinó també de comprendre’ls. Un llenguatge, el de la música, profundament abstracte i, alhora, profundament sincer, on no hi ha lloc per la mentida, ni tampoc per les coses dites a mitges. En la música el diàleg esdevé possible d’una manera evident, sense que exerceixin com a filtres massa gruixuts la procedència geogràfica, cultural o la creença dels que formen part de l’acte musical; intèrpret, músic i oïent.

Fins en una obra a solo, en un sol·liloqui instrumental, l’individu mai està sol del tot, sempre hi ha la possibilitat que aquella partitura, que aquella gravació, que aquella interpretació o aquell concert hagin estat escoltats per algú. I aquí, de nou, la meravella de la música.

Les vuit peces que conformen el treball El violí invisible de Josep Colomé (març de 2015) conformen, primerament, un compendi de bon gust; i aquí recorreré al sentit comú kantià, proposant a aquell qui em llegeixi que escolti sense prejudicis la proposta de Colomé. El disc El violí invisible recull peces per a violí sol de grans mestres contemporanis catalans com Jordi Cervelló, Albert Guinovart, Josep Soler, Francesc Guzman, Salvador Brotons i Gaspar Cassadó i conclou encara amb una Sarabande de J.S Bach.

L’audició s’inicia amb el Capricci n.2 de Jordi Cervelló, que després seguirà amb el Capricci n.4 del mateix compositor; dues obres virtuosístiques, d’una línea melòdica sovint dramàtica i lluminosa. Aquesta fantasia compositiva esdevé, per la seva situació al disc i per la seva forma, una invitació a l’escolta, el missatge d’un rapsode (Colomé i Cervelló) que ens introdueix a les complicades modulacions de la composició contemporània d’una manera fàcil per la seva sinceritat i amena per la lògica del seu discurs.

Un discurs evocador, no només a la riquesa i extensió del llenguatge musical contemporani, sinó també a la sòlida base bachiana de la qual beu, obligadament, la música després de Bach. Així, la composició inèdita El violí invisible d’Albert Guinovart, que dóna nom al disc, no només fa apreciable aquesta essència sinó que la combina amb una interpretació eficaç, sensible i rica en textures sonores.

Admirables són les composicions del jove Francesc Guzman, de qui s’estrena en aquest disc la seva Ouverture. Sembla que Josep Colomé encarregà a Guzman aquesta composició, que despulla l’instrument en un exercici de vitalitat i essència. Al seu costat hi jeu l’experiència. Aquesta s’elabora i s’enriqueix constantment a través del present, d’un rodatge constant que acumula el coneixement empíric. Josep Soler, a través de A Matilde, una peça pràcticament circular, ha aclucat definitivament els ulls encuriosits de l’oïent, per transportar-lo en aquell món de les idees, de les postfiguracions que s’elaboren a través de la memòria i la meditació. És també en aquest repòs on hi hem de situar la peça París 2002 de Pep Massana, que sembla arrelar en la tradició descriptiva per fer-nos testimonis d’un moment concret, un indret desconegut de París que reapareix sonorament a través d’una interpretació inspirada, virtuosística i solemne.

I, enmig d’una claredat interna, a ulls clucs, Josep Colomé ens convida encara a la introspecció: rere la memòria, l’essència; el jo que es debat entre extrems: In terra pax de Salvador Brotons, el tema ja habitual en diverses composicions que ens remet incansablement a la dual condició humana. Aquí, Colomé fa gala de la seva capacitat expressiva a través d’una obra que no estalvia en salts de registre i textures sonores.

La darrera proposta catalana és l’Intermezzo et danse finale del gran violoncelista i compositor català del segle XX Gaspar Cassadó. D’estil més dolç i commovedor, la transcripció per a violí d’un moviment de la Suite per a violoncel sol de Cassadó que ha elaborat el mateix Josep Colomé per al seu disc esdevé un apunt de centralitat i marcat iberisme per aquesta proposta audaç, atractiva, seductora i atrevida que Colomé ens posa damunt la taula. L’acompanya un magnífic violí d’Antonio Stradivari de 1711. Ben presentats, tots aquests ingredients, resulten en una experiència estètica que vol dir-nos moltes coses; en un monòleg virtuosístic i sensible que esdevé plural i inclusiu, en un discurs directe i nu que, al marge dels nostres gustos o judicis per la composició contemporània, esbossen rere aquestes músiques un músic i intèrpret, Josep Colomé, ple de preguntes, amb algunes respostes i amb un sentit agut per conèixer, reconèixer i expressar-se a través de l’infinit món dels sons i dels sentits.