El violí d’un geni

8.02.2019

El darrer concert de la temporada d’Ibercàmera al Palau de la Música ens ha brindat una oportunitat magnífica de sentir uns intèrprets d’excepció amb un programa eclèctic, fastuós i molt exigent alhora. La peça estrella van ser les Cuatro estaciones porteñas d’Astor Piazzolla, interpretades pel jove violinista Eric Silberger, acompanyat per l’Orquestra de Cambra de Munic. El programa incloïa també obres de Bach, Barber i Txaikovski. El resultat va ser d’una brillantor i una espectacularitat fora del comú.

Eric Silberger

Eric Silberger

Vam descobrir Eric Silberger gràcies a Ibercàmera, quan va substituir Sergey Khachatryan en un concert. Ja des d’aleshores el jove violinista americà va demostrar una tècnica sobrada, un so brillant i a la corda, un estil delicat i exquisit, i una senzillesa cristal·lina que feia oblidar que escoltàvem un virtuós. Sens dubte, Silberger és un hereu d’Itzhak Perlman. Fins i tot es podria dir que escoltant-lo amb els ulls tancats, seria molt difícil distingir l’un de l’altre. Afortunadament per nosaltres, Eric Silberger és un músic ambiciós que va decidir incorporar les Cuatro estaciones porteñas en el seu concert amb l’Orquestra de Cambra de Munic.

Astor Piazzolla, compositor de tangos, va escriure aquestes quatre peces, no com una obra unitària, sinó de manera progressiva, entre 1965 i 1970. El més curiós és que la versió que n’hem pogut sentir al Palau no és l’original de Piazzolla, escrita per a quintet, sinó l’arranjament per a violí solista i orquestra que en va fer el compositor ucraïnès Leonid Desyatnikov als anys noranta. Malgrat el canvi radical d’instrumentació, les Cuatro estaciones porteñas per a orquestra segueixen mantenint el ritme sincopat del tango i alhora fan picades d’ullet a les Estacions de Vivaldi, així com també al Canon de Pachelbel. Es tracta d’una peça d’un virtuosisme diabòlic per al violí —Desvatnikov va fer l’arranjament pensant en Guidon Kremer—, amb tot l’arsenal d’artificis pirotècnics: glissandos, harmònics, arc per sota del pont… Eric Silberger va superar amb destresa tots els obstacles tècnics, en una execució lluminosa, brillant, virtuosa i magnètica.

Però Eric Silberger havia començat el programa amb el Concert en la menor BWV 1041 de Bach, un concert amarat alhora de profunditat i de senzillesa, que segurament li va servir d’escalfament. També va servir al públic perquè ens fes un tastet del seu art, amb un legato fantàstic i un so a la corda, imponent i elegant.

Si el concert s’hagués acabat després de Bach i Piazzolla ja hauria estat impressionant. A la segona part, però, va ser el torn del protagonisme de l’orquestra, que ja al costat de Silberger havia demostrat la gran qualitat dels seus músics. L’Adagio de Barber i la Serenata per a cordes op. 48 de Txaikovski van ser les peces que l’Orquestra de Cambra de Munic va triar per al programa. Samuel Barber, que sembla compositor d’una única obra, té aquest meravellós Adagio, originalment el segon moviment del seu Quartet op. 11. L’orquestra de Munic va reflectir en el so de les cordes el crescendo d’intensitat i de tensió continguda en aquesta peça, des d’un so un xic pla fins a un so fort i amb els harmònics ressonant pertot.

La fabulosa vetllada es va cloure amb la Serenata per a cordes de Txaikovski, una peça estructurada en quatre moviments en què les cordes de l’orquestra muniquesa van exhibir un so ampli i del tot compacte, alhora que es distingien nítidament cadascuna de les línies melòdiques de les parts.

Va ser un concert simplement perfecte. No s’hi pot afegir res més.