El viatge oníric de l’«inclassificable» Django Bates

14.06.2018

Tres mesos després de la magnífica conferència que va oferir a la sala 4, el músic britànic Django Bates va tornar a l’Auditori per presentar gairebé en primícia el seu nou quintet. Bates, protagonista del cicle “Retrat d’un artista”, promogut per l’equipament barceloní, té previst tornar el curs vinent per posar en marxa un projecte amb la Big Band de l’ESMUC.

Django Bates

Hi ha músics com el britànic Django Bates que traspassen l’àmbit més estricte de les categories amb les quals s’acostumen a classificar les propostes de jazz. Esdevenen llavors «inclassificables»; un terme que, per ser del tot justos, sovint s’empra quan no se sap ben bé quin és l’adjectiu més escaient per definir una proposta que no segueix fil per randa el promptuari de la capella de torn. A Bates, per exemple, se’l pot titllar d’avantguardista —en certa mesura, subverteix les formes més canòniques i juga amb la imprevisibilitat—, però també és, a vegades, un melodista com una casa de pagès. Les seves composicions són laberíntiques, però gairebé mai cau en la dissonància. Li agrada tot tipus de música, des dels Beatles fins a la música tradicional de Romania, i algunes de les seves peces podrien passar per fragments d’un musical, diguem-ne, contemporani. No en va, en la seva llarga i fecunda trajectòria també ha escrit música per teatre.

Ara bé, Bates també atresora algun tret indissociable a la seva personalitat com a músic: el seu caràcter inquiet, sorneguer, i amb una important petja com a orquestrador, o com a compositor per a formació gran. A Bates li agrada, com dèiem, la imprevisibilitat. És una manera de fer que s’evidencia en l’estructura alambinada d’un conjunt de peces que gairebé no deixen espai per a la improvisació nua i crua, o almenys així ho transmet. Música farcida de matisos, de giragonses, amunt i avall, amb reminiscències pròpies de l’anomenada música progressiva. Tornant al món de les categories, a la proposta de Django Bates —en realitat, el conjunt de propostes d’aquest multiinstrumentista camaleònic— també se la podria titllar de “jazz d’autor”, una altra etiqueta difusa que, a l’hora de la veritat, només serveix per a distingir entre les propostes de “repertori” i les que no ho són.

A Barcelona, l’aficionat va gaudir de l’oportunitat d’escoltar gairebé en primícia la nova formació del músic britànic, tot just després d’haver-la presentat al Wigmore Hall de Londres. En realitat, el nou quintet de Django Bates és una versió ampliada del Beloved Trio —Petter Eldh (contrabaix), Peter Brunn (bateria) i ell mateix al piano— amb l’afegit del saxofonista Marius Neset i de la cantant Claire Huguenin. Amb el Beloved Trio, Bates tot just acaba de publicar un CD, The Study of Touch, publicat pel prestigiós segell ECM —una altra etiqueta que podríem afegir al sarró: ecemista, és a dir, amb l’eleganti l’exquisida marca de la casa del segell alemany—. Tanmateix, tot i que va interpretar alguns talls del treball ecemista, com per exemple la composició que dona nom al disc, els moments en els quals el quintet va excel·lir més van ser quan va intervenir la cantant Hugenin. Amb la vocalista helvètica, el grup va executar, per exemple, una singular versió del dylanià “Times There Are Changing”, amb recitatiu inclòs, o, ja cap a les acaballes del concert, l’irònic “You Live Alone (Apparently)”.

El recital també va incloure “estrenes europees”, és a dir, en territori de la UE —“Never Ending Strife”—, homenatges al brasiler Antonio Carlos Jobim —“Corcovado”— i temes amb lletres en forma gairebé d’eslògan. Huguenin, vocalista de tècnica tant extraordinària com mesurada, esdevenia la peça clau d’un conjunt en el qual també destacava el paper del saxofonista Neset. El bufador, digne de la millor tradició de l’escola breckiana, engalanava les peces amb mestria. Bates, a més d’exercir de director, va fer de brillant solista en moments puntuals. Per la seva banda, el contrabaixista Eldh i el bateria Brunn apuntalaven amb encert l’estructura complexa d’una música poc concessiva, des del punt de vista formal.

Tot el recital va transcórrer com si fos un trepidant viatge oníric, com un torrent d’imatges, climes i colors que, si bé en alguns moments va ser un pèl carregós, també va ser el testimoni fefaent de la idiosincràsia d’una personalitat musical, artística, tant única com genial.