El viatge de Francesca Sanna

21.06.2016

Encara tenim el cor calent, el cap ballant i les mans vermelles d’aplaudir. Dilluns al vespre es va entregar el XVII premi llibreter d’àlbum il·lustrat a El viatge, de la jove autora Francesca Sanna, traduït al català per Anna Gorina i al castellà per Susana Rodríguez Álvarez i magníficament editat per Impedimenta.

Francesca Sanna | Foto Bernat Puigtobella

Francesca Sanna | Foto Bernat Puigtobella

Vaig tenir l’honor de formar part del jurat que va premiar el llibre, un cop totes les llibreries de Catalunya agremiades enviessin les seves propostes. No és fàcil premiar un àlbum il·lustrat i pot ser ara que poso aquestes dues paraules per tercera vegada us preguntareu, molt bé, molt maca la libretera o LiJbretera però un àlbum és això ple de dibuixets per nens, ho pot fer qualsevol.

Us imagineu aquella cançó que us té robat el cor sense la melodia (en cas que tingui música i lletra). Tanqueu els ulls, taral·legeu la vostra cançó sense cantar-la… té sentit? Oi que no. És fàcil de fer? No. Doncs un àlbum és això, una preciosa cançó que no podem cantar sense la melodia. Un àlbum necessita la lletra, la narració escrita, i la il·lustració, la narració gràfica. Una sense l’altra no tenen sentit. Com ben diu la meva estimada Oblit Baseiria un àlbum il·lustrat és un llibre que no es pot explicar per la ràdio. I no sabeu com arriba a ser de complicat fer un llibre com aquest.

El premi llibreter d’enguany ha recaigut en un àlbum il·lustrat amb totes les lletres, sense cap ut ni cap et. A més, no podia arribar en dia millor, -tot i que existeixi aquest dia és mala senyal- ahir era el dia internacional del refugiat.

Francesca Sanna ens endinsa en aquest viatge a la primera pàgina: una ciutat, una platja, una família i un mar, negre, negre com les nits sense cap llum. I la tragèdia, la guerra i amb ella el dolor de la pèrdua, el caos i aquella foscor de no saber què fer. I inici del viatge, aquest viatge llarg i dolorós, però ple d’esperança en els ulls de la mare, i sobtadament, sense por en la narradora o narrador. Aquí necessitem el suport de la imatge per veure que hi ha dos infants, una nena i un nen que fugen amb la seva mare. A la il·lustració descobrim el mur, la seva grandària davant de unes persones ben petites. Descobrim com un ogre aquell que no els deixa passar, i com la mare amaga les seves llàgrimes, permetent-se plorar només quan els infants dormen. I en aquella foscor els descobrim saltant el mur, el personatge és un altre cop negre, ja que van haver de pagar per aquest ajut. I què passa després… el viatge mai no s’acaba. Hauríem de poder ser orenetes, elles no saben que són les fronteres, ni les guerres.

Vaig explicar aquest conte als meus fills, els grans em van dir, i ens pot passar a nosaltres? És clar que sí. Malauradament sí.

Ells es van quedar penjats dels colors del llibre, de com els parlava del que explicava “la lletra”. I van tenir la mateixa sensació que jo, em vaig quedar penjada del color, de la forma d’enllaçar les il·lustracions, del discurs, potent, punyent i de denúncia, i vaig sentir que dins meu tot es removia, removia el meu viatge també. I vaig tancar el llibre, i em vaig quedar rumiant. I el vaig tornar a obrir. I això, us puc assegurar que passa molt poques vegades.

El viatge, Francesca i Impedimenta han guanyat aquest premi amb justícia. Per fer bé les coses, per prendre’s la literatura de debò, per creure-hi i per posar a les nostres mans aquesta joia. Que il·lumina als petits, obre camins i ens deixa rumiant als grans. I caldria que aquest àlbum arribi a qui té el destí de tantes famílies que fugen, i que podem ser tu o jo.

La vida és un viatge, a vegades cal celebrar l’arribada a un destí, a vegades cal tornar a posar-se en moviment, però sempre amb la maleta plena de literatura. Gràcies Francesca, gràcies Enrique. Viatgem, sempre junts.