El Vaticà, zona criminal

8.02.2014

El gènere policíac i el thriller són fenòmens globals, perquè ens parlen de crims, misteris i draps bruts, i aquests elements es troben indefectiblement allí on hi ha homes. Tant si és a Nova York, Chicago, Barcelona, Botswana, la regió sueca d’Skania, com a Sicília, Moscou, Shanghai i, per què no, a la Santa Seu.

 

Papa Francesc I

 

Amb la inestimable ajuda d’obres que ajuntaven thriller i esoterisme, com l’arxiconeguda Àngels i dimonis de Dan Brown, per posar-ne només un exemple, el Vaticà tornà a la primera línia dels escenaris ideals per a un thriller o una novel·la negra. I és que el tema no dóna per menys. Morts sospitoses sense investigar, connexions de la Banca Vaticana amb la Màfia, pederàstia, obscurantisme i també algunes idees o creences exagerades. Per parlar de tot això, i molt més, es reuniren a l’espai La Capella, plena a vessar, els periodistes Enric González, Arturo San Agustín i l’escriptor Oriol Canals, dins el marc d’aquesta BCNegra 2014.

Els tres tertulians parlaren de la seva arribada a la Santa Seu, atrets per la feina i per la aurèola que desprèn, però tots coincidiren que la sumptuositat i la magnificència de la primera visió va perdent força a mesura que se’n van coneixent les interioritats. En part, diuen, el Vaticà és víctima de la imatge que projecta. Si bé és cert que és una font d’enormes despeses monetàries, sobretot pel que fa a obra de reconstrucció, i que aquesta és inici de casos flagrants d’especulació i corrupció, identificar el Vaticà com una font d’excessos i luxes descontrolats no és del tot cert. San Agustin i González recorden de la seva etapa de corresponsals a Roma, amb La Vanguardia i El País, respectivament, que mentre l’exterior projecta pompa i ostentació, els despatxos cardenalicis semblen dels anys seixanta.

Al llarg de la taula rodona, mentre rememoren vivències i anècdotes, les paraules que es repeteixen més són “aparença”, “opacitat” i “escàndol”. Precisament, per arrossegar la conversa cap a terrenys més literaris, Oriol Canals destaca que els escàndols que han acompanyat la història vaticana recent i la opacitat amb què han estat tractats li confereixen un aire molt atractiu com a subgènere per fer-hi ficció, on els autors, i els lectors, hi gaudeixen molt (com en el seu cas, amb el thriller Fills de mala mare, editorial Base, 2013).

Es parlen dels casos sonats de pederàstia i l’encobriment per part de la Cúria vaticana, recentment denunciats a viva veu per l’ONU; del blanqueig de diners provinents del crim organitzat per part de la Banca Vaticana; de la desaparició (encara que molts apunten a segrest, esclavatge sexual i assassinat) d’Emmanuela Orlandi; dels secrets i mentides al voltant de la misteriosa mort de Joan Pau I (recordem que Joan Pau I, pontífex que va servir durant només 33 dies, va proposar la reforma i major control de la Banca Vaticana); de la renúncia sorprenent de Benet XVI al seu càrrec (alguns diuen desgast, d’altres por a la revelació d’informacions compromeses); i de l’eufòria generalitzada per l’adveniment de Bergoglio com a Francesc I.

Tant Enric González com Arturo San Agustín, per trencar una llança a favor de Ratzinger, li reconeixen el valor d’haver dimitit després d’haver suportat la pluja de  crítiques. Recorden, per exemple, que mentre Ratzinger parlava de tolerància zero amb els pederastes, altres cardenals de la cúria encoratjaven els encobridors. I que mentre Joan Pau II va encobrir més casos de pederàstia, la seva rellevància política davant la caiguda del bloc de soviètic i el suport a Solidarnosk li garantí més calma que al seu successor.

També recordava Enric González que sempre s’ha vist una relació molt estreta entre el Vaticà i el poder polític. Fins el 1870 amb l’existència dels Estats Pontificis, i després amb la relació amb Mussolini o el recolzament a la Democràcia cristiana després de la Segona Guerra Mundial i els contactes obscurs amb la Màfia. També es parlà dels Borgia (tot i que la moderadora havia acordat tractar com a negrocriminal tot allò referent als fets posteriors a 1870), que, malgrat ser valencians, no han rebut menys crítiques a casa nostra ni s’ha matisat la seva imatge.

És per tot això que els tres autors coincidiren en afirmar que el Vaticà pot ser, i és, un subgènere negrocriminal que dóna per fer córrer rius de tinta, i que, malgrat les renovacions que es poden esdevenir sota el pontificat de Francesc I, totes elles fruit de l’esperança induïda per, sobretot, una enorme i excel·lent tasca comunicativa i publicitària, malgrat això, digueren els tertulians, amb el Vaticà passa una mica com amb el PSC d’avui dia, ja que tothom el critica i no passa res, les crítiques estan normalitzades. Falta veure si la futura performance del pontífex argentí segueix afavorint el gènere negrocriminal.