El valor de la mirada de Francesc Esteve

2.03.2018

L’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya presenta “El valor de la mirada”, una exposició del fotògraf sabadellenc Francesc Esteve. La seva aguda mirada es concentra especialment en les dècades dels anys cinquanta i seixanta de segle passat.

El nen del sucre. Sabadell 1960 |Foto: Francesc Esteve

L’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya (IEFC), una de les institucions més rellevants en l’ensenyament de la fotografia a casa nostra, dedica una especial atenció a la preservació del patrimoni fotogràfic. Opera també com a centre de documentació i gestió de fons i de col·leccions de fotografies i és especialment actiu en la seva difusió. Per això, els tres espais disponibles en les seves instal·lacions, al recinte de l’Escola Industrial, acullen permanentment treballs dels seus alumnes i també diferents exposicions de projectes fotogràfics diversos, històrics i actuals.

Aquests dies, i fins al 16 de març, les tres sales del centre presenten una àmplia mostra de les fotografies de Francesc Esteve, nascut a Sabadell l’any 1932.

Esteve és un fotògraf aficionat, llicenciat en Dret i industrial tèxtil, que va sentir, ja de molt jove, una gran afició per la fotografia des que va ingressar el 1957 al Càmera Club de Sabadell. Els anys cinquanta i sobretot la dècada del seixanta del segle passat van ser els moments àlgids de la seva trajectòria.

Van ser uns anys en què els fotògrafs tractaven d’escapar del pictorialisme que encara dominava la fotografia tradicional. Són molts els noms de fotògrafs que, tant des del camp professional com des de l’amateur, van fer aquest pas seguint les traces de la fotografia europea i, sobretot, nord-americana. A Catalunya en tenim una veritable legió. En són exemples alguns noms com els de Forcano, Masats, Colom, Miserachs, Terré o Ontañón, entre tants altres. Alguns van dedicar-se, més o menys intensament, a la fotografia professional alhora que treballaven en els seus projectes més personals; d’altres la practicaven només com a amateurs en els seus moments lliures.

Esteve pertany a aquest segon grup, però la seva obra no desmereix en absolut el nivell de molts professionals amb els quals mantenia estretes relacions. Va exposar amb fotògrafs com Català Roca o Xavier Miserachs i fou amic de Miguel Galmes, fundador i director de l’IEFC, que està en l’origen d’aquesta exposició. Va ser Galmes qui va iniciar la tasca de la primera selecció de l’obra d’Esteve amb una finalitat expositiva.

Què fan? Barcelona 1958 |Foto: Francesc Esteve

Una tasca que han completat Carles Costa i Llorenç Raich, professors i responsables d’activitats culturals de l’IEFC, que han triat unes seixanta- cinc fotografies en blanc i negre – deu positius vintage i la resta còpies analògiques positivades pel mateix autor – que omplen les parets de tots els passadissos i halls del centre.

La mostra està farcida d’imatges entranyables en un terreny que s’ha denominat fotografia de carrer. Un ampli repàs que evoca uns paisatges urbans i els personatges que els poblaven, avui ja desapareguts. Aquesta aproximació resulta especialment evocadora per als espectadors que hagin viscut aquells temps, però penso que també ha de tenir un alt valor educatiu per als joves que circulen per les aules i laboratoris – digitals i analògics – de l’Institut. Les seves parets s’han poblat per uns dies de venedors ambulants, dibuixants de carrer, vigilants, revisors de ferrocarrils, monges, firaires, entre altres personatges que ens transporten lluny, enllà en el temps i els costums.

Esteve té un gran ull fotogràfic que li permet captar els moments decisius, en paraules de Cartier-Bresson, i aconsegueix que els personatges fotografiats es manifestin amb gran naturalitat, com si no els estiguessin fotografiant. És cert que en aquells anys els fotògrafs encara eren una espècie rara i que gaudien, potser, de més facilitats perquè la gent els acceptava de molt millor grat que avui en dia.

Bones notes. Sabadell 1958 |Foto: Francesc Esteve

La composició de les imatges d’Esteve és clàssica, diàfana, transparent. Faré servir les seves mateixes paraules que defineixen la seva filosofia i el seu estil fotogràfic, diu Esteve: “No hi ha res com la persona humana. La persona és vida”, i afegeix: “Les meves fotos són fàcils, obertes, espontànies i senzilles i sense complicacions”.

Si veieu l’exposició segurament coincidireu plenament amb aquestes valoracions i gaudireu d’una fotografia ben viva, encara tants anys després.