El triple salt mortal de «Yes, we fuck»

5.08.2016

Voldríem sortir al carrer i aprendre a mirar. Però no sempre és possible. No sempre aconseguim respirar i avançar, estripar la norma, imaginar horitzons més amples dels que havíem esbossat en un principi. Potser el culte a la simetria corporal ha arrelat dins nostre molt més que no ens pensàvem. O potser no, potser ja hem trobat la manera de començar a esquivar-lo.

Fotograma del documental "Yes, we fuck"

Fotograma del documental “Yes, we fuck”

Perquè hi ha dies que sí, que caminem amb el cap alçat i observem amb la mirada ampla, sense por de preguntar o d’equivocar-nos, observem i prou, peti qui peti. És llavors quan ens adonem que no tots els cossos s’adiuen amb el que hem vist a la televisió, que no tots casen amb el que veiem cada dia al mirall i que considerem més o menys normatiu. Arribats a aquest punt, la diversitat no és una certesa incòmoda, sinó una realitat palpable que podem comprendre i explorar. És arribats a aquest punt, també, que el pòsit del desconeixement es va fent més lleuger, que ens atrevim a agafar l’altaveu i a expressar demandes fins fa poc vinculades a la por i al tabú.

D’uns anys ençà, les necessitats de les persones amb discapacitat es van fent més visibles. Cada cop se’ns fa menys estrany parlar de barreres arquitectòniques, de formació acadèmica, d’inserció laboral, d’assistència personal o de llei de la dependència. Hem avançat a l’hora de treure a la palestra qüestions que fa cinquanta o seixanta anys eren innegociables, però encara queda un llarg camí per recórrer. En l’àmbit de la sexualitat, les passes endavant també han estat considerables. Els mitjans de comunicació aborden sovint –ni que sigui amb motiu del Dia Mundial de les Persones amb Discapacitat– qüestions com la vida en parella i les relacions sexuals, però en la majoria de casos la perspectiva vol ser normalitzadora (segons com, normativitzadora) i no mostra totes les cares d’una realitat molt més complexa. Potser és per això que el documental Yes, we fuck, d’Antonio Centeno i Raúl de la Morena, és una gran plantofada sobre la nostra memòria audiovisual vinculada a la discapacitat.

Centeno i de la Morena presenten un documental d’una hora amb l’objectiu de tocar totes les tecles, o si més no, de tocar-ne tantes com sigui possible. Ho fan sempre amb la voluntat explícita de rebregar els esquemes preestablerts i reivindicar el dret al plaer. Yes, we fuck és una proposta valenta, de triple salt mortal, però posa les expectatives tan amunt que sovint no sabem ben bé cap a on ens durà la caiguda. Vet aquí el risc. Primer salt, el documental passa de la teorització a la mostra explícita. És a dir, no només veiem persones amb discapacitat explicant que s’ho passen bé fent sexe o que això els desagrada més que allò. També les veiem en acció. El documental parteix de la base que per esquerdar l’imaginari col·lectiu de perfecció i simetria és important no només escoltar els relats, sinó veure’ls. El resultat acaba sent una mescla de postporno i testimoniatge de viva veu. Segon salt, més enllà d’oferir un relat visual del sexe i les persones amb discapacitat, el repte és inserir-hi el relat verbal de manera coherent.

Tot i que sembla clar, com hem dit, que la voluntat del documental és transgredir i trencar qualsevol norma vinculada fins aleshores a la discapacitat i a la sexualitat, sovint la juxtaposició d’històries es passeja pel fil d’una sorpresa massa brusca. En pocs minuts de diferència, passem d’una enumeració de definicions de sexe a una sessió de sado protagonitzada per un home amb discapacitat i una treballadora sexual. L’aposta, sens dubte, és sorprenent i trenca amb tots els tabús possibles, però la gradació del relat és, segons com, desigual: accelera i frena sense avisar, de manera que l’espectador pot quedar fàcilment desconcertat o marejat. Potser en aquest punt caldria tenir en compte, ja que parlem de diversitat, la diversitat de públics i pensar amb més precisió quin tipus d’espectador busquem. Optem per arribar a les persones amb discapacitat o aquelles que estan més familiaritzades amb aquesta realitat? D’acord, potser llavors el segon salt no és tan brusc. Optem per fer un documental divulgatiu per al públic que no sàpiga què volem reivindicar quan diem Yes, we fuck? Som-hi, no cal narrar una vida en parella idíl·lica amb llençols de color rosa, però segurament convé preparar més el terreny.

I tercer salt, la diversitat de temàtiques. En una hora, Centeno i de la Morena ens han parlat de les relacions sexuals en parella, de l’assistència sexual, dels tallers d’ejaculació femenina, del sexe més enllà de la genitalitat, de les pràctiques no convencionals, de la diversitat, també, dins del món de la discapacitat… Un gran collage de finestres per obrir, molt amples totes, molt difícils d’ordenar i d’atendre amb equitat. No es pot negar, però, l’esforç dels autors per donar veu a tothom i per oferir, com a mínim, una pinzellada a cada pregunta sense resposta. Després de conviure durant una hora amb els protagonistes de Yes, we fuck els interrogants canvien radicalment. Per què estem tan poc acostumats a veure documentals com aquest? Per què ha tingut tantes dificultats de difusió? Només perquè ens resulta brusc veure un home amb discapacitat fent sado? Potser perquè no sabem eixamplar la mirada tant com ens pensàvem? Sigui com sigui, amb encerts i amb revolts, Yes, we fuck és un documental necessari. Imprescindible. Per la satisfacció de veure una dona que mai no s’havia pogut tocar els propis pits gaudint del seu cos. Per la reflexió posterior, en què no hi ha ni un polsim de por ni de vergonya. Pel dret al plaer, sobretot per això, per la consciència que cal agafar el megàfon i reivindicar-lo. Yes, we fuck. Centeno i de la Morena ho han dit ben clar. Ens caldrien dues hores més de reportatge i encara no hauríem acabat d’ordenar el collage. Però potser, si volem fer justícia a la diversitat, ja està bé que sigui així.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. L´Andrea ens posa davant el mirall, com en tantes altres ocasions, en les que pel tràfec diari no ens aturem a pensar-hi i definitivament hem de reconèixer que no som sensibles a realitats diferents en les formes de comunicar-nos verbal o no verbalment. He tingut la sort d´establir amistat amb una persona paraplègica a causa d´accident. Això et dona una extensió mental que desconeixies fins aquell moment i és a partir del fet de poder parlar-hi a fons, que deixes de veure aquell ésser humà d´una forma virginal, aquella compassió que els nostres pares i avis deien que havíem de tenir per ells. No no, són persones que mengen, que dormen, que circulen, però que també , permeteu-me que ho digui de forma textual i clara, pixen, caguen i follen o els follen. D´aquesta manera em va parlar el meu amic, un dia que va esclatar davant una conversa “polite” que manteníem davant d´ell. Voldria agrair en nom de totes i tots ells, els de la “diversitat funcional”, que hi hagi, en aquest cas sí, angeletes com la Laura Ortensi que dediquin una part del seu temps a generar unes línies màgiques d´escriptura conscient d´aquesta realitat, que no volem paral.lela, si no convergent amb tots i totes nosaltres.