El toc d’atenció (via Brunetti) de Donna Leon a Ada Colau

5.02.2016

Donna Leon (Montclair, Estats Units, 1942) és una excel·lent autora de novel·la negra però, sobretot, el que no vol ser és una escriptora de tracte circumspecte i tediós. L’últim premi Pepe Carvalho rebutja rotundament aquesta idea que es té d’ella. La d’una persona extremadament seriosa, a qui li costa relaxar-se, deixar-se anar.

Donna Leon va rebre el premi Pepe Carvahlo al Saló de Cent | Foto Gerard E. Mur

Donna Leon va rebre el premi Pepe Carvahlo al Saló de Cent | Foto Gerard E. Mur

Aquest dijous, Leon, durant el discurs d’agraïment —després de rebre el guardó de mans de l’alcaldessa Ada Colau—, va lluitar per derrocar el que considera una falsa imatge seva, que Paco Camarasa, comissari de BCNegra, va recordar -sense fer-li gaire gracia a la guardonada- durant la introducció de l’acte. Va aconseguir girar la moneda de l’altre cantó amb un parlament saltejat d’intel·ligents consideracions i alguna historieta d’allò més curiosa. Per exemple, l’acte al Saló de Cent de l’Ajuntament hauria estat, segons l’autora, una tarda perfecta per cometre un assassinat. Leon busca incansablement noves formes de matar. “Quina serà la nova manera d’eliminar la víctima?”, es pregunta amb freqüència. S’ha de reinventar llibre rere llibre. Cada novel·la és una nova estratègia criminal. En el seu cas, encara és més difícil perquè no utilitza armes de foc. I no les utilitza perquè quan les té a les mans —en el món real— s’adona que les agafa a l’inrevés. Els seus criminals de paper intenten ser sofisticats i curosos. En l’última entrega de Brunetti, Les aigües de l’eterna joventut (Edicions 62), l’assassí ofega la víctima. Al consistori barceloní, Leon va mirar fixament la figura contundent i massissa que era el premi —una representació de l’inspector de Vázquez Montalban—. Era l’arma perfecta del vespre. Un cop d’estàtua sec i enèrgic al cap de l’objectiu. Malgrat que per a ella “no hi ha res com una bona empenta escales avall. És difícil saber què ha passat”.

La successora de Giménez Barlett, Petros Màrkaris o Henning Mankell va saber, doncs, combatre l’aparent seriositat que se li atribueix. Però sabia també que era el lloc i el moment per invocar la “fanàtica de l’ecologia” que duu dins seu. Canviava el to per introduir un tema greu —la destrucció mediambiental del planeta— que a ella i a Brunetti els preocupa. A les seves novel·les llegim com el mateix comissari no es permet més de quatre minuts de dutxa diària —per temor a “la policia de l’aigua”— i com s’erigeix un ferm defensor d’utilitzar el transport públic, el pintoresc vaporetto en el seu cas. “Sé que no és un tema agradable per parlar avui però el desastre ecològic que pateix Itàlia m’obsessiona. La part sud del país és un desastre. I el més trist és que tothom sap el que passa però calla. És una cosa que ha de ser dita en públic”, admetia, abans d’introduir la raó concreta de la seva militància: el turisme. Des del primer lliurament de la sèrie Brunetti, Mort a la Fenice (1992), Leon ha anat explicant els canvis que ha patit la ciutat. Canvis, la gran majoria, perjudicials i amb un detonant comú: l’epidèmia turística. Només va explicar que viure a Venècia s’ha convertit en un desig gairebé inassolible. Un amic seu, recordava l’escriptora, va voler intentar-ho i en preguntar el preu d’un pis de 150 metres quadrats la resposta immediata que va rebre va ser si el que volia era muntar un Bed & Breakfast. “El que fa el turisme en una ciutat és trist i devastador. Per això, us demano que veient el que ha passat a Venècia comenceu a treballar perquè no es repeteixi aquí”.  Des del mateix ajuntament, la mare de Brunetti feia aquest delicat advertiment. Dirigit a qui a més poder té per solucionar una problemàtica cada cop més inflamada: l’alcaldessa Colau; darrere seu durant el discurs, potser visualitzant el polvorí de la Barceloneta.

Però a banda del turisme, l’obsessió per l’ecologia i la societat de Leon passa també per altres assumptes, tots traslladats als seus llibres: el canvi climàtic, el reciclatge, el tràfic d’armes, de persones, de drogues; els residus nuclears, els residus, en general… “El cluedo s’ha acabat”, deia per justificar l’actualitat que ocupa les planes de les seves novel·les, “el públic actual vol temes actuals, que l’afectin”. El de Leon és un gènere negre que avança paral·lel a la vida dels lectors. És l’estratègia que la nord-americana ha triat per dotar l’obra de certa novetat i evitar el perill literari de la novel·la negra: obviar la realitat i capficar-se massa en el crim. Simplement, la realitat està farcida de tot tipus de delictes. Tal com ho està la història de la literatura, fins i tot aquella que no considerem criminal. En una carta blanca final, Leon pensava en Èdip Rei de Sòfocles com la primera novel·la negra. Tampoc va oblidar l’obra de Dickens, citant-ne Bleak House, on apareix un dels primers inspectors de les lletres britàniques, el detectiu Bucket. I va voler tancar amb un consell i una cita que combinaven tot el que domina Leon: literatura i misteri. Les paraules de Wilkie Collins, l’autor de La dama de blanc, quan li van preguntar que recomanava per escriure novel·la negra: “Fes-los riure, fes-los plorar i fes-los esperar”. I uns versos de Philip Larkin: “Emborratxa’t de llibres. Els llibres són una muntanya de merda!”. Sens dubte, Leon no és una escriptora seriosa, malgrat que s’hi posi o ens ho pugui semblar.