El Tinder de 1925

13.02.2019

L’any 1925 no hi havia Tinder ni celebràvem Sant Valentí, però hi havia la secció “Preguntes i Respostes” de la revista Joventut Catalana. Una secció-lloc on joves i damisel·les acordaven correspondències amoroses amb l’excusa de perfeccionar l’ús la llengua catalana. Mònica Boixader ens en parla a Núvol. 

La revista Joventut Catalana no és pas la primera que ens ve al cap quan pensem en tot el reguitzell de publicacions, periòdics, setmanaris i magazins que, abans de la guerra, fornien els despatxos i tauletes de nit de les llars catalanes. A Joventut Catalana s’hi parlava d’art i de literatura, tal com passava a la Il·lustració Catalana o a D’ací i D’allà. Com les seves germanes d’època, mirava més cap al nord que cap al sud i feia una aposta clara per la cultura. Però aquesta revista tenia una virtut que la feia pionera: defugia la solemnitat, l’autocomplaença, la glorificació. Al primer número ho explicaven així: “Feia temps que trobàvem esquives per als nostres anhels literaris i per a l’esplai de les nostres il·lusions jovençanes les pàgines, massa aciençades potser o massa closes a tota novella alenada, de les revistes circulants avui.”

A Joventut Catalana s’hi parlava de cultura però també d’esport o d’entreteniment. Així, al costat d’una crítica pulcríssima al nou llibre de Fages de Climent, hi trobàvem les noves de l’esport italià. Al costat d’una oda a Guimerà, la secció de passatemps. Hi havia, doncs, una horitzontalitat temàtica: tot era vàlid i, encara més, tot hi esdevenia material cultural. Aquest caràcter heterogeni, popular, s’intuïa, també, en un altre fet: la incidència constant dels lectors, que hi escrivien cartes, que hi enviaven contes i poemes i que participaven devotament en la secció “Preguntes i Respostes”, la més captivadora de la revista. Una secció que era com un galliner. Candent, de plomissol al vol, d’escataineig infinit. La fadrinalla que llegia les seves pàgines lletoses van ser, sense saber-ho, els primers testimonis catalans d’allò que, més tard, serien les aplicacions per a trobar amants o parella.

En aquesta secció, de lletra menuda i atapeïda, els llegidors hi feien preguntes als altres lectors, o als mateixos redactors, i rebien, si s’esqueia, la resposta en els propers números. Hi havia lloc per als curiosos, que demanaven, per exemple, l’amplada dels carrers barcelonins, on es podien comprar postals de Santiago Rusiñol, quin dia de la setmana fou l’onze de setembre de 1714 o com perfumar una carta. Però també hi havia lloc per al xafardeig més salvatge, sota els pseudònims més recercats. Així, Una ovelleta de la Verge Bruna demanava si alguna ànima sabia quina era “l’edat de la filla major del mestre En Josep Maria Folch i Torres. I els fills que té el Diputat Francesc Macià.” Aquesta secció de Joventut Catalana és, possiblement, un assaig molt nítid de com hauria pogut ser la premsa del cor catalana. I així, a poc a poc, la secció es va convertir en un petit paradís de la tafaneria; però es va convertir, sobretot, i inesperadament, en una meca cultural del flirt.

Primer era imperceptible. De tant en tant algun lector demanava austerament de “sostenir correspondència amb damisel·la catalana per a perfeccionar l’ús de la llengua”. I, uns números més tard, una mica per a fer-se pregar una mica per a passar desapercebuda, una “damisel·la” responia telegràficament dient que ho acceptava i preguntava l’adreça del demandant. Però aquestes demandes, que primer apareixien adesiara, amb una timidesa i una correcció pulcríssimes, aviat es publicaren a gavadals, fins a monopolitzar la secció. I ja tenim tots els jovencells catalans frisosos de perfeccionar llur llengua amb una damisel·la vaporosa, insistentment imaginada, de la qual havien de rebre, tard o d’hora, una carta. L’aparent voluntat de perfeccionar la llengua, doncs, en molts casos no era sinó una excusa elegant i discreta per a trobar festejadora o potser, fins i tot, muller.

La llengua catalana esdevenia, per tant, aquí, un mitjà de flirteig, el Tinder de 1925. Joventut catalana, doncs, com una aplicació per a trobar parella i aventures, com una discoteca de paper de ritme lent, setmanal. L’èxit de la cosa fou tal que, pocs dies després d’estrenar la secció, la revista anunciava: “Degut a l’increment que amb pocs dies va prenent aquesta secció, innovem a nostres cars llegidors que des del pròxim número l’ampliarem a dues o més pàgines.” I la secció s’anava refinant com es refinaven les peticions de carteig. Que ara eren més exigents, menys pudoroses. I que es convertien en una primera garbellada que assegurava afinitats entre els amants en potència, per a tenir la certesa que el carteig no seria en va. I és justament això el que es promociona, avui, des de les plataformes digitals que ofereixen la recerca de l’amant perfecte: els tests de compatibilitat perquè ningú no perdi el temps ni la paciència.

Un tal M. Balaguer demanava: “Desitjaria sostenir correspondència amb senyoreta catalana aficionada a la literatura en sos diferents aspectes: Novel·la, poesia, teatre, etc. Així mateix, desitjaria que fos entusiasta de l’esport”. El Noi de Fora, després de precisar que era de Badalona per a atreure les badalonines de l’època, deia que “desitjaria establir correspondència amb donzella excursionista, per explicar-se les excursions i practicar català.” Però, si primer només s’indicaven aspectes bàsics, com ara les aficions principals o la localitat, als darrers números les peticions eren d’una concreció esfereïdora. En Jordi Brú, redactor de la mateixa revista, reclamava: “Desitja sostenir correspondència setmanal amb senzilla damisel·la catalana, que tingui la suficient capacitat per a tractar diversos assumptes, un d’ells, el principalíssim, la depuració del català. No hi fa res que porti els cabells a la garçonne, però, almenys, que no sigui com la majoria d’aquestes senyoretes que segueixen els capricis de la moda i esdevenen d’una condició lamentable. Prefereix que sigui modesta i, sinó agraciada, plena de bondat.” Ells sempre posaven l’anunci, elles el responien. I elles, també, es mantenien fidels a la brevetat de resposta: “Concepció Fabré respon a la pregunta núm. 47 i està conforme a sostenir correspondència per a perfeccionar el català.” Com la Concepció, totes. Ells demanaven, elles triaven.

Joventut Catalana es llegia, doncs, de dia; “Preguntes i Respostes”, de nit. La donzella, asseguda a l’espona de llit, amb la punta del llençol pessigollejant-li la cuixa, amb la mirada entelada per la llum trèmula i amb totes les papallones del món a la panxa, llegia àvidament la secció, com qui avui es connecta a Tinder de matinada. I feia la festa. La festa íntima de triar amb quin jove bescanviaria cartes. Es demanava si era prou atrevida per a tallar-se els cabells “a la garçonne” i assajava mentalment models de carta, com si triés vestit, fins que els dubtes lingüístics l’assaltaven. Llavors s’alçava a poc a poc, s’encaminava fins al despatx del pare i palpava els lloms dels llibres cercant aquell llibre ataronjat, aquell llibre… Quin era? Aquell llibre com de roba… I ja el tenia! Tornava cap a la seva cambra amb el Curs mitjà de gramàtica catalana de Pompeu Fabra arrapat al pit. Al bell mig del cor, al bell mig dels somnis de mel i de menta d’aquestes donzelles catalanes de 1925, hi havia una cosa preuada que avui no hi és: la llengua. La llengua catalana com el mitjà necessari per a començar el flirt.