El text-teatre-film de Marguerite Duras

17.04.2019

El 30 de maig s’estrenarà al TNC l’obra El dolor, de Marguerite Duras, amb versió i direcció de Lourdes Barba i amb Adriana Gil com a intèrpret. La pel·lícula La douleur, d’Emmanuel Finkiel (2018), basada en el dietari que l’autora va escriure el 1944, ha tornat a posar en primer pla aquesta obra. Marguerite Duras va néixer el 1914 a Gia Dinh, prop de Saigon, i va morir a París el 1996, als 82 anys. Va passar la infantesa i l’adolescència a la Indoxina francesa. Més endavant, va estudiar ciències polítiques i dret i va treballar al Ministeri de les Colònies.

Marguerite Duras.

Durant els anys més difícils de l’ocupació alemanya va ser hàbil i ambigua. Va formar part de la Resistència francesa, va militar al Partit Comunista Francès —del qual va ser expulsada perquè la veien com una burgesa que passava les nits bevent a les boîtes— i es va oposar clarament a la presència francesa a Algèria: signà manifestos en què denunciava les tortures, els camps de concentració i les morts dels algerians a causa d’aquella guerra sense sentit. Però, ja acabada la guerra, Duras va participar en algunes tortures a alemanys.

Sovint es va decantar per les opcions polítiques i socials d’esquerres i va lluitar contra les dictadures i per la seva llibertat personal. Va ser amiga de François Mitterrand, opinava que la Polònia de Walesa era revolucionària, i va acabar donant suport a Israel en comptes de Palestina.

Es va deixar atrapar per l’alcohol i el tabac, i va ser una amant desmesurada. Es va casar, divorciar, aparellar i desaparellar diverses vegades, va tenir fills i aventures amoroses de tota mena.

També va viure amb passió l’escriptura, a través de la qual buscà sempre la veritat. Va fer d’editora i alguns dels seus llibres van ser èxits mundials, encara que la majoria no es venien gaire.

Als anys trenta va començar a sentir una gran fascinació pel teatre. Va descobrir la Comédie Française i va admirar la força i la precisió del llenguatge de Jean Racine. També va descobrir, en paral·lel, les aventures escèniques de Jacques de Copeau, Charles Dullin, Louis Jouvet, el matrimoni Pitoëff i Jean-Louis Barrault. Anhelava un teatre innovador, però que no suposés perdre l’arrelament en el gran teatre en llengua francesa.

A partir de 1956, amb l’adaptació per a escena de la novel·la Le Square (1955), va iniciar un constant desplaçament de materials de la narrativa al teatre i del teatre a la narrativa. Va transformar obres teatrals en novel·les dialogades i novel·les dialogades en obres teatrals, i va col·laborar tant com li va ser possible en els guions que s’adaptaven al cinema de la seva narrativa. Per tot això no és possible referir-se només al teatre de Marguerite Duras: va treballar amb una actitud lliure, espontània i valenta que la va dur a superar les convencions de gèneres i les imposicions normatives. Ens proposa un trasbals estètic en què s’abracen indestriablement la vida i la ficció.

Al film La douleur, Finkiel transforma prodigiosament l’escriptura de Duras en un enlluernador encadenament d’imatges, sons i temps allargassats en què es mostren l’angoixa de l’espera i el patiment de la incertesa. Se’ns mostra també de quina manera la tèrbola i interessada relació d’ella amb Charles Delval, que treballava per a la Gestapo, i la relació amb un amant habitual, són compatibles amb la fidelitat absoluta al marit empresonat i en perill. La douleur és la crònica de la recerca desesperada de l’estimat, és una dura batalla que conviu amb l’escriptura i amb l’alcohol, el silenci, la solitud, el desig incontrolable i el sexe impulsiu. Finkiel, com Duras, mai no descriu allò de què parla, sinó que ens mostra en carn viva la incertesa de les vivències.

Llegeix l’article sencer de Jordi Coca al número d’abril de «Serra d’Or», en paper o en digital.