El terror a la maternitat i l’efecte potenciador masculí

22.04.2017

“No hi ha res que causi tan terror entre els occidentals com la idea de la mare”, deia ahir l’escriptora americana Siri Hustvedt dins el cicle Diàlegs de Sant Jordi, on va participar en una conversa amb l’escriptora peruana resident a Barcelona, Gabriela Wiener (Lima, 1975), moderada per Anna Guitart.

Siri Hustvedt i Gabriela Wiener han conversat dins el cicle Diàlegs de Sant Jordi

Hustvedt ha observat que la representació de l’acte de donar a llum en la pintura occidental és nul·la. En altres cultures la maternitat hi és molt present, però en la nostra s’ha suprimit. Hi ha un autèntic terror masculí davant del poder de la mare. Hustvedt feia aquest apunt després que Wiener es queixés del fet que els lectors del seu primer llibre van abandonar-la quan va publicar el seu segon títol, dedicat a la seva maternitat. “Tots els meus amics compraven el llibre i em deien: li regalaré a la meva nòvia. O el compro per a la meva mare”. Hustvedt, que té més anys a l’esquena (“sóc tan vella que no tinc facebook”, va dir), també es queixava de les vegades que un home se li havia acostat amb alguna de les seves novel·les dient-li: “Pots dedicar el llibre a la meva dona? Jo no llegeixo novel·les, però ella sí.”.

Segons Hustvedt, “s’ha de ser molt fort com a home per reconèixer una dona com una autoritat superior”. Hi ha la por de la castració rere aquesta reticència a admetre l’admiració intel·lectual envers una dona. Jo mateixa he impartit conferències davant d’auditoris majoritàriament masculins i m’he topat amb aquesta necessitat dels homes de fer-te miques. Hustvedt és contrària a la noció cartesiana que el cos i la ment van per camins diferents. El concepte del cogito de Descartes, “un filòsof admirable però equivocat”, ha portat a associar la intel·lectualitat i l’esperit a la masculinitat i les emocions, el cos i la natura a una suposada pulsió femenina.

Hustvedt és una gran observadora d’aquest desencaix entre els sexes, i ho ha abordat al llibre La dona que mira els homes que miren a les dones (Edicions 62/Seix Barral), un esplèndid recull d’assaigs que la situa entre les pensadores feministes més influents dels Estats Units, al costat de Rebecca Solnit o Judith Butler.

En contrast amb la rigidesa cartesiana, Hustvedt defensava el pensament com una cosa orgànica, i es declarava molt més propera a la llibertat de pensament de Montaigne. “Llegint els seus Assaigs, plens de sobreentesos i el·lipsis, t’adones que Montaigne va d’un pensament a l’altre, passant del detall particular a l’observació universal, i vas seguint el seu pensament a mida que es fa. El procés de pensament en un text consisteix a crear la pròxima interrogació. Crear-la de tal manera que el viatge a la següent pregunta sigui sorprenent també per a tu. Jo no sé on arribaré quan ecsric, però el lloc ideal on voldria arribar és sempre una nova pregunta”, explicava Hustvedt per descriure el seu procés creatiu.

Gabriela Wiener estava una mica intimidada al principi de la conversa, i en els primers compassos va poder sobreposar-se fent preguntes a Hustvedt, com si l’estigués entrevistant. De mica en mica, l’autora peruana va entrar a parlar de la seva obra i concepció de la literatura. Wiener, que el 2015 va publicar Llamada perdida a Malpaso, va confessar que li agrada exposar-se quan escriu. “Cada nova obra és com un despullament. Em recreo en la meva pròpia vergonya, fins al punt que he practicat el periodisme bonzo, exposant qüestions molt íntimes”. Hustvedt li va preguntar si prenia distància respecte al seu jo literari o si s’hi identificava totalment. Wiener va dir que tenia múltiples ‘jo’, i que no era sempre fàcil identificar-se sempre amb el que escriu. “la veritat pot ser molt àmplia i pot implicar adoptar cossos diferents”, va reconèixer Hustvedt. “Sempre dic que als meus llibres tot és autobiogràfic i res no és autobiogràfic. El que explico en una novel·la no ha de ser veritat en el sentit literal, però s’ha de correspondre a vivències profundes del meu interior.

Tant Wiener com Hustvedt són admiradores de l’escriptor noruec Karl Ove Knausgaard. Wiener el va arribar a tractar en una trobada d’escriptors a bord d’un vaixell, en el qual Knausgaard viatjava amb el seu fill, com l’home més feliç del món. Hustvedt, que és noruega, va remarcar l’impacte brutal que l’autobiografia d’aquest autor ha tingut al seu país. “Si un home s’exposa com fa Knausgaard en una novel·la, tothom dir que és una obra mestra. En canvi, si ho fa una dona, ja es dóna per descomptat que parlarà de sentiments i no se li donarà el mateix valor. Imaginem-nos per un moment que poguéssim tenir dos textos idèntics, un escrit per una dona i l’altre per un home, i imaginem-nos que això fos possible per un moment. Doncs bé, un i altre text serien tractats de manera diferent, per prejudicis inveterats i no sempre conscients que portem a dins”, va rematar Hustvedt, que ho defineix com l’efecte potenciador masculí.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Em sap molt de greu, però no hi estic gens d’acord.
    Terror masculi a la maternitat o a la imatge de la mare?
    Discriminar una obra literària en funció del sexe del seu autor?
    Sortosament, al menys pel que a mi respecta, ho vaig superar ja fa molts anys. La igualtat de la dona no me l’han hagut d’explicar, la he entés, la he comprovat i, fins i tot. en molts i molt importants aspectes, veig la dona molt superior.