Clàudia Rius i Llorens

Clàudia Rius i Llorens

Periodisme i cultura. Cap de redacció de Núvol (2017 - 2021). Actual cap de comunicació del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

El Tercer Món no era un lloc, sinó un projecte

El projecte del Tercer Món no va fallar només per culpa dels enemics externs

L’abril de 1955, representants de vint-i-nou països asiàtics i africans, la majoria dels quals acabaven d’independitzar-se, es van reunir en una conferència a Bandung (Indonèsia) per defensar els seus interessos comuns i allunyar-se dels dos països que estaven lliurant la Guerra Freda: Estats Units i la Unió Soviètica. “El Tercer Món no era un lloc, sinó un projecte”, escrivia l’historiador marxista Vijay Prashad. Però què se n’ha fet avui?

La conferència internacional que va tenir lloc el 1955 per establir noves aliances geopolítiques representava el 54% de la població mundial del moment, i va marcar un punt d’inflexió en l’ordre polític postcolonial. D’aquella trobada en va emergir el terme “Tercer Món”, i també el Moviment de Països No-alineats (MNOAL), format per nacions que creien en un socialisme no soviètic i volien evitar la bipolaritat de la Guerra Freda. Aquest fòrum utòpic esperava reconfigurar el lideratge mundial i acabar amb la dominació Euroamericana.

La intenció dels països reunits a Bandung era compartir marc ideològic respecte temes com la sobirania nacional, la descolonització, l’antiimperialisme i el desenvolupament econòmic, i els seus promotors van ser els caps de govern de l’Índia (Jawaharlal Nehru), Egipte (Gamal Abdel Nasser) i Indonesia (Sukarno), però es va anar estenent i també va incloure altres zones com Llatinoamèrica, Iugoslàvia o el Vietnam. Actualment, el MNOAL continua existint i el seu Secretari General és Nicolàs Maduro. Per la seva banda, el concepte “Tercer Món” ha estat transformat per Occident, que l’ha assimilat als despectivament anomenats “països subdesenvolupats” i l’ha explicat com un lloc, no com un projecte, contràriament al que deia Prashad.

Tot i això, especialistes com l’artista Naeem Mohaiemen (Londres, 1969) defensen que la utopia del Tercer Món no va fallar només per culpa dels enemics externs, sinó també pel canvi de rumb ideològic que va tenir lloc el 1970 en alguns països. “Van canviar el socialisme per l’islamisme com a ideologia unificadora”, explica Mohaiemen, que posa d’exemple Líbia o Palestina. Per parlar sobre aquest canvi, el director de cinema va presentar l’any 2017 la pel·lícula Two Meetings and a Funeral, que ara es pot veure al MACBA dins de l’exposició Territoris indefinits. Es tracta d’una mostra que reuneix diferents perspectives sobre el llegat colonial i reflexiona sobre com aquest encara perdura avui dia, fins i tot quan molts territoris ja han aconseguit la seva independència.

Cap als anys 70, quan les nacions dels Països No-Alineats continuaven reunint-se per formar un nou ordre independent, la seva aspiració va coincidir amb una altra voluntat unificadora transnacional, aquest cop religiosa. Els estats de l’Organització per a la Cooperació Islàmica -on hi havia països com Bangladesh, que formava part dels dos projectes- es van decantar per una aliança basada en els valors islàmics i sustentada per la nova riquesa de les exportacions de petroli. És per això que al film Two Meetings and a Funeral, Naeem Mohaiemen pren d’exemple el cas de Bangladesh i posa al descobert les complexitats que van determinar el fracàs del projecte del Tercer Món, polític, alliberador, socialista i descolonitzador.

En la seva obra, Mohaiemen explora les històries d’utopies fallides dins dels moviments d’esquerres, i en aquesta filmació se serveix d’imatges d’arxiu per contraposar els discursos de la trobada de Països No-alineats l’any 1973 a Algèria, davant dels discursos de la trobada de l’Organització per a la Cooperació Islàmica, l’any 1974 al Pakistan: els dos pols del fracàs unitari transnacional del Tercer Món.

Two Meetings and a Funeral és la joia de l’exposició sobre postcolonialisme del MACBA, que es pot veure fins al 20 d’octubre. Però si destaca no és només pels fets que explica, sinó per les paradoxes que deixa entreveure, com que encara avui la religió venci la política com a moviment emancipador, o que les aspiracions de modernitat es trenquin un cop els països aconsegueixen la independència i comença l’anomenada Realpolitik. Un trencament d’esperances que no deixa de ser una elecció, que beu del dret a decidir que tothom hauria de tenir sobre el seu propi país. Perquè com demostra aquesta exposició amb altres peces com Nucleus of the Great Union (2017), fallar en la persecució de l’ideal que esperaves també és exercir la llibertat.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació