El temps i el llenguatge, una qüestió de proximitat a Besalú

10.10.2017

Aquest any, el temps s’ha aliat doblement amb la fira Liberisliber de Besalú, la vuitena: no només ha fet un sol de bandera, sinó que no hi ha hagut cap contratemps sociopolític que l’hagi pogut perjudicar. Al contrari, perquè l’únic esdeveniment que ha coincidit amb la celebració de la fira ha estat la manifestació unionista de Barcelona. Ens hauria agradat més veure Mario Vargas Llosa a la Garrotxa parlant de literatura que no pas pontificant sobre la “conjura independentista”, però això, naturalment, tan sols entraria en el guió d’una novel·la, i ja ens està bé quedar-nos amb la realitat.

Proust i la magdalena

Arribo a Besalú dissabte a la tarda just a temps d’escoltar el diàleg entre Josep Maria Esquirol i Xavier Bassas. Però hi ha un sofà buit (i llarg) a l’escenari, i la pregunta és obligada: on són les dones? Ni Laia Altarriba ni Alba Sotorra, que havien de participar-hi, han pogut venir. A una se li ha endut el cotxe la grua, a Barcelona, i a l’altra li han tancat l’espai aeri, a Raqqa. Una llàstima. Sembla fet exprés perquè Bassas i Esquirol emprenguin una resistència íntima davant la seva absència. Preguntant-se què produeix realment la cultura avui en dia, la conversa de seguida se centra en la paraula, en el moll de l’os del llenguatge.

A la meva dreta, les parades de les 50 editorials que han vingut fins a Besalú estan feliçment concorregudes. Els visitants són força variats, però les famílies joves són les que predominen. També s’hi veuen ànimes lliures que passegen solitàriament abstretes, despreocupades o distretes mirant llibres. La temperatura no pot ser més agradable, i gairebé em deixaria endur per aquesta parsimònia si no escoltés la veu de l’Esquirol explicant quina és la funció més radical del llenguatge: “adreçar-se a l’altre”, perquè a banda d’un déu, la proximitat, responent a la pregunta que es feia Heidegger, “també ens pot salvar”.

Els que hem llegit La resistència íntima (Quaderns Crema/Acantilado. Premi Nacional d’Assaig 2016) tenim la impressió de revisitar aquesta lectura a través de la paraula. No és estrany que ens tornin a ressonar Heidegger, Patočka i Lévinas, algunes de les grans influències d’Esquirol tant pel que fa a la concepció del llenguatge com a la relació amb els altres, “la llar originària” segons l’explicació del filòsof txec.

Josep M. Esquirol | © Ariana Nalda

 

No etiquetar més del compte

Esquirol diu que la funció descriptiva del llenguatge té sentit perquè hi ha un receptor. No és tan important dir “això és una taula” com que hi hagi algú que ens escolti, i el mateix passa quan algú escriu un llibre. La clau és, en efecte, adreçar-se a l’altre i “compartir amb ell allò que veus”. Bassas li pregunta si el que ha de produir el llenguatge és la cura de l’altre i Esquirol no dubta a afirmar que això és el més important de la paraula: quan el mot aconsegueix “fer de l’altre un tu”, és a dir, quan no li posem una categoria, quan no l’expliquem. Quan el considerem un subjecte perquè estimem el proïsme. Pensem en l’ètica de Lévinas.

La part final del diàleg s’enfila, passant per l’ètica, per un camí una mica més pedregós: la política. Bassas llança una pregunta concreta. “Què implica avui dia i aquí escriure en català o en castellà?”. Esquirol la contesta amb un petit i figurat moviment de cintura i explica que hi ha maneres de pensar més sistèmiques i d’altres que són menys acaparadores, més humils però “no necessàriament escèptiques”. Aquest pensament mira de no etiquetar més del compte, “trepitja però no aixafa ningú”. Ho podem traslladar a les llengües? Si ens fixem en la catalana, que durant algunes èpoques ha estat una llengua gairebé de subsistència, la comparació és clara, però Esquirol no s’estén més sobre aquesta qüestió. Ara el temps ens ha jugat una mala passada: la xerrada s’acaba. I tanmateix no hi ha millor pretext que el temps per enllaçar aquest diàleg amb el de l’endemà, on Albert Serra, Fèlix Fanés i Valèria Gaillard es pregunten qui capta millor la realitat de les nostres vides. El cinema o la literatura?

 

La percepció del temps, de Proust a Roger Mas

Tornem a posar l’interrogant sobre la taula: cinema o literatura? Com que la pregunta se la fan a propòsit de Proust, fil conductor de la conversa (i per això la importància del temps), la resposta és evident: la literatura. “Probablement, cap gran novel·la es pot dur al cine”, diu Fanés, i això inclou les obres de l’escriptor francès, el “gran psicòleg de la humanitat” juntament amb Stendhal segons l’opinió del director de cine banyolí, que dona la raó a Fanés invertint els termes: “I cap gran pel·lícula es pot portar a la literatura”. Pausa dramàtica curta però suficient. “Són llenguatges diferents”. La percepció del temps no té res a veure. Només cal recordar la famosa escena de la magdalena. (A propòsit d’això, un avís per a proustians: Viena Edicions acaba de publicar Sodoma i Gomorra II, del qual parla Xavier Serrahima al seu blog)

A les set de la tarda, quan ja comença a fosquejar, una llarga cua de gent s’espera per entrar a l’església de Sant Pere. Podria ser que fos per anar a missa, però estan moguts per una devoció més tel·lúrica, la d’escoltar el concert encisador de Roger Mas. A Besalú, el temps de Proust s’acaba, però, quines coses, ens preparem per anar allà d’allà de l’espai a la casa del Senyor, mentre eixams d’editorials independents formiguegen recollint la paradeta. Quan sortim a fora, la fosca ens engoleix i ens estira dolçament cap a casa. Com diria l’Esquirol, cap a la nostra comarca de la proximitat. Que lluny ens queden les aproximacions fonètiques al català de Vargas Llosa i això de “la conjura de Puigmong, Junqueras i Forradell”. Quina sort.

Roger Mas en concert a l’església de Sant Pere de Besalú | Liberisliber

Etiquetes: