El Teatre Nacional rescata de l’oblit l’Electra de Palau i Fabre

Comença la recta final de la temporada al Teatre Nacional amb tres (grans) produccions que ens permetran reflexionar sobre el present i el futur de la nostra cultura: Mots de ritual per a Electra, Incerta Glòria i L’hort de les oliveres. L’espectacle amb què s’enceta el cicle és l’Electra de Josep Palau i Fabre dirigida per Jordi Coca i interpretada per Àngels Bassas, Dafnis Balduz, Carme Callol, Quimet Pla, Josep Costa i Carme Sansa. L’espectacle s’estrena avui dimecres 6 de maig i es podrà veure fins al dia 17 a la Sala Tallers del TNC.

Tres espectacles molt diferents però amb punts d’interacció que ens plantegen preguntes que tenen a veure amb el nostre present i els mecanismes per arribar-hi. Si, com explica Xavier Albertí, volem entendre la situació actual del teatre català, no podem continuar marginant del nostre imaginari cultural un dels períodes més determinants en la configuració de la realitat escènica contemporània: el teatre del final de la Segona Guerra Mundial fins al “Plan Nacional de Estabilización Económicas” del 1959.

A partir d’aquell moment, el teatre català va decidir (potser no va tenir més remei) mirar cap a Europa i intentar agafar els camins que Bertolt Brecht i l’existencialisme francès estaven creant. Però darrere d’aquesta voluntat de ser modern hi ha l’oblit, un patrimoni silenciat. “El patrimoni és una herència i tot depèn de com l’administris” explica Albertí. Ara és el moment, doncs, de mirar cap enrere i reivindicar aquells noms, com Josep Palau i Fabre, que no estan al lloc que els pertoca. Ara és el moment d’aconseguir que deixin de ser uns estranys als escenaris catalans i apropar-los a les noves generacions. Creuem els dits i esperem que aquesta tendència a l’oblit no sigui genètica.

Mots de ritual per a Electra:

“A hores d’ara Josep Palau i Fabre ja és vist com un poeta immens i com un els grans experts internacionals sobre Picasso, però encara té pendent el reconeixement com a dramaturg” assegura Jordi Coca. Irònicament, Palau i Fabre sempre va voler ser un autor de teatre, concretament de tragèdies. Només Hermann Bonnín es va atrevir, ja fa uns anys, a muntar unes quantes obres seves, però fins ara Palau no havia estat present en cap gran teatre públic del país. “Catalunya comença a pagar un deute al treure de l’oblit autors com Palau i Fabre” sosté Xavier Albertí.

Escrita l’any 1958, Mots de ritual per a Electra aborda la reconciliació després de la Guerra Civil. Palau i Fabre, que va viure l’exili interior i l’exterior, va dedicar l’obra a l’ineludible amor incestuós entre Electra i el seu germà Orestes,-la resistent interior i l’exiliat-, per tal de fer front amb la contundència necessària a la tirania que s’havia instal·lat a la pàtria. L’objectiu de Palau, tal com explica en el seu llibre Assaigs, articles i memòries, era acostar i unir la resistència interior i l’exili per demostrar que “es necessitaven l’un a l’altra i que llur unió havia de ser tan forta que per força havien d’arribar a l’extrem oposat, a l’excés, a l’incest inevitable.”

En el muntatge del Teatre Nacional, el director Jordi Coca ha optat per obviar la qüestió de la Guerra Civil i enfocar-ho com el gran conflicte que representen les reconciliacions al segle XX. “Volia comprovar si Palau resistia posant-lo en un context més ampli, com la Primera Guerra Mundial. Volíem potenciar que això és universal” diu  Coca. De fet, segons el director, la utilització del mite per part de Palau ja indica que és apte per a qualsevol context. Això sí, de la resta del text no han tocat ni una coma. Entre d’altres coses perquè, com assegura l’actor Dafnis Balduz, Mots de ritual per a Electra “és d’una vigència absoluta i planteja uns temes que estan a l’ordre del dia i poden interessar joves i adults”.