El Teatre Lliure que ve

2.07.2018

El divendres passat Lluís Pasqual va fer la tradicional presentació de temporada, a la Sala Fabià Puigserver del Lliure de Montjuïc, davant de la premsa i gran part dels artistes involucrats. Aquesta temporada el Lliure vol relacionar el teatre amb la vida, i això es nota ja a la revista de presentació de la temporada. Al cartell de cada espectacle hi ha un “infiltrat”, una persona “real” que mira directament a càmera, com un actor o actriu més. A la portada de la revista, Mamadou Boy, “refugiat” (no en tenim més informació), ens mira de forma desafiadora.

La família Pla Solina protagonitza ‘Travy’, al Teatre Lliure. © Kiku Piñol

El Lliure té la gran sort que és un teatre que cau bé. Ja des del mateix nom (qui pot estar en contra de la llibertat?), fins al logo dissenyat per Cesc Espluga (la “T” que és alhora teló, T de Teatre, LL de Lliure i les quatre barres). El Lliure de Gràcia té un aire mític (l’antiga cooperativa, el Fabià, etcètera), que els joves d’avui ignoren del tot, i el Lliure de Montjuïc té un aire modern (la plaça Margarida Xirgu i veïns il·lustres com l’Institut del Teatre i el Mercat de les Flors). La gent de la professió n’espera molt, del Lliure. Així com la programació del TNC és rebuda, any rere any, amb certa fredor (molta gent el critica sense anar-hi mai), tinc la sensació que l’altre teatre públic de Barcelona la gent se’l sent molt més “seu”. Molts dels que ara tenim trenta-tants anys ens vam formar, com a espectadors, a l’època d’Àlex Rigola. Recordem: Rigola va ser elegit director del Lliure quan tenia trenta-tres anys. Repeteixo: trenta-tres anys. Lluís Pasqual va anunciar, al final de la presentació i com qui no vol la cosa, que la Fundació li ha proposat que compleixi un mandat més al capdavant del Lliure, i ell ha acceptat. Això significa que Pasqual en serà el director artístic fins al 2023, quan tindrà 72 anys. The Times They Are a-Changin.

De la temporada vinent, en destaquen diversos espectacles, per motius diferents. David Selvas dirigirà Àngels a Amèrica, la monumental peça de Tony Kushner que a Catalunya no veiem d’ençà que Josep Maria Flotats la va muntar per inaugurar el TNC, el 1996. Servidor tenia setze anys, llavors, i la va veure, en un bolo a La Faràndula de Sabadell.  La nuvolaire Clàudia Rius tenia dos anys. Seguim. Selvas posarà en escena les dues parts del díptic, S’acosta el mil·leni i Perestroika, en un muntatge protagonitzar per Pere Arquillué i Vicky Peña i actors de la Kompanyia Lliure com ara, Joan Amargós, Clàudia Benito, Raquel Ferri o Joan Solé. A casa també ja tenim moltes ganes de veure Travy, una proposta de la família Pla Solina. Els pares, Quimet Pla i Núria Solina, i els fills, Diana Pla i Oriol Pla, són una veritable famiglia d’arte, i en aquest cas presenten un espectacle que té a veure amb la tradició dels còmics itinerants i el cinema italià. Oriol Pla és un actor excel·lent, això no és cap novetat, i no ha passat per una escola com l’Institut del Teatre sinó que s’ha format amb els seus pares, fent espectacles per a tots els públics, de sala i de carrer, amb Teatre Tot Terreny. Com Guillem Albà, fill dels fundadors de L’Estaquirot Teatre. Queda dit.

Pere Arquillué i Vicky Peña en una imatge del díptic ‘Àngels a Amèrica’. © Kiku Piñol

Dogville en teatre. La pel·lícula de Lars Von Trier s’estrenarà en format teatral en una versió de Pau Miró i dirigida per Sílvia Munt. La Grace, aquella misteriosa dona que arriba a un poblet perdut de les Muntanyes Rocalloses buscant refugi, serà interpretada per Bruna Cusí. Tenim ganes de veure si funciona l’adaptació d’una pel·lícula en si mateixa molt teatral, i si Munt aconsegueix retratar la crueltat humana tan acuradament com el director danès. No cal que maltracti la seva actriu protagonista, però. (Quelcom em diu que no ho farà). En un format potser més televisiu (o més de Netflix, per parlar en termes actuals) podrem veure Dolors, una idea original de Meritxell Yanes amb dramatúrgia i direcció de Sergi Belbel, Cristina Clemente i Marilia Samper. Es tracta d’una sèrie teatral amb sis capítols, que es podran veure o bé aparellats cada setmana o bé tots junts, el darrer dia, en forma de marató.

Aquest muntatge, de fet, forma part del cicle #Patriarcat, un cicle que és la resposta de Lluís Pasqual al hashtag #onsónlesdones, que l’any passat va ser molt utilitzat un cop es va anunciar la programació de la temporada que ara tanquem. Dins d’aquesta categoria s’hi inclouen Dogville, Dolors, i el cicle Dones lliures, comissariat per Cristina Clemente amb espectacles, taules rodones i altres activitats. A la revista de la temporada hi ha una foto i una cita de Chimamanda Ngozi Adichie, i els periodistes vam tenir un breu moment d’eufòria. Falsa alarma: l’autora de Tothom hauria de ser feminista no vindrà al Teatre Lliure. La seva imatge és un reclam.

‘Mount Olympus’ tancarà la temporada 2018-2019 al Teatre Lliure. © Wonge Bergmann

Una altra etiqueta serà #TeatreInclusiu, amb peces com Qui Ets?, l’adaptació del llibre de Màrius Serra, la reposició de Trans (més enllà) de Didier Ruiz, o Die 120 Tage von Sodom, un muntatge de Milo Rau i la Schauspielhaus de Zurich a partir de la pel·lícula de Pier Paolo Pasolini Saló o els 120 dies de Sodoma, interpretat per una companyia mixta d’actors professionals i actors amb discapacitat intel·lectual. També trobarem epígrafs com ara “Memòria Obstinada”, “Decadència Occidental” o “Veritat, Bellesa i Bondat”. Sota aquesta darrera etiqueta, el 15 de juny de 2019 vindrà Mount Olympus, l’espectacle de Jan Fabre que dura vint-i quatre hores. El muntatge-experiència tancarà la temporada a la Sala Fabià Puigserver, i amb qüestió d’hores va exhaurir totes les entrades. Servidor ja la té. Ep, i pagant!

 

 

Podeu consultar tota la temporada 2018-2019 del Teatre Lliure en aquest enllaç.