El teatre i la ràdio uneixen forces

Aquesta setmana s’estrenen, a Barcelona, dos espectacles que pretenen recuperar un gènere oblidat: el ràdioteatre. El Teatre Lliure de Montjuïc acollirà, amb la col·laboració de Catalunya Ràdio, el muntatge Ones lliures i dilluns vinent el col·lectiu Veus Humanes retrà un homenatge a la Gran Guerra amb Si us pregunten per què vam morir. 

A Días de radio Woody Allen explica els records d’infància d’un jueu americà a través dels seus programes de ràdio preferits. Els concursos, la música i els serials radiofònics ajuden a la família protagonista, com a moltes altres, a sobreviure a la Gran Depressió. De fet, la ràdio va ser la principal font d’entreteniment entre els anys 20 i 40 del segle passat, fins l’arribada triomfal de la televisió. “Els meus primers records m’acosten a la ràdio. El meu pare era manyà i la meva mare ordidora, treballaven tot el dia, i al vespre, a l’hora de sopar, teníem un convidat especial: la ràdio. En aquella hora en què tots tres estàvem junts deixàvem entrar a les nostres vides Matilde, Perico i Periquín, una obra radiofònica diària de deu o dotze minuts que esperàvem amb candeletes” explica Manel Dueso. És un dels autors d’Ones lliures, un espectacle de ràdioteatre que es podrà veure dimecres i dijous al Teatre Lliure de Montjuïc.

L’Espai Lliure es convertirà en un estudi de gravació amb públic en directe on s’interpretaran quatre textos de Marc Artigau, Manel Dueso, Marilia Samper i Jordi Oriol. Quatre peces de 30 minuts cadascuna sobre temes tan diversos com la pena de mort (Artigau) o una reflexió al voltant dels límits de la nostra ètica personal (Samper). “Davant l’encàrrec d’escriure un text dramàtic per ràdio, vaig imaginar-me diferents formats en els quals no calgués en absolut la mirada. És a dir, que la seva recepció no fos més adequada -o més comprensible- per als espectadors presents en el teatre que en l’audició a través de la ràdio” explica Jordi Oriol. Va imaginar-se, per exemple, una història que succeís íntegrament en un búnquer, sota terra i sense cap mena de llum, per tal que l’exercici d’escolta fos obligat pels espectadors i els personatges de la ficció. Finalment, però, ha optat per presentar-nos les darreres memòries d’una dona a través de les veus registrades a la cinta del contestador automàtic. Tot i tractar-se d’un encàrrec amb total llibertat, totes les peces parlen, curiosament, de la por a viure i d’una societat opulenta, sorollosa i hiperconnectada. Un clar reflex, doncs, del ritme i el tipus de vida de la població europea actual.

El muntatge, que també es podrà escoltar per Catalunya Ràdio, coincideix en el temps amb l’estrena de Si us pregunten per què vam morir, un homenatge a la Primera Guerra Mundial a càrrec del col·lectiu Veus Humanes que es podrà veure el pròxim dilluns 8 de desembre als Cinemes Girona. Una experiència per a l’espectador, que podrà reviure en viu el ràdioteatre però amb les eines i les tecnologies actuals. Gerard Vázquez, dramaturg de la proposta, explica que tot i que Catalunya no va participar activament en la Gran Guerra en va patir els efectes i sentia la necessitat de parlar-ne. En comptes de recrear els fets a través de la ficció, Vázquez ha optat per basar-se en la poesia que van escriure els mateixos combatents. No en va, fins al dia d’avui no hi ha hagut cap conflicte bèl·lic on la poesia fos tan important com en la Primera Guerra Mundial.

Si us pregunten per què vam morir és, doncs, un recorregut cronològic pel conflicte a través de la transformació emocional i psicològica dels combatents. Així doncs, passem de viure la barreja d’entusiasme i odi de l’inici al profund desencís a mesura que s’imposa l’horror. En l’espectacle s’inclouen un total de 30 poemes escrits per soldats de diferents nacionalitats, fins i tot nord-americans, com Guillaume Apollinaire, Rupert Brooke i Siegfried Sassoon entre d’altres. Cada capítol, moviment en diu Gerard Vázquez, té el seu ritme, ja que es tracten diferents emocions. “Al tractar-se de poemes, encaixaven molt bé en un format radiofònic perquè tot recau en la veu” conclou la periodista i actriu de doblatge Eva M.Lluch. Dues propostes per rememorar un gènere oblidat i recordar que tots, dins nostre, tenim un gran generador d’imatges: la imaginació.