El teatre del Sol ens porta una gran versió de la senyoreta Júlia

6.01.2016

Fa poc vam tenir l’ocasió de retrobar-nos amb aquesta obra d’August Strindberg, La senyoreta Júlia, de la mà de Liv Ullman, actriu i directora de cinema molt relacionada amb Ingmar Bergman. D’aquesta obra Bergman en parla en el seu llibre de memòries: “M’ha acompanyat tota la vida, l’he estimat, l’he odiat i he llençat els seus llibres contra la paret. L’únic que no he pogut fer és desfer-me’n”: Efectivament, ens trobem en el substrat de l’univers bergmanià, els conflictes entre els homes i les dones per construir un edifici d’amor que s’ensorra una i altra vegada, però que, condemnats com Sísif, no podem estar-nos d’intentar alçar-lo de nou en un trist i inútil gest. Ara, podem tornar a gaudir d’aquesta obra fins al 30 de gener a Sabadell.

La senyoreta Júlia al Teatre del Sol | Foto: Teatre del Sol

La senyoreta Júlia al Teatre del Sol | Foto: Teatre del Sol

Estem davant d’una obra torbadora, de calat profund, en el qual les relacions humanes més íntimes són un camp de batalla de les classes socials. Ens trobem al 1890, la nit de Sant Joan, al luxós casal familiar on el baró està absent, i l’aristòcrata hereva, sense mare des de petita, deixarà sortir la seva solitud, el seu anhel d’amor, i l’ambivalència vers un sexe masculí sotmetedor. Així, els conceptes superior i inferior fan un joc diabòlic durant tota l’obra: dona inferior, home superior, criat inferior, senyoreta de la casa superior, etc. Tot un seguit d’antagonismes jeràrquics que faran que el criat i la senyoreta intercanviïn els seus papers de botxí i víctima, de senyor i criada, en un diàleg sense treva ni conclusió pacífica. En aquesta lluita hi apareix una figura més, la de la cuinera, Cristina, que forma part de la realitat inamovible, l’espai del món que es queda al seu lloc mantenint els rols tant de gènere com de posició social, que no s’atreveix a trencar l’ordre rebut. Així, la imatge de Strindberg és desoladora: qui trenqui l’ordre establert hi trobarà dolor, i qui no el trenqui pot viure sotmès i a una vida sense aspiracions, fent el rol que li ha atorgat la societat.

La sala petita del Teatre del Sol de Sabadell porta aquesta obra a escena dirigida per Ramon Ribalta, en una escenografia encertada que representa la cuina, l’espai que és el centre neuràlgic de la casa. Tot és pressent des d’allà: la festa, la natura, el passat, el món imaginat i tots els futuribles.

Montse Noales interpreta una Cristina sotmesa, que pateix i que transmet fragilitat i a la vegada convenciment. Enric López, un actor de sobres conegut per al públic, torna a trobar el to d’un personatge atribolat però a la vegada segur de si mateix. Enric López té un to de veu d’una gran plasticitat i bellesa i, unit a la seva excel·lent interpretació, sempre és un veritable plaer tenir-lo a escena. Finalment, Marta Tricuera agafa altura com a actriu i, si ja l’hem acompanyada amb interès en la seva trajectòria tant al Teatre del Sol com al TNC, aquí fa un paper cabdal ple de registres, efectiva en tots, que ens porta a tots els espais de l’ànima, especialment en els moments més dramàtics i desoladors.

Una obra de gran voltatge emocional que no ofereix cap descans a l’espectador i que és conduïda amb un gran treball d’interpretació.