El teatre contra la meteorologia i el futbol

12.11.2014

Els Premis Butaca celebren enguany la seva vintena edició, i el dissabte passat van organitzar una “Jornada de reflexió al voltant del teatre actual i el seu públic”. La taula rodona va comptar amb un repartiment de luxe: Declan Donellan, Florian Borchmeyer, Xavier Albertí, Lluís Pasqual i Carme Portaceli. Oriol Puig Taulé hi va assistir i ens ho explica, i Roser Blanch hi posa les imatges.

Trobada organitzada pels Premis Butaca | Foto Roser Blanch

Trobada organitzada pels Premis Butaca | Foto Roser Blanch

Tres hores de xerrada, debat o taula rodona segurament no sonen com el millor dels plans possibles per un dissabte al matí, però amb un cartell com l’anunciat pels Premis Butaca era un acte que no ens podíem perdre de cap de les maneres, i la veritat és que va ser un matí ben profitós. A la imponent i teatral sala de l’Arts Santa Mònica, i presentat pel crític i director de Time Out Andreu Gomila, un públic força nombrós va escoltar i participar en una xerrada sobre el teatre actual i la relació amb el seu públic, en una sessió que va resultar molt interessant i amena. El gran absent del dia va ser Thomas Ostermeier, director artístic de la Schaubühne de Berlín, que no va poder assistir a l’acte per problemes d’agenda, però en el seu lloc vam conèixer el dramaturg i dramaturgista Florian Borchmeyer (del mateix teatre), el qual es va revelar com un excel·lent orador i divertit ponent. Declan Donellan, director i cofundador de la companyia anglesa Cheek by Jowl, es va posar immediatament el públic a la butxaca quan va verbalitzar la incongruència que suposava que en un debat sobre la relació del teatre amb el públic l’escenari estigués il·luminat i els espectadors en la foscor, i va demanar al tècnic que pugés les llums de la sala perquè els ponents ens poguessin veure les cares a tots plegats. De la gràcia i el domini de l’oratòria de Lluís Pasqual (encantador de serps) i Xavier Albertí (casta diva) no cal ni parlar-ne, i Carme Portaceli va ser l’única que no va tenir el seu dia més inspirat, segurament un xic sobrepassada pels quatre homenots que tenia al voltant.

Declan Donellan va iniciar la xerrada comparant la relació que s’estableix entre l’escenari i la platea amb una relació amorosa on un membre digués a l’altre “t’estimo molt, ara si us plau canvia”: el creador no ha de canviar res d’ell mateix per agradar el seu públic, així com tampoc no ha de fer cas del que opinin els crítics (en el seu cas, amb el terrible sistema de puntuació anglès amb estrelles) i no s’ha d’adaptar al tipus de públic que té al davant. Cheek by Jowl, la seva companyia, actua regularment al Regne Unit, França i Rússia, i Donellan afirma que els públics i les llengües dels muntatges poden ser diferents, però que ell fa sempre el que creu que és millor, sense intentar adaptar-se a aquesta o aquella condició. Florian Borchmeyer va defensar la importància de les prèvies amb públic, abans de l’estrena d’un espectacle, perquè indubtablement els actors actuen diferent amb públic al davant, i continuant el símil de relació de parella iniciat per Donellan va reivindicar l’existència de la tensió i el conflicte per tal que aquesta funcioni: cada membre no es pot limitar a pensar només en allò que l’altre necessita, oblidant-se d’ell mateix. Xavier Albertí va citar a Pier Paolo Pasolini (“Escric per a un espectador que és exactament igual a mi”) i va dir que no hi pot haver res pitjor que un director al qual no li importi el que pensi aquella platea sobre ell o sobre el seu espectacle, ja que el públic és la suma de tots nosaltres com a ciutadans: de vegades necessitem una bufetada i de vegades tenim ganes que ens facin pessigolles a l’orella. Parlant de Terra de ningú, Albertí va considerar curiós el fet que 18.000 espectadors veiessin l’espectacle i que problablement la majoria no el van entendre, però tot i així la sala es va omplir cada nit. Va explicar que abans de l’estrena l’espectacle tenia disset bolos aparaulats a Catalunya, que després de l’estrena van quedar reduïts a zero. Que els programadors consideressin que els espectadors dels seus teatres “no estaven preparats” per una proposta com aquella és quelcom que Xavier Albertí considera molt preocupant, perquè és pressuposar allò que vol o no vol veure un espectador. Declan Donellan va reivindicar l’avorriment al teatre i va defensar que aquest no sempre és un element negatiu, posant l’exemple que les pel·lícules d’acció frenètica fan passar una bona estona però s’obliden ràpidament, mentre que llaunes de la Nouvelle vague francesa que en el seu moment el van avorrir sobiranament ara no se les pot treure del cap.

Trobada organitzada pels Premis Butaca | Foto Roser Blanch

Trobada organitzada pels Premis Butaca | Foto Roser Blanch

Andreu Gomila va preguntar als ponents sobre els mecanismes de construcció i fidelització de públic, i Florian Borchmeyer va fer la intervenció més interessant, tenint en compte que a la Schaubühne de Berlín gairebé tots els espectacles exhaureixen les entrades en totes les seves funcions, abans de l’estrena, i que és un teatre on gran part dels seus espectadors poden ser considerats com a fans. Va explicar com a Thomas Ostermeier li va costar entendre el barri on està ubicada la Schaubühne (Wilmersdorf: barri de l’oest de Berlín, residencial i un xic esnob) i que va trigar una mica a canviar la seva manera de treballar i adaptar-se al seu públic, que ara l’adora. Amb constants gires internacionals per tot el món, la Schaubühne té certament un nom com a institució teatral i com a marca, però això no treu que a algunes ciutats exhaureixin les entrades i a d’altres no hi vagi gairebé ningú, per tots els factors que entren en joc en l’èxit d’una gira (espectacle i equip artístic, promoció, comunicació…). Si la Schaubühne és un exemple d’èxit és perquè el propi teatre és conscient quan un espectacle en preparació no és bo o no té el nivell suficient, arribant a cancel·lar una producció, i perquè sempre es busca un equilibri entre els espectacles més populars i els més experimentals, i la combinació d’actors famosos i d’altres de desconeguts dins de la companyia estable.

Lluís Pasqual va introduir el factor meteorològic en el debat, que va acabar apareixent en tres o quatre ocasions més, fet que el va fer declarar que no ens penséssim que tenia complexe de “hombre del tiempo”. Quan dirigia l’Odéon de París, va explicar, tenia un mapa d’Europa al despatx i va poder comprovar que com més nòrdic és un país (i, per tant, té un clima més fred) més elevat és el nombre d’abonats a un teatre. Mentre que una persona de París, Brussel·les o Hamburg pot comprar amb antel·lació entrades per a tota la temporada, perquè sap amb seguretat que el dia 27 de març de l’any que ve segur que farà fred i/o plourà, a les nostres latituds els teatres han de lluitar contra el bon clima. Després de Setmana Santa és molt més difícil omplir els teatres, i a Barcelona tothom sap que abans de la Mercè és millor no programar res (cosa que diríem que aquest any s’ha accentuat i tot), perquè la gent encara té el cap (i els peus) a la platja. Si al factor meteorològic hi sumem el factor futbolístic i, sobretot, un clàssic Barça-Madrid, el teatre té uns competidors molt forts que necessiten d’estratègies molt elaborades per aconseguir vèncer la batalla. Florian Borchmeyer li va replicar afirmant que el factor climàtic no és un problema a Berlín, i que quan es celebra el Mundial de Futbol a la Schaubühne posen pantalles per poder veure els partits tant al bar dels espectadors com a la cantina dels actors i tècnics, i així tots contents.

Foto de Roser Blanch

Foto de Roser Blanch

Preguntat sobre la contemporaneïtat dels seus espectacles, Declan Donellan va declarar que la seva prioritat no és pas ser contemporani, sinó estar viu i, per tant, fer un teatre viu. No li importa si un espectacle conté o no conté veritat, sinó si conté vida, i igualment mai no inclouria un missatge polític a un muntatge, perquè si està viu ja és per naturalesa polític, i no cal dir al públic què ha de pensar sobre tal o tal qüestió. Referent a la relació del teatre amb el poder, Borchmeyer va afirmar que és més interessant criticar-se a un mateix que no pas a la societat: qüestionant els nostres propis mecanismes d’actuació emocional i social estem realitzant una reflexió en veu alta que pot tenir un impacte major sobre l’espectador, ja que com afirmava Aristòtil el teatre és la més filosòfica de totes les arts. El teatre no canvia la societat sinó que capta el que passa al món, i potser sí que en els temps del teatre d’Agit-Prop (Agitació i Propaganda) el teatre educava al seu públic, però cal tenir en compte que aquell era un públic que volia i reclamava ser educat. Donellan, per la seva banda, creu que de fet el teatre sempre contradiu el poder, i que una obra teatral mai no t’ha de dir que les coses realment són com tu creus que són. Va posar l’exemple de les obres de temàtica homosexual i feminista que es feien a Anglaterra als anys vuitanta, que volien convèncer a un públic que ja estava del tot convençut i plenament conscienciat sobre el tema.

La darrera part de la jornada va estar dedicada al torn de preguntes dels espectadors, donant protagonisme al públic en consonància amb el caràcter dels Premis Butaca, els únics premis de teatre que li dónen veu i legitimitat, ja que estan deslligats de qualsevol empresa o organització vinculada al món de les arts escèniques. Es va parlar sobre taquilla inversa, constatant com el preu de l’entrada de teatre està augmentant a tot el món, i Xavier Albertí va dir que aquí es considera a la gent de teatre com a éssers híper-subvencionats, quan una butaca del TNC està menys subvencionada que un préssec de Lleida o un porc de Vic. “El país no subvenciona els artistes, sinó que subvenciona el públic”, va afegir Pasqual, ja que el percentatge de l’entrada que cobreix la subvenció se l’estalvia l’espectador. Florian Borchmeyer va explicar que així com a Londres tots els museus públics són gratuïts (“Perquè a Londres sempre plou”, va recalcar Pasqual) estaria bé que els teatres públics també ho fossin, perquè així en podria gaudir tothom, com de fet ja gaudim d’altres equipaments públics com poden ser els parcs o les biblioteques. Servidor de vostès va preguntar al dramaturg alemany si creu que el fet que la Schaubühne programi amb un sistema de repertori, fent que els espectacles estiguin en cartell durant mesos i fins i tot anys, crea un vincle especial entre un espectacle i l’espectador, i Borchmeyer va respondre que això és absolutament cert. El Hamlet de Thomas Ostermeier es representa a Berlín i a tot el món des del 2008, i el muntatge actual dura trenta minuts més ara que quan es va estrenar, fa sis anys, perquè la interacció del protagonista Lars Eidinger amb el públic ha anat creixent tant que s’ha acabat integrant al text i a la posada en escena. La Schaubühne té una trentena llarga d’espectacles en repertori, que es van representant alternativament en dues o tres funcions al mes, i tot i que un muntatge no hagi rebut bones crítiques si aconsegueix mantenir-se en cartellera durant un cert temps s’acaba alliberant de les crítiques i adquireix vida pròpia, canviant fins i tot de tipus de públic al llarg dels anys. Lluís Pasqual va replicar que ja li agradaria a ell tenir una companyia estable però que aquí és totalment impossible, per una qüestió econòmica: ni a Espanya ni a Itàlia n’existeix cap, seguint el model alemany de teatre públic, i a França l’única companyia estable que hi ha és la Comédie Française. També va resultar molt interessant la intervenció d’un autèntic “espectador professional” de teatre, que va confessar que compra cada any l’abonament del TNC i del Teatre Lliure abans i tot de saber els espectacles que s’hi programaran. L’espectador va aprofitar que tenia a Xavier Albertí al davant per dir-li que no creia just que una entrada al TNC costi 23 euros per a un espectador “normal” i que en costi 20 per a un abonat, que ha comprat entrades per a tots els espectacles, amb un estalvi de només tres euros. Albertí li va respondre que ell com a director artístic no s’ocupa dels números, però que opina que l’abonat és una espècie en vies d’extinció, perquè amb la gran varietat de descomptes i ofertes d’última hora que hi ha actualment cada cop és més normal que a platea hi hagi algú assegut que ha pagat 23 euros i al seu costat una persona que n’ha pagat vuit, perquè ha trobat una oferta aquella mateixa tarda.

En definitiva, vam passar un matí de dissabte molt agradable sentint parlar i parlant de teatre, en un d’aquells actes que no canvien el món i on no es donen respostes reveladores però que serveixen perquè tots plegats pensem una mica més, col·lectivament i en veu alta, cosa que sempre va bé. I amb uns convidats de luxe, cosa que no sol ser l’habitual. Aplaudim des d’aquí la iniciativa dels Premis Butaca d’organitzar aquest acte, i esperem que en un futur se’n puguin realitzar de semblants. De moment esperarem al proper 24 de novembre, quan es lliuraran els premis d’aquesta vintena edició. Nosaltres ja hem votat.