El talent de Barcelona Modern conquereix L’Auditori

26.05.2019

Dilluns 20 de maig vam poder gaudir d’un Sampler Sèries especial en què el Barcelona Modern Ensemble va estrenar obres d’alumnes del Curs Internacional de Composició Bracelona Modern com Adrian Monancu, Hungo Juung, Damian Gorandi i Nicolas Brochec, que han estat treballant unes obres que s’estrenaren per l’ocasió. A més, van sonar clàssics com Boulez, Parra i Hurel, a banda d’Irene Gregori, antiga alumna del curs, projecte encapçalat per Demián Luna.

Philippe Hurel

Philippe Hurel

El Barcelona Modern Ensemble va desenvolupar un paper molt acurat i, alhora, expressiu, que el converteixen en una de les formacions més engrescadores del panorama català, sota la batuta de Xavier Pagès-Corella, que ha treballat cos a cos amb els artistes que s’estrenaven i ha dut a terme una tasca titànica de reinterpretació de les partitures sense referències prèvies, com passa amb totes les estrenes. Corella és una figura destacada de la contemporània al país i, com a director, beu molt de la seva pròpia experiència com a compositor, camp en el qual destaca.

Cal reconèixer, no obstant, que marcar el pols d’artistes consagrats com Joan Pons, Alejandro Castillo, Nacho Gascón o David Casanova li facilita molt la feina, i l’empenta i el talent de joves com Takao Hyakutome, Mónica Mari, Carolina Santiago o Miquel Vich aporten substància al conjunt i fan que la interpretació sigui significativa i suggeridora. Tot seguit parlarem de Joan Martí-Frasquier, saxo baríton que tocà en solo i que mereix menció especial. Tots van fer possible que la cloenda del Curs Internacional de Composició Barcelona Modern, en col.laboració amb Sampler Sèries, fos una vetllada de sonoritats tan sorprenents com colpidores, amb una primera part molt ambiental i atmosfèrica i una segona més articulada.

El concert va començar amb un clàssic, l’obra de Pierre Boulez Dérive I, per a flauta, clarinet, violí, violoncel, vibràfon i piano (1984). La sonoritat és molt matèrica, amb una forta presència de la percussió, que aporta molt color, i un treball amb l’aire i la vibració de les cordes. La ressonància pren protagonisme en una obra subtil i estimuladora. Tot seguit s’interpretà l’obra d’Adrian Monacu, que, a banda de ser encàrrec del Curs de Composició Barcelona Modern, s’estrenà mundialment. Lamento de metal, rumor de alambre… per a flauta, saxo i piano (1989) fa, també, un treball amb la ressonància i l’aire, afegint-hi la percussió de la flauta i el saxo, fet que aporta un gir molt poètic, sempre amb el piano com a base. Tot és atmosfera etèrea, no hi ha melodia ni ritme, amb algunes estridències i un treball molt textural. L’obra està basada en el poema Palabra muerta, realidad perdida, d’Ángel González Muñiz.

Qui també es va inspirar en la literatura, en aquest cas d’Alas “Clarín”, és Irene Gregori, que treballa molt els glissandi i l’element percussiu que ens porta a contemplar certa bellesa en el “soroll”, especialment el que s’emet amb el fregament del cello en una obra de gran coherència compositiva i on el silenci hi té molt a dir. La primera part es va acabar amb Hungo Juung, que presentava Take 1, per a flauta, saxo alt, violí, violoncel i piano (2019). El compositor coreà fa un treball amb el soroll interessant (molta percussió, esclats, glissandi, aire i ressonància) en una peça totalment tímbrica que busca canvis extrems de dinàmiques de forma molt expressiva i dramàtica i que implica l’ensemble sencer. Una obra de gran qualitat i bellesa que va despertar entusiasme entre el públic.

La segona part, més matèrica, s’iniciava amb Damian Gorandi i la seva Unitá di-torsione, per a flauta, saxo, violí, violoncel i piano, molt expressiva i en la qual hi podem distingir un bri melòdic entre canvis d’altura constants que confereixen l’obra d’una aura de misteri. Els canvis de dinàmiques són característics, i el timbre s’expandeix més, explorant els límits dels sons gairebé imperceptibles, fins al punt que no saps si hi són o no hi són, per precipitar-se a un final incisiu. La seva és una recerca tímbrica amb el concepte d’espai i de temps. La darrera peça d’estrena fou de Nicolas Brochec, Time & Slices, per a violoncel i piano, una obra molt experimental i plena de subtilitats, al límit, també, entre el so i el silenci, enmig dels quals emergeix un lament. Els extrems es toquen amb suggerències per a l’oient, amb un piano molt més tímbric recorrent tot el seu àmbit, així com el cello, que tracta molt la sonoritat del pont. La superposició de diferents elements temporals és un dels trets distintius de l’obra.

Joan Martí-Frasquier

Joan Martí-Frasquier

Per acabar, dos clàssics ben moderns, Parra i Hurel. Time Fields I és una obra que Hèctor Parra va compondre el 2002 i que Joan Martí-Frasquier es va fer seva, convertint-se en un gran ambaixador de l’estètica per a safòfon baríton de Parra. Aquest va ser el clímax de la nit, on l’intèrpret rapitenc va fer una execució madura i interioritzada de l’obra d’un Parra aleshores molt jove però al qual ja se li identifiquen trets distintius. Els sons abruptes, molt físics i percussius es combinen amb reminiscències líriques, en un llenguatge que, tot i ser acústic, respon molt a la tradició electroacústica de la qual va beure el compositor català a l’IRCAM. És una obra amb una gran riquesa de dinàmiques que requereix un alt grau de virtuosisme que Frasquier va superar amb escreix, fidel a la seva poètica radical i reivindivativa en la línia del que Eco anomenava bellesa de provocació en contrast al mainstream de la bellesa de consum.

Finalment vam escoltar el compositor convidat al Curs Internacional de Composició Barcelona Modern, Philippe Hurel, amb la seva …à mesure, per a flauta, clarinet, violí, violoncel, piano, percussió (1995). Hurel hereta probablement del seu mestre, Tristan Murail, la preocupació per la coherència intel.ligible en la forma i la transformació contínua i gradual del material musical. La seva obra presenta una rotunda solidesa estructural capaç de suportar un alt grau d’heterogeneïtat sense anar-se’n en orris. La sonoritat és insistent i crea una espècie de trencadís amb presumptes escletxes per on podem deixar anar la nostra subjectivitat.