El Tadzio del piano

Cada vegada sorgeixen pianistes més i més joves. Aquest maig s’ha presentat a Barcelona Jan Lisiecki, un jove canadenc de vint anys que sembla el Tadzio de 'Mort a Venècia' i que toca amb una tècnica i un domini impressionants.

Cada vegada sorgeixen pianistes més i més joves. Si ja trobàvem que Rafal Blechacz, Katia Buniatishvili o Daniil Trifonov, tots ells entre els vint i els trenta, són insultantment joves, aquest maig s’ha presentat a Barcelona Jan Lisiecki, un jove canadenc de vint anys que sembla el Tadzio de Mort a Venècia i que toca amb una tècnica i un domini impressionants.

Jan Lisiecki - Foto: Mathias Bothor

Va començar el concert amb dos corals de Bach arranjats per Busoni, que va tocar amb seguretat i demostrant un gran domini de l’instrument. A més, va fer gala d’una digitació meravellosa que feia perfectament nítides totes les notes. Però on va fer un desplegament complet del seu art i la seva tècnica va ser en l’execució de la Partita núm. 2 BWV 826 de Bach. No hi ha gaires paraules per descriure la meravella que vam sentir. Una pulsació prodigiosa, acuradíssima, que permetia distingir amb claredat meridiana totes i cadascuna de les notes, sumada a un ús gairebé nul del pedal, va fer la sensació que no sabíem quin instrument de teclat tocava Lisiecki. Volia emular la tècnica i el caràcter del clavecí, però sense oblidar en cap moment que tocava un piano modern. Va fer una gamma de matisos d’intensitat molt limitada i molt poques concessions rítmiques, a l’estil del clavecí barroc. Va ser un Bach electritzant que ni Sir András Schiff pot igualar.

Després de Bach van venir els romàntics. Va començar amb quatre peces del compositor polonès Ignaz Paderewski. Cal no oblidar que si bé Lisiecki és canadenc, ve de família polonesa, tal com indica el seu cognom. Va tocar-ne 3 Humoresques de concert, op. 14, i el Nocturn en si bemoll major, op. 16 núm. 4. Novament, va tornar a lluir una pulsació perfecta, però va tocar un pèl massa contingut i li va faltar un so més expansiu i més ample. De la mateixa manera va tocar el Rondo capriccioso op. 14 de Mendelssohn. El que l’havia fet excel·lir en Bach, l’articulació precisa i nítida de les notes, va ser l’escull que li va impedir donar del tot el caràcter romàntic a Mendelssohn. La tècnica seguia sent impecable i va tocar el Rondo amb una delicadesa molt expressiva, però amb massa contenció. Va faltar un punt d’esclat i amplitud de so.

La segona part del concert va estar dedicada a Chopin i els seus 12 Estudis op. 10. Aquí el que li havia fallat en Mendelssohn es va veure accentuat. Va fer un esforç titànic perquè són peces d’una dificultat extrema que va tocar de manera perfecta. Però aquesta perfecció tècnica va ser sinònim de contenció i d’encarcarament. Lisiecki és molt jove i segurament li falta maduresa interpretativa, però també és un pianista que toca mogut per la racionalitat, i no tinc clar si amb el pas dels anys arribarà a tocar els romàntics, i especialment Chopin, amb la passió, la força i l’esclat que requereix. En aquests estudis hi va faltar volada, el so era un xic pla i l’estil va ser massa clàssic.

Lisiecki és un gran intèrpret que em va recordar Barenboim, precisament per aquest estil clàssic i racional que són idonis per a Mozart i Beethoven, però no per a Chopin. El temps dirà si sap trobar l’estil abrandat del romanticisme. De moment, ens quedem amb el seu Bach apoteòsic.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació