El Sofar i l’equidistància

21.09.2017

Ahir dimecres, 20 de setembre, la Guàrdia Civil va detenir 15 alts càrrecs del Govern català. 11 d’aquests van acabar passant la nit en dependències policials. Mentrestant, centenars de persones es concentraven en diferents punts de tot el país i omplien especialment la cruïlla de Rambla Catalunya amb Gran Via per respondre al cop d’estat espanyol. A 500 metres d’aquest punt de trobada, a la Casa Batlló, el SofarSounds oferia un concert que es desentenia totalment del seu context social i polític, tot i ser un acte preparat per demanar l’acollida de refugiats a casa nostra. Una bombolla de falsa multiculturalitat que només ens feia percebre la realitat degut al so de l’helicòpter de la policia que sobrevolava les cerveses gratuïtes, la filera de llums de moda i el vestuari hipster.

Mishima al SofarSounds | Foto: Núvol

“Founded in 2010 and based… all over the place”. Així es defineix SofarSounds, la xarxa d’artistes i amants de la música que creu en una altra forma de fer concerts i organitza trobades en espais privats. La definició l’he copiat en anglès, perquè aquestes coses s’han de dir en anglès. La iniciativa, que parteix d’una premissa interessant i gaudeix de bona fama, ahir preparava un acte especial: el concert Give A Home, organitzat junt amb Amnistia Internacional, que es feia amb l’objectiu de “recaptar fons per l’actual crisi mundial de refugiats i demanar als governs locals que trobin una solució sostenible a aquesta qüestió”.

Els concerts del dia 20 tenien lloc a més de 300 ciutats de tot el món, i a Barcelona els protagonistes eren els grups Mishima, La Casa Azul i Sílvia Pérez Cruz. L’aforament era limitat, i només 100 persones van poder assistir-hi. Els interessats s’havien apuntat prèviament a la web de SofarSounds, havien fet un donatiu a Amnistia Internacional i havien guanyat el sorteig que els donava una entrada doble per anar a l’acte.

Els fons recaptats es destinaven a la campanya I Welcome d’Amnistia Internacional, “per recolzar la seva tasca de documentació sobre els abusos i violacions dels drets humans contra les persones refugiades i per demanar als governs que trobin una solució sostenible a la crisi de refugiats”. Sort en tenim d’aquesta informació, perquè la vetllada va passar per gairebé per alt qualsevol reivindicació política en relació amb els refugiats. L’única persona que realment va defensar amb arguments el tema va ser la representant d’Amnistia Internacional, que va explicar que el Govern Espanyol només ha acollit un 13,7% dels refugiats que es va comprometre a ajudar. En total, 1.279 persones de les 9.323 que va establir la Unió Europea.

Un cop va començar la música, Mishima va ser el grup que més va estar a l’altura de les circumstàncies. El seu cantant, David Carabén, va ser el que més va seguir el suposat caire reivindicatiu que havia de tenir l’acte. Per exemple, davant la cançó El Paradís, Carabén va explicar que l’havia escrit en uns moments en els que ja estaven en entredit l’estat del benestar, la situació dels refugiats i l’estabilitat econòmica espanyola. Cadascú s’imagina el paradís a la seva manera, i la solució de tots aquests problemes podria apropar-nos-hi. “Avui vulguis que no també està passant això”, va acabar el cantant, “Ens queixem pels refugiats, i alhora allà fora hi ha un munt de gent queixant-se perquè creu en un altre país possible”.

I és que el tractament de la crisi dels refugiats és una qüestió política, com tantes altres reivindicacions més, i no es pot deslligar del context en què es troba un país, sobretot tenint en compte que Catalunya ha deixat molt clara la seva posició respecte l’acollida i que el Govern Espanyol ha incomplert les xifres proposades. No podem parlar de “demanar (coses) als governs locals” i després passar per alt precisament les situacions d’aquests governs locals.

Després de Mishima va ser el torn de La Casa Azul, que tocava en acústic. Un format que no afavoreix Guille Milkyway, perquè deixa les seves lletres cursis al descobert –ell mateix va repetir diversos cops que s’avergonyia de la concepció de l’amor que transmetien les seves cançons, i que ara no escriuria el mateix-. Amb el grup al complet, el ritme d’electropop aconsegueix que el cos es mogui i les orelles es distreguin, dificultant l’accés del romanticisme soft als nostres cervells. Ahir no va ser així. Tot i això, el cantant va tenir el detall de dir que “el que ha passat avui és molt greu, independentment de les qüestions ideològiques de cadascú”. Davant dels ciutadans del món, equidistància.

L’última en tocar va ser Sílvia Pérez Cruz, acompanyada per instruments de corda i per la ballarina de flamenc Rocío Molina Cruz. Una actuació musicalment preciosa que va pecar de superficialitat, perquè Pérez Cruz no va parlar en cap moment, els refugiats es van quedar al mar, i la versió de Corrandes d’exili de Pere Quart va perdre tot el seu sentit. Una servidora no podia deixar de pensar que el mateix poeta s’estibaria els cabells si veiés que qui el versiona aconsegueix transmetre molt de sentiment, però converteix els seus versos en una anècdota sense transfons i els deslliga de la seva temàtica principal: un exili provocat per forces militars espanyoles.

Tot això és el que passa quan vols ser tan global que no incideixes en l’única cosa en què pots incidir, que és la que tens a la vora i la que depèn del teu vot. En general, Give a home va ser un esdeveniment banal. De fet, s’hauria convertit en una vetllada tèbia i bonica si visquéssim en un país en el qual les llibertats bàsiques estiguessin assegurades. Però SofarSounds en cap moment es va proposar reivindicar res seriosament, ni tan sols el seu propòsit principal: donar una casa als refugiats. Ahir, 20 de setembre, al terrat de la Casa Batlló, si la lluna feia el ple, també el féu la nostra pena.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris