El sitar de Ciutat Vella, l’experiència de tocar música als carrers de Barcelona

17.10.2015

Melodies que acompanyen vianants que es delecten amb un passeig per Ciutat Vella, un lloc que ofereix un recorregut per la història i les més antigues memòries de Barcelona. Diversos músics envaeixen aquests carrers amb les seves creacions musicals, que comencen a la catedral i continuen per sota del pont del carrer del Bisbe per observar una misteriosa calavera que, segons les llegendes, pot concedir un desig o esfondrar la ciutat sencera si algú arrenca la daga que li travessa la boca. Si se segueix aquest camí, els músics també es poden veure a la plaça del Rei per després deixar-se caure pels carrerons propers a la plaça de Sant Jaume i acabar perdent-se en el cor del Barri Gòtic. En aquesta tarda de tardor, una de les melodies que s’aprecia entre el pas de la gentada l’ha creat The Cloud Carpets, una banda que ofereix una experiència musical sorgida a partir d’una equilibrada combinació entre instruments tradicionals originaris d’Orient, com el sitar de l’Índia i bols tibetans, amb altres contemporanis de corda, vent i música electrònica per crear un estil especialment singular.

The Cloud Carpets ofereix una performance a la Ciutat Vella

The Cloud Carpets ofereix una performance a la Ciutat Vella | Foto: Alba Losada

Un dels components del grup, Guillem Oms, ha estat diversos anys vivint entre Barcelona i l’Índia, un país que li ha permès experimentar altres formes de música, com l’art de tocar el sitar indi. Després de molt temps en aquests racons de la ciutat, assegura que les diferents regulacions sobre les actuacions musicals a la via pública li han facilitat enormement la feina i, al mateix temps, han preservat el benestar dels veïns. Aquestes regulacions han estat implantades des de 2004, a través del projecte cultural Música al carrer, gestionat pel Centre Cívic Convent de Sant Agustí, i una normativa proposada per l’Ajuntament de Barcelona. En  Guillem explica que des del Centre Cívic confeccionen, mitjançant concurs, una llista anual dels artistes que tenen permís per tocar al carrer, coordinen mensualment els horaris i punts, i estableixen límits de decibels. “Ara podem tocar amb molta més comoditat, ja que tenim una plaça i un temps assignat per compartir la nostra música, cosa que evita baralles o que les nostres composicions siguin interrompudes per les d’altres”, detalla al mateix temps que acaricia amb suavitat un dels laterals del sitar.

Per la seva banda, el dinamitzador del Centre Cívic Convent de Sant Agustí, Oscar Martínez, opina en declaracions a altres mitjans que “no fem proves ni audicions, però tenim reunions prèvies amb els músics i els preguem que ens mostrin el currículum per conèixer la seva trajectòria i coneixements musicals “. No obstant això, el mateix Guillem Oms afirma que aquestes polítiques també són poc flexibles i no els ofereixen  gaire marge per a la creativitat. “Per exemple, si vols convidar un músic que està de pas a la ciutat a tocar amb tu, no pots perquè l’espai està ocupat per un nombre d’artistes inalterable”, sentencia l’artista  mentre mira amb especial afecte l’equip que descansa sobre una tela de colors.

En el mateix sentit, el coordinador de l’Associació de Músics del Metro i el Carrer (AMUC), Rubén H., opina que les associacions dirigides per empreses, com el Centre Cívic Convent de Sant Agustí, proporcionen poca llibertat artística. En el seu cas, es tracta d’un projecte autogestionat pels propis músics, en conveni amb Transports Metropolitans de Barcelona (TMB), la qual cosa comporta que totes les decisions siguin votades en assemblea. Tot i així, admet que, en molts sentits, des del Centre Cívic ofereixen el mateix servei que la seva associació: gestionar amb equitat, harmonia i diversitat les actuacions musicals del carrer, però d’altra banda, tallen les ales a la creativitat. De fet, declara que no es pot alterar cap element de la banda o, si un músic no assisteix al punt assignat, cap altra persona pot ocupar el seu lloc. Per aquest motiu, sosté que s’hauria de trobar una normativa més realista.

“A més, també s’han vist exposats a repressions policials, tot i tenir llicència, ja que en moltes ocasions els agents són selectius i no entenen que això forma part de la identitat i imatge dels carrers de Ciutat Vella”, explica el coordinador amb indignació. De fet, segons declaracions en altres mitjans del músic i portaveu de l’Associació de Músics i Intèrprets de Ciutat Vella, Enric d’Armengol, “La Guàrdia Urbana exerceix autoritat de la pitjor manera possible amb nosaltres, de manera feixista”. Exposa que durant el 2014 es van imposar 369 multes, un 26,3% menys que el 2013. També argumenta que la quantitat de punts on actuar són molt pocs, cosa que obliga a molts a buscar-se la vida en llocs en què no tenen permís.

D’altra banda, en Rubén considera oportunes les polítiques de control i la necessitat d’acreditar amb llicències alguns músics, però també comprèn que no cal que tots els artistes que vulguin actuar a la via pública en tinguin. Recorda que hi ha improvisacions, persones que van d’un costat a l’altre de Barcelona, ​​d’altres que estan de pas i una infinitat més d’històries que s’escapen d’aquesta sistematització de l’art. Per aquest motiu, suggereix que s’ha de trobar l’equilibri entre una organització sana per a tots els músics, veïns i comerços, i la preservació de la creativitat i patrimoni cultural que l’art urbà ofereix.

David Oms toca el sitar indi als carrers de Ciutat Vella | Foto: Alba Losada

David Oms toca el sitar indi als carrers de Ciutat Vella | Foto: Alba Losada

De totes maneres, assegura que això està a punt de canviar. Des del seu punt de vista, l’actual ajuntament està més obert al diàleg i a trobar opcions conformes amb tots els grups involucrats. Insisteix que l’art del carrer és part del planter cultural de la ciutat, és una xarxa de creació artística. “I per fer-ne possible l’existència hi ha d’haver llibertat d’expressió als espais oberts, perquè en cas contrari mor tota activitat artística”, conclou el coordinador. En el mateix sentit apuntava el pintor francès Jean Dubuffet quan deia: “Quan els governs s’encarreguen de protegir les arts, és la fi de tot”.