El silenci és

23.06.2017

Absolut, orbitant. Ja sigui en la individualitat, la mort o present a espais físics mentre entreteixeix el paisatge. El silenci és el relat, el pòsit comú, la matèria primera que, voluble, Jordi Tolosa comissaria a l’Espai d’Art i Creació de Can Manyé (Alella) amb peces de Félix Blume, Albert Bayona, Carme Garolera, Ignasi Villares i Ricard Aymar fins al pròxim 2 de juliol.

“Silenci/s”, cartell-collage de l’exposició

Una exposició col·lectiva capaç d’elaborar visualment aquest concepte punyent, parlant-ne i mostrant-nos-el de manera oberta des de la riquesa més personal sense esqueixar-ne el sentit.  A través d’un recorregut sincer i vital —podia ser d’altra manera?—, a “Silenci/s” contemplem els fruits d’una materialització complexa. “L’obra que més autènticament representa el silenci és aquella que no ha nascut, aquella que no existeix; però tot i resultar força sorprenent, és perfectament lícit parlar amb paraules o amb obres d’art sobre el silenci”, apunta Ignasi Villares.

De fet, l’observem transformar-se en fotografia i artefacte, audiovisual i seqüència, instal·lació artística, sense oblidar el treball textual que abraça la mostra en la seva totalitat. Entre l’aproximació a la natura i a les emocions el reconeixem en relació amb el mot com a condició i contraposició. És el mateix Jordi Tolosa, però, qui ens guia al llarg del procés de descobriment i reflexió, desgranant amb cura el perquè de cadascuna de les creacions recollides gràcies a un seguit d’anotacions que complementen una proposta constitutivament plural.

Vencent la incomoditat, el defugir que moltes vegades el silenci duu associat, l’exposició ens convida a encarar-lo i a nodrir-nos-en des d’algunes de les seves possibles interpretacions, mudes i significats: la poesia reclosa en el soroll més ínfim, el vol i el frec d’un retall de paper en caure a terra; tres imponents Cors de pedra immersos en clarobscurs, sense batec; la travessia pels horitzons, sons i paratges de Las Saladas; la paraula escrita del Rig Veda —ancestrals himnes de l’Índia en sànscrit vèdic— i l’absència feta de lli, els residus del no-ser, de Velada Fragilitat.

“El silenci és ple, el silenci és”, assegura Tolosa recalcant “la seva importància com a experiència íntima i personal, única i necessària“. Cal “buidar-se d’allò que és accessori”, afegeix Villares just abans de determinar quelcom fonamental per captar la veritable potència de les obres que trobem a la sala alellenca: “si es vol comprendre de debò el tarannà del silenci, el millor que podem fer és callar”.