El silenci del Konvent

Konvent ha guanyat el premi Cultura Catalunya Central del Regió 7. Instal·lat a l'antic convent de la colònia tèxtil de Cal Rosal, el col·lectiu berguedà és un pol cultural alternatiu i trencador i com una llavor artística territorial.

El col·lectiu Konvent ha guanyat el premi Cultura Catalunya Central del Regió 7. Instal·lat a l’antic convent de la colònia tèxtil de Cal Rosal, el col·lectiu berguedà s’ha erigit com un pol cultural alternatiu i trencador i com una llavor artística territorial. Recuperem la crònica de la visita que hi va fer Tuli Márquez.

Pep Espelt recull el Premi Cultura de Regió 7 en nom del col·lectiu Konvent

De Barcelona a Andorra, abans d’arribar a Berga, hi ha Cal Rosal, una antiga colònia tèxtil a la vora del Llobregat. La desindustrialització progressiva del país va deixar-los sense producció i amb un cementeri de naus desertes. El convent de clausura que va quedar abandonat l’any 1992, els joves del lloc van reconvertir-lo en centre d’agitació de la comarca. Llavors, de convent a Konvent.0, seguint el curs del temps.

Dissabte, 28, 17:00; els visitants passegen per les restes d’un passat febril que es mostra entre la vegetació implacable, les veus empasten amb la música hipnòtica que punxa el disc-jockey d’aquella hora i la tarda pretén passar per matinada. L’ambient càlid del jardí contrasta amb la frescor de l’interior del convent que s’alça a un cantó entre un verd furiós de caiguda desmenjada. Cent anys d’història abandonada i recuperada en un centre d’agitació cultural a l’estil Berlín. L’encant de la deixadesa, de l’abandó. En les seves parets escrostonades encara palpiten les presses d’última hora per enllestir. A Cal Rosal es respira una tranquil·litat improvisada per acumulació un cop s’han instal·lat i identificat les obres que conformen l’edició 2014.

KoventPuntzero 2014. Una col·lectiva d’artistes de totes les disciplines sota una idea: si l’any passat el tema de la mostra va ser la temptació de “Lolita” de Nabokov, enguany la inspiració surt de la pel·lícula del 2005 de Pere Portabella, “El silenci abans de Bach”. Els responsables del Konvent trien el tema i els interessats a participar combinen art, espai i obra. Llavors el silenci esdevé el so d’aquest 2014. La pausa que es produeix entre notes, la reflexió abans de l’atac, abans que els dits premin les tecles, el treball sord d’ eliminar allò que és sobrer, les hores i més hores que s’esmercen per un minut de glòria.

No se trata de un biopic ni mucho menos. Se trata de un relato transversal que se va desarrollando por si mismo. En mis películas, lo que mantiene la coherencia es la mirada. En el fondo lo que hace un cineasta es impostar una mirada” (“El silenci abans de Bach”, segons Pere Portabella. www.lahiguera.net)

A les 15:00 hores pengen el distintiu de les antigues serves del sagrat cor del convent, que queda exposat al primer tram d’escales que puja a les cambres i celles que ara són espai d’exposició. A la capella del primer pis, Coàgul + CopdeCap + Eudald Van der Pla enceten la sèrie de performances del dia amb una estrepitosa trencadissa d’ampolles que continua amb el trinxat d’un piano a massa, falç i destral i que acaba amb el llançament de l’instrument per la finestra de la capella. És la manera d’inaugurar un fet únic a Catalunya que aplega la lliure expressió en estils de tota mena. De dissabte, 28 a dijous, 3, el silenci és motiu de reflexió des de qualsevol àmbit o disciplina; se’l trinxarà, se l’escoltarà o se’l reconeixerà. Entretant a les 15:20 del dissabte una munió de gent celebra l’aquelarre d’aquell primer moment de la tarda tot picant en el piano que ha quedat estavellat a l’entrada del convent.

Les instal·lacions es visiten sense presses, amunt i avall i perdent-se pel plànol. D’un espai a un altre, se segueix el pas encuriosit d’altres visitants; al cap d’unes voltes, un se situa en el laberint i descobreix detalls que abans li han passat per alt: el joc de les cadires musicals, per exemple, que emeten sons quan un s’asseu i que munten simfonies de butxaca segons la participació dels presents. Cada lloc, des d’un cubicle situat a una cantonada a les grans sales assolellades del tercer pis, és un món, una visió sense límits del silenci. Les parets brutes de temps i de pregàries tenen alguna cosa que enganxa, un ambient fantasmagòric que ha quedat agafat a la calç. Allò de la pedra viva que ara rep un tractament nou fet d’oli, llum i soroll.

Portabella aborda esta misma idea de Trías desde el punto de vista del cine: cómo acercarse al misterio de Bach, a la misma idea de música visual. En el filme varios personajes atraviesan la obra del músico, la sienten e interpretan; todos ellos, aunque sean actores, son concertistas de verdad, capaces de inscribir su propia experiencia real en la ficción” (Jordi Balló, La Vanguardia, 19, 09, 2007)

Al vestíbul la foto d’un soldat observa el nouvingut darrere d’una màscara antigàs, l’escala brilla en la penombra fins dalt de tot, esbarzers salvatges surten al pas de cambres secretes, caps daurats sotgen per l’antiga sala de malalts, un noi de pedra s’amaga amb la seva malifeta d’uns plats trencats, un tros de carn levita de la taula al so de les Variacions Goldberg, caps gegants floten del sostre, maniquins que s’encaixen per un petó etern, tres monitors de televisió reflexionen sobre la mort amb un taüt de cos present, teclats que s’escampen pels murs, rostres botuts, figures, taques de colors, vermell mercuri fugint del fang, la distorsió perfecte, espectres a redós del sol, interrogants que pregunten qui ens domina. Ulls, olor de vernís, nois pàl·lids, mirades esbatanades, llavis molsuts. Interpretacions. El silenci de Bach.

Lali Canosa, Oriol Sánchez, Claudi Nervi/Irene Pérez, Pau Nubiola, Oriol Segón, Monica Subidé, Albert Guasch, Xevi Solà, Nico Nubiola, Teresa Pera, Mercè Rodríguez, Magí Puig, Pablo González-Trejo, Julio Vaquero, Cécile Hug, Miquel Wert, Judit Andreu, Periko Raspa, Abel Castells, Irene Cruz, Marla Jacarilla, Albert Gusi, Marcos Palazzi, Rosó Cusó, Iñaki Otaola, Joseba Eskubi, Renato Mauricio, Judit Bars, Miguel Leal, Eudald de Juana, Pau Marinello, Begoña Egurbide, Gerard Vilardaga, Manuel Aramendia, Gabriel Schmitz, Moira Franco, Eudald Obiols, Efraïm Rodríguez, Sara Ponsaral, i el col·lectiu Déjava.

Al jardí sona la dita que diu que a Can Rosal sé sap quan s’entra però no quan se surt. Ho engega algú amb el somriure emboscat en una barba plena d’aquestes que es duen ara.

Documentació:

La Higuera
Pere Portabella
La Vanguardia
Última Visita

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació