El dia que vaig trencar un vidre a casa la Rodoreda

26.03.2014

Núvol ha tingut accés a la primera casa on Mercè Rodoreda va viure a Romanyà de la Selva entre els anys 1973 i 1978. Ara, més de 35 anys després, la finca del Senyal Vell s’ha posat a la venda, però no hi ha cap administració disposada a adquirir un espai de gran valor per entendre l’obra de Mercè Rodoreda. 

 

Rodoreda amb els cedres

 

Diumenge 16 de març en Borja Vilallonga em va convidar a visitar el Senyal Vell,  la primera casa on va viure Mercè Rodoreda a Romanyà de la Selva. En Borja és un col·laborador de Núvol, però no ens coneixíem personalment i em va semblar un tipus sensacional. En Borja és historiador, especialitzat en l’estudi de la religió. Amb només 28 anys ja és doctor per l’Haute École d’Études Normales de París i ara està a punt de començar una nova etapa com a Visiting Scholar a Columbia University. Aprofitant que voltava per aquí, en Borja i la seva mare, Mariàngela Vilallonga, em van ensenyar el Senyal Vell, la casa on l’autora havia viscut entre 1973 i 1978, amb la seva amiga Carme Manrubia. La Mariàngela és profesora de llatí a la UdG i directora de la càtedra Maria Àngels Anglada de la Universitat de Girona i ha editat un opuscle  amb itinerari autoguiat pel Romanyà de la Rodoreda. I en Borja, que és el propietari de la casa, ha decidit posar-la en venda. Després explicaré per què.

El dia que vaig visitar la casa de la Rodoreda bufava la tramuntana: “Tot travessant el vestíbul sentiren xiular el vent que entrava per sota la porta”, escriu Rodoreda a Mirall trencat. I va ser ben bé l’efecte que vaig tenir només entrar a la casa. Hi ha un rebedor força ampli, i caminant en línia recta de seguida vas a parar a una habitació amb xemeneia, l’estudi on la Rodoreda va acabar d’escriure Mirall trencat, i va redactar íntegrament Quanta, quanta guerra i Viatges i flors. En Borja puja la persiana de l’habitació, que dóna al darrere de la casa. Des de l’escriptori de Rodoreda es veu el jardí, presidit per un llorer. El llorer de Mirall trencat? “No sabem si va fer sortir un llorer a la novel·la perquè tenia aquest al jardí o si va plantar aquest llorer expressament per viure la novel·la”. El dia que vaig visitar el Senyal Vell feia un dia esventat i a l’estudi de la Rodoreda els vidres fimbrejaven amb la insistència de la tramuntana. “Si no vigilem, aquest vidre avui es trencarà”, va dir la Mariàngela. Tenia raó.

“Al principi eren més persones vivint-hi”, m’explica en Borja. “La Manrubia, que havia fet fortuna a l’exili, va tornar de Veneçuela i va recuperar amigues del temps de la república”. A banda de la Rodoreda, hi va convidar un temps dues companyes més, Ester Floricurt i Susina Amat, mare de Maria Saludes. La convivència de les quatre dones en aquella casa tan aïllada no devia anar gaire llisa, perquè a l’una se la van treure de sobre i l’altra se’n va anar pel seu propi peu. Van quedar la Manrubia i la Rodoreda. Durant un temps es van abocar molt al jardí.

“Si Rodoreda no hagués viscut a Romanyà, l’obra dels darrers anys no hauria estat la mateixa”, diu Mariàngela Vilallonga. “La influència de l’entorn es fa ben palesa en les obres que va escriure o acabar a Romanyà. Rodoreda hi troba el bosc i una dona emprenedora, Carme Manrubia, que s’hi construeix una casa i un jardí, una amiga que li ofereix la possibilitat de viure enmig de boscos d’alzines, que li reprodueix, a mida reduïda, el jardí de Mirall trencat, “el jardí de tots els jardins”.

 

Mercè Rodoreda a la porta del seu estudi, a la casa de Romanyà de la Selva

Quanta, quanta guerra

Manrubia i Rodoreda són dues dones de caràcter fort i amb els anys la relació es tensa. Rodoreda és aquí la mantinguda, però tan bon punt cobra els drets de l’adaptació cinematogràfica, decideix marxar i fer-se una casa al solar del costat, una mica més amunt, just a la feixa de sobre. En Borja em guia pel jardí fins a aquesta segona casa. S’hi accedeix per un pendent escalonat que surt del fons del la finca, ben bé com si fos una segona dependència. “Quan la Rodoreda es va haver construït la casa, Manrubia va decidir edificar-ne una altra a la parcel·la de sobre la casa que s’havia construït la Rodoreda. La seva relació es va convertir en una febre constructora per veure qui tenia la casa més amunt”, m’explica el Borja.  “Per tal de construir la seva segona casa, Manrubia va haver d’hipotecar la primera. Però les coses se li van girar i no va poder fer front als pagaments. Va ser aleshores que el Senyal Vell,  la propietat on Rodoreda havia escrit Quanta quanta guerra, va quedar embargat i els pares del Borja, que són de Llagostera, van comprar la casa i s’hi van instal·lar.

 

Una casa intacta

La cuina d’El Vell Senyal

Els Vilallonga van instal·lar-se a la casa i hi van fer poquíssimes reformes. En Borja hi va viure des que va néixer, l’any 1985, fins als 18 anys. Ens passegem per la casa. La cuina és d’origen, devia ser força moderna a l’època que van construir la casa, però avui demanaria una reforma. “La Rodoreda i la Manrubia pràcticament no hi feien res. Baixaven a dinar cada dia al restaurant del poble. Ho sé perquè no fa gaire hem trobat totes les factures del període comprès entre el 73 i el 78 i podem saber tot el que menjaven”, explica en Borja.

Suposo que els Vilallonga van viure a la casa amb un respecte reverencial, perquè fora del mobiliari del menjador, que era medieval, han mantingut el Senyal Vell tal com era en vida de la Rodoreda. Els lavabos, per exemple, són també d’origen i són ben bé com els descriu l’autora al “Viatge al poble de la por”: “Les parets dels banys estan Bany flors de color rosa a Romanyàcobertes de terra al sostre amb mosaics de flors sempre roses. Els uns amb roses rosa, els altres amb roses blaves, d’altres amb roses grogues”. I la casa s’ha conservat amb tres banys enrajolats, un de cada color. El bany de color rosa que veieu a la foto és el que la Rodoreda tenia més a tocar del seu estudi. Veure obrir-se davant teu un espai tan íntim de l’escriptora i alhora tan públic per la literaturització a què va sotmetre el seu entorn més privat, produeix un efecte fantasmal.  Sembla que la Rodoreda hagi de sortir de darrere la porta o treure el cap de dins de l’armari mirall. No costa gaire d’imaginar que els dies d’hivern i tramuntana la Rodoreda es passava el dia tancada a l’estudi mentre la Carmen Manrubia feia miralls al seu taller. Només en devia sortir per anar a aquest bany de flors roses. Fa ben bé la impressió que Rodoreda es va fer un selfie escrivint en aquesta casa.

 

La Rosa Creu

En Borja em guia al pis de dalt a través d’unes escales de fusta. El sotaescala s’aprofita com a llibreria, perquè els replecs que hi deixen els esglaons funcionen com una prestatgeria. A la planta superior, encarat a occident, hi ha el dormitori de la Manrubia, que queda just sota teulada. I una altra cambra, orientada a orient, on Rodoreda i la seva amiga celebraven el ritual Rosa Creu. D’això ja n’ha parlat extensament en Jordi Nopca en un reportatge esplèndid que li va dedicar a l’Ara, i que l’editora Maria Bohigas va comentar amb una certa sornegueria en un article titulat Ich bin Infanta Cristina, que podeu llegir a Núvol. La iniciació de Manrubia i Rodoreda a la teosofia de Blavatsky i a l’antroposofia de Rudolf Steiner es remunta a l’època dels seus respectius exilis. Al Sanctum on celebraven el ritual hi tenien una estàtua de Sofia, una escultura de Clarà, i els instruments de la cerimònia. En Borja és historiador, especialitzat precisament en història de la religió. I per tot de coses que m’explica veig que té una gran sensibilitat religiosa, però no té gaire interès a embolcallar la figura de la Rodoreda en un misticisme esotèric. Sense deixar la planta superior, en Borja m’ensenya el vitrall encarat a migdia on encara és visible la creu groga daurada amb el centre roig.

 

El terrat

El Senyal Vell és ple de racons amagats. Sortim a una mena de balcó i ens enfilem per unes escales aèries de ferro que ens porten a la teulada de la casa. Des del capdamunt de la teulada podem contemplar el mar a una banda i el Canigó nevat a l’altra. Som a la porta heroica del cel, que és una figura dels Rosa Creu. “És com si fóssim al mateix terrat on s’enfilen el Ramon i la Maria per contemplar les estrelles. ‘Li arribaven onades d’aire, onades de claror de lluna, onades de foc d’estrella; cada estrella, la casa d’un àngel’. És des d’un terrat que al final de Mirall trencat la Maria, desesperada, es llança al buit.” Ara, el llorer ha crescut tant que ha igualat l’altura del Senyal Vell. Aquí ara la Maria no s’hi hauria pogut suïcidar.

 

El Senyal Vell, vista aèria | Arxiu Vilallonga

Una herència difícil

En Borja ha hagut de litigar per recuperar el control d’aquesta casa. Després de la mort del seu pare, que va ser l’últim habitant del Senyal Vell, va veure com les seves ties paternes en reclamaven la propietat. Finalment el jutge li va donar la raó i ara ha decidit posar-la a la venda. D’aquí a poc comença una nova etapa acadèmica als Estats Units i aquesta casa, on ell va néixer i créixer com a fill únic i on també hi deu tenir els seus propis fantasmes familiars, se li ha convertit en un llast que ha de deixar anar. Entenc que un jove com ell vulgui desprendre’s d’aquest llegat i potser ha arribat l’hora que algú altre se’n faci responsable. En Borja em diu que el preu de sortida de la casa és de 380.000 euros, una xifra raonable, atès que la casa té aquest valor afegit i la finca fa 2.350 metres quadrats. M’esgarrifa pensar que el Senyal Vell pugui caure en mans d’un holandès o d’un alemany que no tingui cap noció de qui és la Rodoreda. Clama al cel: Literatura i paisatge estan tan entrellaçats en aquest lloc, que hauria de convertir-se en una casa museu, com la de Wordsworth a Grasmere, al Lake District.

El Senyal Vell tindria la força per convertir Romanyà en un nou pol d’atracció en aquest Empordà emergent que ja no en té prou amb el turisme de sol i platja i es postula com una marca cultural. Vora la finca hi ha una esplanada on pot aparcar perfectament un autocar. Al poble hi ha una casa rural i dos restaurants que ja atenen les necessitats dels pelegrins que des de fa anys s’arriben fins a Romanyà seguint les traces de Mercè Rodoreda. Però Romanyà depèn del municipi de Santa Cristina d’Aro i no fa gaire el seu ajuntament va desestimar, en un ple extraordinari, la possibilitat de comprar la casa, segons informa El PuntAvui en una crònica que també consigna el desinterès de la Diputació de Girona per l’operació.

Tanquem el recorregut pel Senyal Vell i en Borja em torna a la sala d’estar, gran i lluminosa, l’espai més públic de la casa, allà on Mercè Rodoreda rebia Joaquim Molas o Josep M. Castellet. “Era tan gelosa de la seva intimitat que no els deixava entrar a cap altra dependència de la casa”, m’explica Mariàngela Vilallonga. Encara s’hi conserven unes làmpades medievals en forma de torxa penjades a la paret, i la mateixa xemeneia que Rodoreda descriu a Viatges i flors: “La sala d’estar té la llar amb la campana de la xemeneia acabada amb un jou de roure construïda damunt d’una paret de pedra de color rogenc (amb estries de color de plom), d’un roig rovellat”.

M’adono que encara no he fet cap foto de la casa. Li dic al Borja que m’he deixat la càmera al cotxe i que torno de seguida. Quan obro la porta del carrer per sortir, un corrent d’aire m’esbarria els cabells i se m’emporta cap endins. I al mateix moment sento una porta que peta rere meu i un estrèpit de vidres trencats. Em giro i veig que la finestra de l’estudi ha quedat feta miques. Quedem tots glaçats. Els Vilallonga m’exculpen de seguida, però es fa un silenci compungit. Passa un àngel, com si la Rodoreda s’hagués fet present per un moment. “No passa res. Ja ho he dit, jo, que avui es trencaria un vidre”, em diu la Mariàngela. Potser ens ho hem de prendre com un senyal. O com un d’aquells crits que hi ha a les novel·les de la Rodoreda.

“Espero que ens tornem a veure ben aviat a la inauguració de la Casa Museu Rodoreda Romanyà”, els dic abans de marxar. Sortim de la casa. És migdia. De la banda de Calonge, ja s’entreveu una columna de fum. Les Gavarres cremen. Aviat desallotjaran les primeres cases de la Vall-llobrega. Potser és un senyal. “Em va semblar que no era jo qui caminava, sinó els arbres, tot el bosc”. Quan entro al cotxe m’adono que amb la pressa m’he oblidat de fer una foto al Borja i a la seva mare aquí a la casa.

Espero que no sigui massa tard.

 

 

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

30 Comentaris
  1. És per en Borja:
    Tinc gran interès de compartir amb tu vivències compartides amb la Carme Manrubia, ja que érem germans espirituals. També vaig tenir una relació molt estranya i puntual amb ella, però sense que ella ho sabés. Això només ho sabíem la Carme i jo, i ara per desgràcia, jo sol, per això voldria compartir-ho amb tu.
    Mira si el nom de “El senyal vell” no m’és aliè, que de jove vaig fer editar per primer cop en català, amb traducció de Feliu Formosa, “Demian”; era l’any 1981, i també “Siddharta” i “El llop estepari” a l’Editorial 7 i 1/2.
    També vaig conèixer l’Ester, quan ella i la Carme vivien com a parella al pis de la Ronda del general Mitre de Barcelona.
    I al fill de la Carme i l’Ester quan era jovenet. I a la Susina Amat, en les reunions de l’Associació cultural d’estudis filosòfics que la Carme va fundar al carrer del Portal de l’àngel de Barcelona, per a impartir clandestinament la filosofia Rosacreu a Catalunya.
    I moltes coses més.
    Jo ara estic jubilat i em dedico a la poesia que m’inspira Sophia. Te n’envio un poema.
    Em faria molt feliç que volguessis contactar amb mi per a compartir experiències i records.

    Tu seràs un Rosa-Creu ( A tots els Rosa-Creus incipients) 8-5-2012

    Si sents una arcana veu
    que ressona nit i dia,
    cercant eco dintre teu…
    és que et festeja Sophia!

    que volent fer niu en tu,
    esdevé la teva aimia,
    amb un bes tan oportú,
    que et desperta amb alegria

    del malson del teu jo il.lús,
    i per vèncer en l’ordalia
    del fals món que et té reclús,

    et proposa aquesta via
    que de dret et portaria
    a no ser sinó Jesús:

    “Si clavant-te en una creu,
    mors a tot el que sents teu,
    però en salves la guspira
    que amb l’alè darrer s’expira
    al pic del lament més greu…

    “Si quan t’abandona Déu!
    -que amb el cor trencat s’ho mira-,
    tu li lliures la guspira
    i amb ella l’esperit teu…

    “Si un cop mort dalt de la creu,
    fent-los u et ressuscita
    dalt de la glòria infinita
    com Jesús al costat seu…

    …tu seràs un Rosa-Creu!”

  2. Per si no ha quedat clar en el meu comentari anterior, a qui em refereixo quan dic que hi vaig tenir una relació molt estranya i puntual que només sabíem la Carme Manrubia i jo, és a Mercè Rodoreda. Ja després de morta aquesta, en les meves visites a la Carme al “Senyal vell” quan ja vivia sola, fins i tot m’hi havia quedat a dormir. Després també hi vaig anar amb la meva dona i els meus fills.

    • Hola Joan Emili, gràcies pel comentari. És extremadament interessant tot el que esmentes, ja que lligo caps de papers que vaig trobar recentment a la casa, mentre feia neteja. Trobaràs el meu contacte al meu web borjavilallonga punt net

  3. A tots els admiradors de la vida i l’obra de Mercè Rodoreda, i també de Mariàngela Vilallonga, sigui dit de pas, aquest és un article que portàvem molt temps esperant: reconèixer racons, trobar de cop sentit a aquells paràgrafs que tant hem rellegit, deixar volar el cap intentant imaginar com respirava Rodoreda en el seu estimat jardí, el llorer de la Maria…Tantes coses que es poden reconèixer a través d’aquestes línies i aquestes fotos. Vaig poder estar a El Senyal Vell i admirar-lo per fora i sempre he estat pensant com seria per dins. Gràcies família Villalonga i Bernat Puigtobella per fer-ho possible.
    Fa tres anys vaig crear un projecte de Casa Museu Mercè Rodoreda a la casa de Romanyà, va ser el meu projecte de final de Postgrau. La Mariàngela Vilallonga em va donar quatre directrius per fer-lo possible i avui m’ha fet molta il·lusió poder llegir la primera frase de l’últim paràgraf de l’article. Si mai algú crea aquesta casa museu que compti amb mi pel que sigui.
    Esperem que la casa de Romanyà caigui en bones mans.

  4. He llegit aquest article amb una emoció intensa, En Bernat Puigtobella ha sabut comunicar-nos-la de la mateixa manera que la devia sentir ell a l’hora de visitar aquesta casa on Rodoreda va escriure una part de la seva obra, la més simbòlica. Els darrers llibres de Mercè Rodoreda poc es poden interpretar en el seu nivell més profund si no és des d’aquest punt de vista. Mercè Rodoreda és més que una bona novel.lista.

    • Sí, s’escriu amb el conscient i amb l’inconscient. Voler abastar l’inconscient de qualsevol escriptura és una pretensió inútil, val més deixar-s’hi endur (aquí per la de Rodoreda), dialogar-hi, ballar-hi si convé, res de posar-se rajoles als ulls, res d’escuts esotèrics. L’emoció és el text mateix.

  5. Gràcies Bernat, Gràcies Borja,
    l’article és excel.lent sobretot per la presència constant de la Mercè Rodoreda, els seus contes , les seves històries que reviuen en cada línia.
    Potser podríem crear una fundació en la qual cada patró aportés un mínim (25.000 € en endavant ) de manera que la propietat es salvaria amb poc menys de 15 persones.
    Gràcies un cop més ,
    Laia

  6. molt bon escrit, Bernat! i gràcies a Mariàngela i a Borja per haver facilitat un article que era necessari. sense els records escrits, les coses i els fets de les persones es perden en la nebulosa del temps! la Rodoreda ho agrairà, tot i que per parlar trenqui algun vidre…!

  7. Quina visita més interessant. Jo sempre dic que la Rodoreda va ser la meua mestra, la que em va donar l’espenta per llançar-me i começar. Per a mi és una grandissima escriptora, dotada d’un estrany talent que admire profundament. Tot allò que duga a la seua pròpia evocació tant com a la de la seua obra és obrir un paradís als que sentim aquest sicer afecte i aquest profund respecte per la seua persona i per la seua obra.

  8. Un “reportatge”. Jo vaig visitar aquelles cases i tots els espais Rodoreda amb motiu del Congrés Rodoreda, l’any 2008. Havia fet la versió d’UN DIA, MIRALL TRENCAT per a en Salvat. I ens hi va guiar la mateixa meravellosa guia. Una delícia de dona, sàvia i amable: encantadora en el millor sentit de la paraula. En fi, gràcies.

  9. Uf! Ho sent, però m’he menjat un adjectiu al principi. Volia dir “un “reportatge” magnífic”. I pose reportatge entre cometes perquè em sembla que és alguna cosa més que un reportatge estricte. Més gràcies.

  10. Enhorabona per aquesta crònica excepcional. Gràcies Bernat!
    Esperem que a la casa del Senyal Vell no es perdi tot el que significa uns anys de vida i escriptura de la Rodoreda.

  11. Es podria dir que heu decantat el mirall cap a indrets de llum senzillament intensa. Un goig llegir-los.

  12. Caram: “La iniciació de Manrubia i Rodoreda a la teosofia de Blavatsky i a l’antroposofia de Rudolf Steiner es remunta a l’època dels seus respectius exilis. Al Sanctum on celebraven el ritual hi tenien una estàtua de Sofia, una escultura de Clarà, i els instruments de la cerimònia.” Uf. Seria interessant si se n’aportessin evidències. O potser no calen? Per vendre una casa, potser sí que amb la imaginació esotèrica n’hi ha prou. Però també pot espantar els compradors, pensi-s’ho bé, senyor Vilallonga.

    I què passa amb la casa que Rodoreda es va construir al costat d’aquesta que ara és en venda? L’article no en parla. I és aquí on Rodoreda, pel que en sabem, va reprendre “La mort i la primavera”, que potser també alguns troben esotèrica però que que ja va ser començada als anys 50. Em penso que ho diu la Viquipèdia i tot. I en aquesta casa seva va corregir les proves de “Quanta guerra” i de “Viatges i flors”.

  13. Magnífica, intensa i esplèndida crònica: la guardo, perquè hi ha dades certament interessants, per accedir al món rodoredià.
    Un plaer de lectura!

  14. Ah! Ho oblidava: la cosa de l’esoterisme -de tota mena i color- em sobrepassa, m’atabala i em decep i tot; al meu entendre és una salsa que no li cal, al plat. Ara, si hi ha qui ho troba bonic i entretingut…

      • No, i ara! Divertiu-vos força, home!
        La cosa aquesta de les religions té el seu públic i ara n’abunden (de religions i de públic).
        Jo només volia dir que m’interessa més la literatura… i perdoneu.

  15. Hauríeu pogut abaixar la tassa del vàter. Tret que volgueu que ens hi imaginem Rodoreda defecant.
    En fi, tot sigui per no llegir-la. Llegir sobre ella, sí; ni que siguin ximpleries. El cas és no llegir-la.

  16. Per llegir una obra literària, ¿cal passar per l’anècdota? I sobretot ¿cal fer-ho d’aquesta manera? Dir que l’article de la Maria Bohigas és escrit amb sornegueria no té altre objectiu que neutralitzar amb un cop de ploma (¿amb quina finalitat?, em pregunto jo) tot allò d’urgent i de necessari que porta amb ell, que és posar de manifest la reflexió històrica en les obres de Mercè Rodoreda, menystinguda o ignorada per l’acadèmia.
    Una vegada més, el pelegrinatge i la manca d’interrogació crítica fan un bon aliatge. Al capdavall la religió sempre ha tingut moltes cares. La més previsible és la que pren aquestes formes, com també la que apel·la als sentiments.
    Però el més interessant és que la Maria Bohigas apuntava un fet innegable: l’amnèsia que tant ens fa riure en les declaracions de la infanta Cristiana té la seva retopada aquí. I això ja no fa esclatar tantes rialles. No som gaire lluny d’aquelles tesines en què la “Dialèctica de l’Il·luminisme” (sic) és posada al servei de la pornografia nazi. Però que això s’escrigui tampoc no us agrada.

    • Estimat Arnau,

      Plenament d’acord amb tu que n’hi ha prou amb llegir la Rodoreda per accedir al seu món. Aquesta casa mai no podrà susbtituir l’espai literari, que és el que veritablement ens importa. Però posats a demanar, per què no preservar les seves traces en un paisatge determinat? N’hi ha prou amb l’obra, però en volem més, aquesta és potser la paradoxa.
      Pel que fa a l’article de la Maria, el defensaré tant com tu. Dir que és ‘sorneguer’ no és una desqualificació, ni una reducció. Al contrari. La causticitat de la Maria Bohigas és una de les qualitats que més m’enamoren d’ella. Que sigui sorneguer o càustic no vol dir que sigui frívol, i si el vaig recollir a Núvol és perquè em sembla un article necessari. Aquí m’hi referia en relació al reportatge de Jordi Nopca, respecte al qual ella es posicionava. A mi em semblen interessants tots dos articles. El de la Maria Bohigas vaig tenir la sort de publicar-lo a Núvol. El del Jordi Nopca, no. Per això vaig anar fins a Romanyà.
      Estem d’acord, Arnau. Bona nit.

    • Arnau, no em recordaràs segurament, però jo sí que et recordo fa un any a la sinagoga “major” de Barcelona.

      Tant tu com la Maria barregeu coses, feu trampes argumentals i ataqueu l'”acadèmia” amb la fruïció del qui passa comptes. Segurament no passeu comptes amb mi perquè jo sóc ningú, però m’utilitzeu per atacar ja sabem qui. Encara no he acabat d’entendre que l’estudi d’uns aspectes vitals de la Rodoreda plasmats a la seva obra siguin incompatibles amb els aspectes polítics i “històrics”, com dius tu i la Maria.

      Així, serà lícit per a un futur estudiós de la figura de l’Arnau Pons d’analitzar el pes del judaisme en la seva obra i del fet que va triar Collserola per viure? Són qüestions anecdòtiques a l’obra d’Arnau Pons, o tal volta rellevants? Que potser el que és anècdota en una dona no ho és en un home, justament pel fet que és un home?

      • Borja, no seria incompatible l’estudi d’una hipotètica creença rosacreu en Rodoreda amb els aspectes històrics i polítics de la seva obra, si no fos que els paladins d’una Rodoreda rosacreu negueu i falsegeu realitats històriques. Pretendre que Quanta, quanta guerra… va ser escrita íntegrament a Romanyà és fer mentir els textos escrits per la pròpia Rodoreda: d’això sí que se’n diu fer trampa. I si t’ho dic no és pas per afany de passar comptes amb l’acadèmia ni amb tu, no es tracta de “passar comptes” sinó d’esperar d’intel·lectuals com tu que us prengueu la molèstia de llegir i capir el que els autors deixen escrit –obra pública i privada, com són les cartes de Rodoreda o les d’Obiols a Rodoreda, publicades i apassionants per a qui tingui un interès no anecdòtic per la Rodoreda. En aquestes cartes es veu que Quanta, quanta guerra… va ser escrita principalment a Ginebra i París, i que a Romanyà la Rodoreda confessa no trobar l’esma d’escriure.
        Desgraciadament, malgrat les obres molt ben documentades d’Ibarz i Casals (que van ser escrites al començ dels 90!), hi ha tota una claca rodorediana que s’estima més les llegendes daurades i les falses relíqüies que no pas la lectura. Paradoxalment, és la claca dels acadèmics. Trista cosa. No pas única d’altra banda: altres obres trobaríem que han estat falsejades per la “visió” que n’ha donat l’acadèmia –visió de Pastorets, tòpica i superficial. Perquè la pregunta de debò és aquesta: què ens aporta, pensar que la Rodoreda fos rosacreu, quan llegim la seva obra? En què la modifica?
        Misteri que els convençuts d’una Rodoreda rosacreu no heu penetrat mai, ni ganes.

        • El problema per a tu i el teu argument és que mai he escrit sobre ‘Quanta, quanta guerra…’

          Seria molt útil per al debat que deixéssiu d’atribuir-me coses que no he escrit, ni dit mai i dirigíssiu les vostres crítiques als autèntics destinataris.

          Naturalment que penso que la Rodoreda era influïda per la Rosa-creu, ja en la seva etapa ginebrina –documentat a l’arxiu de la FMR– i que això té un reflex a l’obra. Ho dic com a lector de la seva obra, i sense accions en la Rosa-creu ni cap altra cosa esotèrica, per descomptat! Tanmateix, l’únic article que he publicat sobre Rodoreda no parlava de Rodoreda ni de la seva obra, sinó de la casa on va viure i que va construir Carme Manrubia, que Manrubia i Rodoreda (o només Manrubia si ho prefereixes) van omplir de simbologia esotèrica.

          El dia que tinguis ganes de parlar de la meva autèntica feina, que és la història intel·lectual i política del catolicisme europeu del XIX, estaré encantat de fer-ho.

  17. Hola!
    Em sembla un reportatge molt interessant, sobretot perquè conec poc l’univers Rodoreda i m’agrada tant la descripció que fa l’autor de la casa, com la manera que n’enllaça els detalls amb la seva obra. Per cert, m’ha encantat que es trenqués el vidre…; tant si és cert com si és un recurs literari, ho he trobat xulo.
    Dit això (i tot i que potser són figues d’un altre paner), i ja que s’hi fa referència, confesso que jo vaig quedar decebuda amb el reportatge que va fer Nopca sobre la venda de la casa. Un reportatge que aquí es titlla d'”esplèndid”, però que a mi em va esgarrifar: em va semblar que s’utilitzaven les pàgines del diari com si fos un portal immobiliari on publicitar que la casa d’un dels col·laboradors del diari estava en venda. Si més no, així ho feia pensar el fet que la notícia ocupés bona part de la portada i que s’hi fes referència en els primers paràgrafs del text. Ignoro si algú n’ha dit res, però per mi era un tema a comentar amb el defensor del lector de l'”Ara” que, de fet, no sé si en té, ara que hi penso.
    I matiso: trobo que és un fet noticiable que la casa es posi a la venda, i em sembla interessant que l’excusa serveixi per explorar la vinculació dels treballs de Rodoreda amb aquest espai, i fins i tot, em sembla lògic i raonable que s’esbombi amb l’objectiu que les institucions i/o administracions es posicionin i no se la deixin perdre si realment és un bé d’interès.

  18. Sí que et recordo, Borja. La Sinagoga Major del Call és prou petita.
    A veure si ens entenem. Un escriptor és un subjecte que pren posició, que analitza, que interpreta, que trenca amb certes coses i que s’adhereix o en reivindica d’altres. L’obra du totes aquestes traces. I és això el que s’ha de voler llegir. No és tan evident com sembla, ni ve tan rodat. És un aprenentatge. Jo no l’he fet pas a la universitat, vull dir mitjançant una carrera, però no he tingut cap problema a discutir, a formar-me o a treballar amb universitaris, tant d’aquí com de fora. Continuo unit al petit grup de recerca que va formar Jean Bollack (l’École de Lille). I em sumo als comentaris que et fa la Maria sobre l’acadèmia. És una qüestió d’exigència. També de pràctica. En el meu cas, tota la teoria resideix en la pràctica.
    El fet és que no es pot posar en un mateix pla el suposat interès de Rodoreda pel moviment Rosa Creu (o el seu pretès esoterisme) que “el pes del judaisme” en els meus textos. En alguns casos, n’he fet una tematització, hi he treballat de manera explícita, cosa que no ha passat mai en Rodoreda. A més, no serveix de res plantejar “el pes del judaisme” en els meus textos, sinó que cal preguntar-se què en faig. Com m’hi implico. Això no es pot deslligar del fet que hagi editat Idith Zertal, Hannah Arendt i Mahmud Darwix. Que hagi traduït Eyal Sivan i Rony Brauman. O que hagi estat l’introductor de Jean Bollack en l’àmbit hispànic. Què és el judaisme, al capdavall? Hi ha un judaisme? És només, o exclusivament, una religió? El pensador Mordecai Kaplan parla de civilització, de cultura. Mai no he parlat de Déu amb un neguit teològic ni he entrat a una sinagoga per salvar la meva ànima. De fet, no crec que es pugui comentar l’obra d’un autor a partir del fet que fa cagar el tió amb els seus fills o plantifica un arbre de Nadal a la sala de casa seva, si no és que ha tematitzat i analitzat un esdeveniment com aquest en un text. Com Judith Butler, penso que la religió pot tenir un sentit formatiu si activa un procés de qüestionament d’una tradició i d’unes pràctiques. I també penso que Déu pot ser perfectament el personatge d’una obra, tal com planteja Harold Bloom a “El llibre de J”. Ara bé, m’allunyo tant com puc de les mitificacions. No necessito fer la pelegrinació a Port-Bou ni anar a retre homenatge al màrtir jueu Walter Benjamin per llegir o entendre la seva obra. Hi ha un judaisme que malda per esberlar totes aquestes formes primàries d’accés a un text. Aquestes esglésies. I és això el que trobo realment interessant.
    Si algú em diu que Rodoreda va ser una lectora de Madame Blavatsky, o me n’assenyala una possible represa o citació, per a mi encara no haurà reeixit en la pràctica filològica. El que compta és com ha llegit “allò”. Ho ha capgirat, potser? Ho ha fet servir de manera subversiva? Per què? Un s’ha de mullar. Et remeto a “Celan, lector de Freud”. (No és propaganda, és militància.)
    Cordial,
    Arnau

    • T’agraeixo molt el comentari Arnau. Em sembla que el debat torna al seu lloc.

      Pels papers de Rodoreda i per la influència de Manrubia, sabem que hi ha un flirteig amb el món Rosa-creu. Fins a quin punt? Fins a tant de penetrar la seva narrativa? Suposo que la referència omesa, que es troba al centre del debat és ‘Miralls màgics’ de Carme Arnau. Quin paper poden jugar els rituals de la Rosa-creu que es feien a El Senyal Vell? I les idees de Sofia i tota la doctrina rosicruciana. No ho sé, perquè no en sóc estudiós. Redic: sóc lector i, circumstancialment, un estadant a El Senyal Vell. Com a lector veig una certa mística en Rodoreda, especialment en la seva relació amb la natura. Quin grau d’elaboració té això en la narrativa?

      M’agrada especialment el que em dius del judaisme, és molt encoratjador. Kaplan i la seva civilització em són molt importants, si bé que he acabat anant al ‘Halakhic Man’ de Soloveitchik i a ‘Der Stern der Erlösung’ de Rosenzweig, però això és una altra història. Em captiva quan dius “Hi ha un judaisme que malda per esberlar totes aquestes formes primàries d’accés a un text. Aquestes esglésies.” M’agradaria parlar-ne un dia amb tranquil·litat, bé s’ho val. I et parlaré d’un projecte de llibre d’un futur-no-tan-llunyà que hi té relació indirecta.

      Ja que esmentes Benjamin i el pelegrinatge a Portbou, et passo una ressenya que erigeix un hipotètic indret de peregrinatge de Benjamin. És força recent i ha causat una certa polèmica. Potser ja l’has vista: http://www.newrepublic.com/article/116787/walter-benjamin-critical-life-reviewed-peter-e-gordon

      Cordialment, B.

      • En el tema de si Mercè Rodoreda i Carme Manrubia eren Rosa-Creus, crec que podria ser útil sospesar certes consideracions:
        Carme Manrubia formava part d’AMORC (Antic i Místic Orde Rosa+Creu), però això no implica necessàriament que fos una Rosa-Creu, implica solament que era una rosacruciana o seguidora de la filosofia que mena a la consecució del grau espiritual de Rosa-Creu mitjançant pràctiques esotèriques com
        la Càbala i l’Alquímia, amb una aspiració constant d’unificació espiritual amb Jesús, mitjançant la metanoia o canvi radical de mentalitat que Ell va predicar al sermó de la muntanya, és a dir, les Benaurances. Em consta que Carme Manrubia encara no s’havia implicat en la Càbala ni molt menys en l’Alquímia en els últims contactes que hi vaig tenir, que van ser a principis del 86, i ho sé perfectament, perquè qui li va facilitar el contacte per iniciar-s’hi vaig ser jo mateix. Sé també que va iniciar-ne els estudis tímidament i més per curiositat que no pas per una altra cosa; el cas és que ella estava molt implicada amb AMORC i amb això ja en tenia prou.
        Per fer una comparació il·lustrativa fora del cristianisme amb el grau de realització humana que designa la paraula Rosa-Creu, ens pot venir bé comparar-lo amb el grau de realització humana que dins del budisme Mahayana, es designa amb la paraula Bodhisattva, un ésser que mitjançant l’exercici de la bondat, la saviesa i el Coneixement suprem, aspira a la buddheitat, però que renuncia a entrar al Nirvana fins que tots els éssers estiguin alliberats de la ignorància i del sofriment que són l’entrellat del Samsara que és com anomenen aquest món.
        Tornant a Mercè Rodoreda, desconec si era Rosa-Creu, però, atès al que vinc d’explicar, ho dubto molt. El que si que és molt possible, és que a través de Carme Manrubia, entrés en contacte amb AMORC i simpatitzés amb les doctrines rosacrucianes popularitzades que ensenya. Com a molt, crec que podia haver estat rosacruciana i prou.

        • Senyor Joan Emili Gonzalez, que va ser amic i va tractar a Carme Mnrubia m’interessaria contactar amb vostè perquè voldria fer-li unes preguntes sobre la Carme, germana espiritual seva, i veig que anomena la Susina Amat, que tambè havia conegut i que era la meva mare .
          Confio que el Sr. Bernat Puigtobella em faci a mans la seva adreça e-mail, tot i el temps que ha passat d’aquests comentaris sobre Romanya.

          • Senyora Anna Maria Saludes, perdoni que no li hagi contestat abans, però és que no tenia cap notícia que vostè volgués contactar amb mi. Fa un moment, tot revisant per “casualitat” els meus emails al Núvol, he sabut de vostè i del seu interès a contactar amb mi, cosa a la qual em presto gustosament i ja des d’ara mateix, li demano al senyor Bernat Puigtobella que li faciliti el meu mail o ja directament que em faciliti el seu i així ja em puc posar en contacte amb vostè directament. Rebi la meva més cordial salutació.