El secret de l’Obrador

Avui és el meu segon dia a l’Obrador d’estiu i començo a intuir que se’m farà curt. Només arribar em trobo amb el David, el company d’universitat del que vaig parlar ahir. Tot i que actualment treballa de professor de guió, m’explica que aquest és el seu segon curs. Només porten dos dies però noto que a més d’aprendre s’ho està passant d’allò més bé. El seu somriure és contagiós, com el dels infants que encara gaudeixen anant a l’escola. “T’hauria encantat el que hem fet aquest matí!” em diu. I no s’equivoca gens ni mica. M’ho hauria passat pipa.

Els alumnes de Guillem Clua avui han sortit al carrer a preguntar a algú quin va ser el millor moment de la seva vida i escriure-ho. Ens allunyem del tòpic del guionista o dramaturg que viu enclaustrat a la seva habitació amb una ampolla de whisky a la mà i una cigarreta a l’altre. La realitat com a única font d’inspiració. No és el primer guionista o dramaturg que s’apunta i repeteix, any rere anys, als cursos de l’Obrador. Començo a veure que més que una escola de dramatúrgia són com una gran família que s’amplia cada estiu.

Però per què, entre totes les escoles de teatre que hi ha a Barcelona, decideixen apuntar-se a l’Obrador de la Sala Beckett? “Em dóna confiança, sento que no m’estan prenent el pèl i junt amb l’Institut del Teatre és d’on surt la gent més qualificada” diu la Noemí Carrasco. “A més”, afegeix “el preu dels cursos és assequible i hi ha molts bons professors i és una gran oportunitat perquè t’ensenyin les eines que utilitzen per escriure”. La Noemí és una de les autores de Desig Jam, una obra nascuda al curs de Neil la Bute  de l’OE12 i que s’estrena demà a La Seca Espai Brossa. A l’intensiu va coincidir, precisament, amb tres alumnes del David Harrower d’enguany: Alberto Ramos, Marta Solé i Marc Guevara. Abans de centrar-nos a parlar de l’inesperat èxit de Desig Jam aprofito per esbrinar què han fet i què els ha ensenyat l’autor escocès.

“Hem treballat a partir d’una notícia real, que és com va néixer Blackbird” m’explica per exemple l’Alberto. L’han analitzat, han parlat dels elements importants i llavors Harrower els ha fet escriure un monòleg amb una sola condició: Qüestionar cada decisió. Per què comencem una obra d’una determinada manera si tenim mil opcions? “Et fa pensar quins elements poden ajudar a explicar la teva història i donar-li profunditat” diu el Marc. Aquesta tarda han fet un exercici molt similar, però amb una fotografia i i els ha convidat a escriure un diàleg en lloc d’un monòleg. “Com és Harrower com a professor? pregunto. “Molt clar i sincer. Et planteja un mètode, però té clar que no és l’únic”.  A l’hora de triar el curs l’Alberto és sincer i m’explica que dubtava entre ell i Sanchis Sinisterra. I al final es va decantar pel Harrower. Suposo que aquí el que importa és el lloc i el tema del curs i no tant els professors. Saps que vagis on vagis l’encertaràs.

Ells són l’exemple més clar d’un altre dels punts forts i més valorats de l’Obrador: un punt de trobada entre actors i dramaturgs. A partir de l’intensiu del Neil la Bute no només ha sorgit Desig Jam. L’Alberto, per exemple, també ha treballat amb la Mireia Gubianas a Yayoflautas lejanos.

Els pregunto com valoren, un any després, el curs amb l’autor de Coses que dèiem avui. “Frenètic”, respon la Noemí. “Vam comprovar que es pot fer una obra de teatre en una setmana” diu l’Alberto.”És un crack. Intervé poc, però en pocs minuts agafa la teva idea, la millora i la transforma” recorda el Marc. El Neil els va fer escriure un monòleg, els va ajuntar amb un actor i llavors, a mesura que avançaven els assajos l’obra anava canviant i evolucionant. I tot això en sis dies. De dilluns a dissabte, que presentaven la mostra. El que no s’esperaven és que aquell exercici acabés a Porta 4 i que d’allà l’Hermann Bonnín s’ho endugués a La Seca Espai Brossa. Desig Jam són vuit històries escrites a quatre mans que giren al voltant del desig. Una dona que té una obsessió pels colzes, un escultor que mata la seva parella per fer la gran obra d’art o una noia que té una vida rutinària: es lleva, agafa l’autobús, va a l’escorxador a matar vaques, torna a agafar l’autobús i…No desvelo més! Del 10 al 28 de juliol a La Seca.

M’acomiado ràpidament d’ells i abans d’entrar a la lectura de “Un momento uruguayo” de Maximiliano Xicart (Uruguay) agafo una ampolleta d’aigua del bar. Avui la sala torna a estar plena així que m’assec a un dels laterals per no molestar, ja que hauré de sortir abans. Com en el cas del text anglès d’ahir, la ràbia torna a estar centrada en la societat de classes del capitalisme i problemes actuals de l’Uruguay com l’extrema inseguretat als carrers. A més, comparteixen una altra característica: l’humor. Ambdues històries afegeixen una mica d’humor negre enmig de tanta ràbia i situacions on aparentment no podríem ni hauríem de riure. De fet entre això i l’indubtable vis còmica d’Alba Florejachs i José Pérez el cert és que hem passat una molt bona estona.

Aprofito el canvi d’escenari per marxar silenciosament cap al Teatre Grec i ja a l’autobús faig una última reflexió: La dramatúrgia catalana deu part de la seva bona salut a l’Obrador de la Sala Beckett i encara és hora que ho valorem com es mereix. Tenim bons autors però aquí, com ha destacat sorprès David Harrower, gairebé ningú viu només de la dramatúrgia. Pot ser la nostra passió i vocació, però no una opció de vida. I tot i així el que més descriu l’ambient de l’Obrador és la il·lusió i les ganes de seguir treballant. Sempre endavant!