El Satíricon, literatura de fusió

7.09.2017

Llegir el Satíricon de Petroni és com visitar un jaciment arqueològic: el lector només podrà contemplar una petita part del conjunt original, ja que fins als nostres dies només n’han arribat fragments. Per això no se sap com comença ni com acaba.

Fresc de Priap trobat a la Casa dels Vetis, a Pompeia

“Potser era tan extensa com Guerra i pau”, puntualitza Sebastià Giralt, traductor al català de la novel·la, que aquesta primavera ha publicat Adesiara Editorial. I afegeix que l’argument es pot reconstruir a través de referències internes i algunes d’externes. “Recordo que la primera vegada que vaig llegir-lo, quan era molt jove, no vaig entendre gaire la trama”, explica. Per aquest motiu, a la seva traducció hi ha afegit títols als diversos episodis i unes breus explicacions per situar els fragments conservats en la trama argumental: les aventures d’Encolpi i el seu amant Gitó pels baixos fons de la Roma imperial.

Un dels aspectes destacables del Satíricon i que el fa diferent de la majoria d’obres de la literatura llatina és el realisme. Un realisme que es combina amb relats fantàstics i altres recursos argumentals que provenen de la tradició literària i que són poc realistes: tanmateix, alguns dels ambients i personatges que s’hi descriuen són un retrat molt versemblant de certs sectors socials generalment invisibles en la resta de la literatura llatina. Un exemple d’això el trobem en l’episodi del famós sopar de Trimalquió, en el qual el lector pot aproximar-se a la vida dels ex-esclaus. “Així, la ficció esdevé un document històric d’un valor extraordinari”, rebla Giralt.

Però una altra cosa que dona realisme a l’obra de Petroni i que no es troba en cap altre autor llatí és que fa parlar els seus personatges segons el seu nivell cultural i la seva classe social: “Això els fa més vius i creïbles, i alhora ens proporciona una varietat de registres lingüístics del llatí de l’època”, segons el traductor. “El més interessant no són els registres cultes sinó la llengua de les classes menys educades, perquè, pel fet de reflectir-les de manera fidel, esdevé un testimoni únic del llatí vulgar del segle I dC i, per tant, retrata un moment primerenc de l’evolució del llatí clàssic cap al que segles més tard seran les llengües romàniques”.

El títol ja ha donat força joc per les diverses variants que ofereixen els manuscrits, així com pel seu significat, que juga amb el nom dels personatges mitològics anomenats sàtirs (satyri) i amb la sàtira com a gènere literari. Giralt ens proposa el títol Satíricon, i s’allunya així de les versions catalanes que preferien Satiricó, perquè aquest primer respecta la síl·laba tònica del llatí, tal com ha estat el criteri predominant entre els classicistes catalanoparlants amb els noms llatins i grecs: “Em costa d’entendre que les traduccions catalanes anteriors se saltessin conscientment la norma. I també és una llàstima que referents com l’Enciclopèdia Catalana o la Viquipèdia no respectin aquest criteri”.

Tot i que no se sap amb certesa qui és l’autor de la novel·la, “l’únic personatge conegut que pot encaixar-hi és Titus Petroni Níger”, del qual Tàcit va fer un retrat. “Petroni era el que avui en diríem un dandi”, assegura Giralt: va ser un polític destacat que va pertànyer al cercle cortesà de Neró fins que va caure en desgràcia i va suïcidar-se tallant-se les venes abans de ser condemnat per l’emperador.

La novel·la com a gènere d’evasió

El Satíricon, considerada la primera novel·la coneguda de la literatura llatina, és també una de les més controvertides. És original i inclassificable, es tracta d’una novel·la que trenca les barreres dels gèneres a través de la paròdia, ja que conté aventures i picaresca, però també és còmica, d’amor, eròtica, realista, social i inclou narracions fantàstiques, entre moltes altres coses. “Els autors llatins solen enquadrar les seves obres en uns gèneres determinats, però no és el cas del Satíricon”, aclareix Giralt, que afegeix que es podria qualificar de “literatura de fusió”. A més a més, ofereix diversos nivells de lectura, ja que, a banda de les peripècies dels protagonistes, s’hi pot entreveure “una sàtira social i unes al·lusions més o menys directes a obres literàries serioses que els lectors cultes gaudirien d’anar detectant”.

No es pot demostrar que el Satíricon hagi tingut influència en la literatura llatina posterior: “Això es deu al fet que no pertany a un gènere prestigiós”, avança Giralt. “La novel·la antiga no tenia ni tan sols nom perquè es considerava un gènere d’evasió, destinat a un públic poc format, majoritàriament femení, o a un públic culte que no s’atreviria a confessar que llegia aquesta mena de subliteratura”. Però el que sí que és cert és que l’obra ha tingut una gran influència en la literatura moderna i contemporània: “No és sorprenent que a partir del Renaixement, al llarg del període en què es configura la novel·la moderna europea, el Satíricon esdevingués un referent i que la seva influència arribés a autors com Quevedo, Cervantes, Fielding, Choderlos de Laclos o Sade”, explica Giralt. Però també ha repercutit en altres autors tan diferents com Gustave Flaubert o James Joyce, i d’altres escriptors del segle XX com Scott Fitzgerald, Pasolini, Tom Wolfe o Terenci Moix, com em fa veure el traductor. “I la seva presència arriba a la música i el cinema: no puc deixar d’esmentar Fellini”, destaca.