El Sant Joan, un premi lliure

16.01.2019

Diu la llegenda que quan Miquel Bauçà va guanyar el Premi Sant Joan amb L’Estuari, l’any 1989, una novel·la enigmàtica que avui només es troba en llibreries de vell i que caldria reeditar, es va comprar un ordinador. Aquell premi marcaria un abans i un després en l’obra de Bauçà, perquè a partir del moment en què va començar a escriure amb un processador de textos la seva literatura es va transformar. Bauçà va rebre la notícia del premi per correu postal, perquè no tenia telèfon ni se’l podia localitzar de cap altra manera que no fos per carta al seu apartat de correus. Bauçà va entendre que havia d’anar a recollir el premi el dia de Sant Joan, i es va presentar a la Fundació Caixa Sabadell l’endemà de la revetlla, un dia festiu. Va descobrir amb estupor que no l’esperava ningú. Bauçà, ja se sap, anava per lliure.

Gemma Lienas. | © Premi BBVA Sant Joan

El premi BBVA Sant Joan de literatura catalana també va per lliure, mantenint des de fa 39 anys la finalitat dels seus inicis: fomentar l’escriptura en català a les diferents modalitats de prosa literària. Creat per l’Obra Social de Caixa Sabadell el 1981, està actualment convocat per la Fundació Antigues Caixes Catalanes i el BBVA. El seu jurat no ha estat mai sotmès a les directrius de cap editorial, ni ha rebut consignes per premiar un llibre o un altre. Les bases són molt obertes i donen als autors la possibilitat de presentar-hi tant novel·la com narracions, relats de viatges, memòries, biografies, dietaris, etc. El palmarès del Sant Joan és ple d’autors que el van guanyar en un moment incipient de les seves carreres i que el temps ha consagrat.

L’any passat va guanyar Gemma Lienas amb El fil invisible, una novel·la que explica la història de la Júlia Comas, una guionista de documentals de ciència que es convidada per l’àvia a l’aniversari de la besàvia, resident a l’Île-de-Batz, a la costa nord de la Bretanya francesa. Un cop a l’illa, després de consultar uns antics àlbums, començarà a sospitar que la família amaga un secret. Un secret vinculat a l’ocupació nazi que va patir l’illa durant la Segona Guerra Mundial. La idea central de la novel·la és la indagació d’aquest secret. El jurat va triar la novel·la de Lienas entre els 43 originals que s’hi havien presentat.

Vicenç Pagès, que va guanyar el premi l’any 2003 amb La felicitat no és completa, valora sobretot “l’import del premi, la vinculació amb Edicions 62, la doble distribució (de l’editorial i de l’entitat financera), la traducció automàtica al castellà i la fama d’independent del jurat”. Jordi Coca, que va guanyar aquest premi l’any 2009 amb La nit de les papallones, explica que es va sentir atret per dues condicions que li semblaven importants: L’econòmica, quantitat considerable i lliure d’impostos, i la gran difusió: 50 mil exemplars en català i 10 mil en castellà. Això al marge de la distribució normal a les llibreries”.

El premi BBVA Sant Joan de literatura catalana és un dels guardons més ben dotats del país, amb 35.000 euros. Enguany arriba a la seva 39ª convocatòria, amb un jurat format per Jordi Coca, Pere Gimferrer, Giuseppe Grilli, Carme Riera i Gemma Lienas (guanyadora de la darrera edició). Joan Carles Sunyer (director de la Fundació1859 Caixa Sabadell) actua com a secretari). El termini de presentació de les obres enguany és el pròxim 15 de febrer de 2019.

Joan Barril | Foto de Laura Santiago

Els autors que han guanyat el premi reconeixen que el Sant Joan ha estat determinant en la seva carrera literària. “Els premis no milloren ni empitjoren les carreres literàries. Però alguns són una bona publicitat”, ens diu Antoni Vidal Ferrando, que va guanyar l’any 1999 amb La mà del jardiner. “En el meu cas, crec que el Sant Joan em va obrir portes. Tant pel que fa a ofertes de publicació per part dels editors com pel que fa a l’atenció de la crítica pels meus llibres”, conclou Vidal Ferrando. Margarida Aritzeta coincideix amb aquesta impressió: “El Sant Joan va ser el segon premi important que vaig guanyar, al principi de tot de la meva carrera literària. Em va obrir portes i em va fer conèixer per molts lectors. Em va donar confiança en la meva manera d’entendre l’escriptura, força per treballar, escriure i llegir. Ja vaig continuar editant sense problemes”. Antoni Dalmases, un dels pocs autors sabadellencs que l’ha guanyat, en valora el prestigi, perquè el Sant Joan “és una certa ‘targeta de presentació’, en alguns casos, perquè té ressò i et fa aparèixer en una llista al costat d’autors de vàlua provada”. Pep Coll, que va guanyar l’any 2005 amb la novel·la El salvatge dels Pirineus, també reconeix en la seva obra un abans i un després del Sant Joan: “Va ser el primer premi important que vaig guanyar en una novel·la per a adults i em va anar molt bé en diversos aspectes. Per la promoció del llibre (amb la traducció al castellà inclosa), per la crítica, entestada fins llavors a considerar-me un recopilador de llegendes i autor de literatura. infantil i juvenil. També d’aquella feta, viag conéixer l’Alan Yates,( llavors al Jurat) i en va nèxier una bona amistat”. A Ada Castells, que va guanyar l’any 2012 amb Pura sang, el premi li va aportar “més cobertura mediàtica i una cosa molt divertida que encara estem fent per aquests mons: el cicle Avui també és Sant Joan, en què els autors que l’hem guanyat ens encarem amb psicòlegs que han fet una lectura de la nostra obra i anem de bolos per les biblioteques de Catalunya. A mi  m’ha tocat amb l’Anna Rodríguez Ximenos. És una teràpia impressionant”.

Carme Riera, premi Sant Joan | Foto: Bernat Puigtobella

Repassant l’extens palmarès del premi, sorgeix la pregunta inevitable: quina lectura podem fer de tot aquest corpus d’obres premiades? S’hi pot entreveure una determinada aposta per un tipus de literatura? Quin concepte de literatura ha defensat el jurat del premi al llarg d’aquests anys? Segons Aritzeta, que va guanyar el premi l’any 1982 amb Un febrer a la pell, “el jurat ha apostat sobretot per la literatura, i alhora busca obres que tinguin alguna mena de ganxo per als lectors. L’equilibri sempre és molt bo, amb poques concessions a la literatura-escombraria. Em mereix un gran respecte”. Per Vidal Ferrando “els llibres premiats són una bona mostra de la literatura que s’ha anat fent durant aquests anys en el país. Crec que, més que una estètica determinada, el criteri fonamental que ha guiat els jurats és el de la qualitat, un criteri que han seguit fins al punt d’haver deixat més d’un cop el premi desert”. Jordi Coca veu en el palmarès una llista molt eclèctica: “No veig una línia clara. Només cal mirar els noms dels guanyadors, que representen actituds i mirades molt diferents. Això no cal entendre-ho com un problema, i ara que fa uns anys que sóc jurat m’adono que les característiques dels textos presentats varien força d’any a any”. Vicenç Pagès observa que “les obres guanyadores van de l’experimentalisme a la comercialitat passant per l’artesania. Inclouen autors d’ideologies, geografies i estils plenament diferenciats. Senyal que el jurat no ha tingut prejudicis i ha premiat el que més li ha agradat en cada ocasió”.

Rafael Vallbona | Foto: Berta Tiana

El mallorquí Melcior Comes valora que el jurat hagi premiat autors de tots els àmbits dels Països Catalana: “Crec que sempre ha apostat per una mena de literatura que explicava el país, entès en el sentit més ampli: una literatura arrelada als problemes de la gent que viu en els països de parla catalana, i que mostri el present o bé el passat més immediat…”. Melcior Comes és l’últim autor que ha guanyat aquest premi, i per això té aquest any el privilegi de formar part del jurat. “Una cosa que està bé del Sant Joan és que, quan el guanyes, l’any següent fas de jurat i pots mirar com van les coses des de dins”, diu Ada Castells. “Vaig tenir l’honor de formar part del jurat amb Pere Gimferrer i Giuseppe Grilli, que formen una parella surrealista que déu ni do. No se sap per on et poden sortir. Jo vaig al·lucinar bastant. Vam acabar parlant de la Divina Comedia!”.

Trenta-nou anys no passen en va. Són uns quants els guanyadors del premi Sant Joan que ja són morts: Antoni Turull, Manuel Bofarull, Baltasar Porcel, Miquel Bauçà i Joan Barril.

Podeu consultar les bases del 39è Premi BBVA Sant Joan de literatura catalana aquí.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

6 Comentaris
  1. Netíssim, el Sant Joan, netíssim, ja ho crec. Per això el va guanyar la Maria de la Pau Janer o l’Ada Castells, només per posar dos exemples. Ui, netíssim, netíssim… Si us plau, ja que el panorama “cultural” català no pot ser més endogàmic i corrupte, almenys us agrairia que no ens prengueu per imbècils.

    • Jo no sé si es corrupte i potser tampoc faria servir el terme endogàmic. Però em sembla que Miquel Bauçà és la nota discordant; i que el part mèdic habitual són V. Pagès, Pep Coll, en un to més alt B. Porcel i J. Coca –persona que mereix molt de respecte però que afirma que s’hi presenta pels diners– i en un to gallinaci A. Castells o la inefable M de la Pau Janer –tots vinculats als mitjans… en fi.

  2. ¿Missatge patrocinat per l’organització del Premi? Vejam: Ada Castells, Vicenç Pagès, Pep Coll… o sigui gent nova i no la que anem veient cada dia als diaris i revistes des de fa almenys 20 anys. (Perdoneu, acabo de llegir el comentari anterior i el subscric –potser no en el forma. Apunteu un “m’agrada”).

  3. Algú de veritat es pensa que lliurarien 35.000 euros de premi a un total desconegut, pel fet que la seva obra fos excel·lent, que és el que hauria de ser? Si us plau, que ja sabem el respecte que hi ha per la cultura en aquest país. Ja fa temps que ens afaitem.

  4. Jo també opino al mateix. Donarien 35000 euros a un desconegut? Conec a dos finalistes de l’any 2016 i he llegit les seves obres i bé ni punt de comparació de la m…de la Carme Riera. Bé per no oarlar de la literatura de la Mari Pau que és d’un nivell molt baix.

  5. Fa temps que llegeixo les notícies dels gran premis literaris en català i és la primera vegada que veig quatre comentaris denunciant el que és obvi: que per a desgràcia de la literatura catalana els grans premis no es donen a les millors obres. Conclusió: poques possibilitats que tenim de tenir una literatura de segona i l’empenyem per a ser una literatura de regional. Per desgràcia, els canvis en alguns premis importants no han dut a què les coses es facin millor. Ara, enlloc de donar els premis als amics famosos es donen als amics poc coneguts. Com esperem que amb aquesta manera de fer sorgeixi una gran figura literària? Com esperem no seguir perdent lectors en català? Hem passat del 26% al 23%. O ens esforcem de veritat per donar valor a la literatura catalana o no ressuscitarem el mort.