El rostre de les llegendes a la Filmoteca

17.03.2018

La Filmoteca de Catalunya presenta fins al 13 de maig l’exposició “Terry O’Neill. El rostre de les llegendes”, que conté 66 de les més cèlebres fotografies que aquest fotògraf britànic va realitzar a les grans figures de l’star system de Hollywood de les dècades dels 60 i 70.

Terry O’Neill i Audrey Hepburn  |Foto: Filmoteca de Catalunya

La sala d’exposicions de la Filmoteca de Catalunya és, sens dubte, un lloc molt indicat per presentar aquesta exposició del fotògraf anglès Terry O’Neill, avui encara en actiu, que a la segona meitat del segle passat va fotografiar moltes de les més grans celebritats del món de la pantalla i de la música pop.

La seva introducció el món de la fotografia va ser, com passa sovint, una mica casual. Nascut a Londres el 1938, de molt jove volia ser bateria de jazz i per poder viatjar amb facilitat als Estats Units va pensar a treballar primer com a auxiliar de vol. Per manca de places va ingressar al servei fotogràfic de la British Airways; allà, un cop de sort va fer que un passatger que havia fotografiat dormint envoltat d’africans vestits amb robes tradicionals fos, ni més ni menys, que el secretari d’Afers Exteriors britànic. A partir de la publicació d’aquesta fotografia va començar, molt jove, una carrera meteòrica.

Com ha comentat el mateix fotògraf: “Vaig tenir molta sort. Era al lloc adequat en el moment precís: la dècada dels seixanta a Londres, va ser una edat d’or. Cada dia passava alguna cosa nova i emocionant. Mary Quant inventava la minifaldilla i l’endemà apareixia Jean Shrimpton, la primera top-model” 

El 1963 va realitzar la primera fotografia de The Beatles per al diari Daily Sketch al pati del darrere dels estudis Abbey Road. A aquesta fotografia en van seguir moltes d’altres de grups musicals de l’època que començaven a triomfar, com The Rolling Stones, David Bowie o Elton John.

D’aquí va fer ràpidament el salt als Estats Units i es va introduir en el món del cinema i va retratar, entre d’altres, a Clint Eastwood, Paul Newman, Groucho Marx, Ava Gardner, Steve McQueen i la que va ser la seva dona, l’actriu Faye Dunaway.

Els astres de la gran pantalla van ser recollits per la mirada d’O’Neill i van formar part fins i tot del seu cercle personal. Però el més retratat al llarg de la seva trajectòria artística va ser el cantant Frank Sinatra, a qui va fotografiar durant 30 anys. O’Neill va ser el que en podríem dir el seu “fotògraf de capçalera”, condició que també va tenir amb altres grans cantants com Elton John o personatges de ficció com James Bond, va fotografiar tots els actors que el varen interpretar.

Com és natural, O’Neill ha realitzat portades per a revistes com Time, Stern, Paris Match, The Sunday Times Magazine, Vanity Fair i moltes altres publicacions al llarg de sis dècades de trajectòria professional. A més d’haver creat pòsters per al cinema i portades d’àlbums que s’han convertit en icones.

Disparava sempre amb una càmera de 35 mm, que li permetia treballar amb la màxima discreció en entorns sovint complicats i plens de tensions de les estrelles del món de l’espectacle. Intentava així complir les tres condicions que segons ell havia de reunir un bon fotògraf: ser el més invisible possible, tenir una gran paciència i saber combinar una gran discreció amb uns grans dots de relacions públiques.

L’exposició, que ha estat produïda per la Fundación Telefónica, es va inaugurar a Madrid l’any 2013 i ha viatjat amb gran èxit per diferents poblacions espanyoles. La mostra, comissariat per Cristina Carrillo d’Albornoz, està integrada per 66 fotografies que s’agrupen en set apartats.

Les imatges es presenten en un format de dimensions considerables i estan positivades amb una notable qualitat. La majoria (52) són fotos en blanc i negre, i la veritat és que pel meu gust O’Neill en treu molt més profit que el que aconsegueix amb les de color (14).

Totes les imatges són retrats, la majoria individuals, tret dels grups musicals. En general els enquadraments estan construïts a base de plans curts amb molt detall. M’han semblat molt bons, per exemple, entre d’altres, els retrats d’Orson Welles, Brigitte Bardot, Mia Farrow, Romy Schneider, Lee Marwin i Robert Mitchum. En canvi, trobo que els retrats dels polítics i del món de l’esport tenen molta menys força i interès; potser no és només per raons fotogràfiques…

Resulta molt nostàlgic per als espectadors de certa edat retrobar-se amb tots aquests mites del món de l’espectacle de la nostra joventut. I retrobar-se amb ells en uns moments en què estaven en tota la seva plenitud, tal com els havíem vist en les revistes o en les pantalles del cinema i la televisió.

En aquest sentit, i sense que això suposi pas cap demèrit per l’obra d’O’Neill, cal dir que, en matèria de retrat, quan es tracta d’una personalitat coneguda i famosa el seu impacte sobre l’espectador es multiplica. Es posen en marxa tota una sèrie de records, de vivències personals relacionades amb el personatge i la seva època. Això dóna al retrat una dimensió addicional i genera una empatia que normalment resulta més difícil quan es tracta de persones anònimes.

L’exposició d’Oscar Fernández Arango  |Foto: Josep Maria Cortina

Aprofitant la visita a aquesta exposició se’n pot veure una altra també molt interessant. Es tracta d’una col·lecció de 50 retrats de personalitats del món del cinema que han visitat la Filmoteca des de la instal·lació a la nova seu el 2013. Són obra, totes elles, del fotògraf Oscar Fernández Arango i la veritat és que tenen poc a envejar a les de l’exposició principal.

El que succeeix, i és una llàstima, és que es presenten en un format molt més modest (30x30cm) i sobretot estan col·locades molt juntes en les parets de l’escala que condueix de la planta baixa a les sales d’exhibició del soterrani. Tot això fa que realment no resulti gens còmode la visió per a l’espectador, que passa apressat pujant o baixant escales, i això va en detriment de la seva contemplació i valoració. És de justícia que algun dia aquestes fotografies puguin trobar un millor espai expositiu. Però si aneu a la Filmoteca, no deixeu de mirar-les amb tota l’atenció que us sigui possible.