El retorn sorprenent de Toni Pascual

4.06.2019

Avui us presentem un nou títol de la Biblioteca del Núvol que per la seva excepcionalitat serà de lliure descàrrega. És un goig poder publicar una narració inèdita de Toni Pascual (Artés, 1965), un autor que va guanyar el premi Sant Jordi de novel·la quan encara era alumne de COU i que uns anys després va desaparèixer de l’escena literària. Pascual va publicar, de molt jove, les novel.les Christian i La febre. També ha traduït obres de narrativa d’E. M. Forster, Isak Dinesen, Peter Ackroyd i Sybille Bedford, al català i al castellà. És llicenciat en Filologia Anglesa per la Universitat de Barcelona, en la qual es va doctorar l’any 2006 amb una tesi sobre la novel.la La vida i opinions de Tristram Shandy, de Laurence Sterne. Als anys noranta va viure un temps a Gran Bretanya, fins que es va establir a Hamburg, on resideix des de fa uns vint anys amb la seva dona i el seu fill. És professor d’anglès i castellà a l’ensenyament secundari. Té moltes peces al teler, i més al calaix. I un llibre de narracions inèdit, Les portes del cel i altres contes. “Currywurst a l’A16” ha estat escrit expressament per a Núvol. Us podeu descarregar l’ebook en PDF aquí i en format ePUB aquí amb registre gratuït. Conversem amb l’autor.

Toni Pascual

“Currywurst a l’A16.” És un títol enigmàtic, oi?

Sí, pot semblar un títol enigmàtic, però a mesura que el lector s’endinsa en la lectura, tot va quedant clar: l’acció transcorre en un restaurant d’autopista a Alemanya on es pot menjar una bona currywurst, i l’A16 és una de les autopistes de la regió, que m’invento, perquè ha de tenir unes característiques especials.

L’acció és ben simple: és la conversa, un diumenge de bon matí, entre Chan Wang, un emigrant xinès, i Mario, l’italià que porta el restaurant.

Tot gira al voltant d’un motiu força conegut: a les autopistes alemanyes, en general, no hi ha límits de velocitat. Això ha permès Chan de muntar-se un negoci per oferir als turistes del seu país l’experiència de córrer sense restriccions de velocitat, cosa que, tinc entès, no es pot fer en cap altre país del món. Cada diumenge al matí, Chan s’endú els seus clients a córrer, i després esmorzen al restaurant de Mario.

El conte és, de fet, aquesta conversa entre un xinès i un italià en un lloc perdut d’Alemanya, però no hi ha un conflicte aparent.  

Hi ha el conflicte universal d’aquells qui viuen en un país diferent del seu i es plantegen tot de coses que no afecten als no forans, com ara la qüestió de la identitat. Això és el que apropa Chan i Mario, però això se senten bé l’un amb l’altre.

Aquests personatges ens remeten a un món força llunyà per al lector català. Tu fa anys que vius a Alemanya. El teu retorn literari està marcat per aquesta distancia.

Es podria dir que reflecteix la meva circumstància de viure a Alemanya, però en realitat tot és inventat. No tenia ningú al cap, quan vaig escriure el conte, i per tant podria situar els meus personatges a l’Empordà o a les Illes i donar-los noms catalans. El lloc també és inventat, ni tan sols hi he estat mai, per aquells verals, i per assolir la versemblança d’ambients i situacions l’internet és un bon instrument de recerca. Per raons de coherència necessito les autopistes alemanyes: la idea inicial em va imposar tota la resta. Chan no podria tenir el seu negoci a l’Eix Transversal, perquè si corres massa a Catalunya, els Mossos et foten un paquet.

Avui dia no és fácil parlar del tema de la immigració sense caure en els tòpics.

L’escriptor ha d’evitar els tòpics de tota mena. Simplifiquen la realitat, anorreen la diversitat; maten la literatura i alimenten els fulletons. Cal centrar-se en la humanitat dels personatges. Quan veus venir el tòpic, l’evites fent drecera per arribar a un camí millor. Com evitar un accident de circulació quan un cotxe et ve de cara. Per exemple, els meus dos emigrants no són els típics individus desplaçats que s’enyoren i es deleixen per tornar als seus països d’origen. Intento fer-los més convincents i rics, amb tot de problemes, inquietuds, emocions i desitjos, per tal que resultin més versemblants, i potser també més universals; com si fossin de l’Empordà o de les Illes. Hi ha el factor de l’empatia, de veure’ns en els personatges, reconèixer-los com a éssers afins a nosaltres. Seria el més gran afalac que algun lector em digués: “En Mario sóc jo.”

En Chan i en Mario parlen un català molt genuí.

Els teus personatges parlen en la llengua en la qual escrius, encara que siguin d’un indret llunyà del planeta. Des de la torre de Babel parlem llengües diferents, i una d’aquestes és el nostre instrument. La música i la pintura no s’hi troben, amb aquesta restricció. Aquest problema el tenim quan llegim Dostoievski (que en aquest sentit resulta força encarcarat), en català, i molts altres escriptors, però és clar, llavors ja sabem que és una traducció. En una obra original, ens costa més, però ho hem d’assumir com a convenció, i prou. El lector s’ha de posar a les mans de l’escriptor i tenir la ingenuïtat de creure-s’ho tot. D’això, em sembla que algun escriptor anglès en diu “suspendre la descreença”. Per això, quan llegim, per exemple, Cops de bec a Pasadena de Manuel de Pedrolo, no ens ha de molestar que passi a Los Angeles i els personatges siguin nord-americans. De la mateixa manera, quan comences a llegir aquest conte, has d’acceptar que Chan parla català i simplement seguir tot el que explica. Per riure’m d’aquesta paradoxa, vaig decidir d’explotar el registre col.loquial en el diàleg, tot emprant una profusió de modismes i frases fetes (que els nadius de Hong Kong o del sud d’Itàlia no coneixen, i molts catalans tampoc): resulta sorprenent que Chan domini el català col.loquial fins a aquest punt, és una broma literària. I citar Manuel de Pedrolo, com faig a dalt, és oportú, perquè la cultura catalana li deu molt per haver contribuït a estendre l’ús de modismes i frases fetes. Moltes expressions catalanes no les vaig aprendre a Artés de jove, sinó llegint Pedrolo, i molts altres.

És un conte sobre la necessitat dels humans d’experimentar la velocitat, però el ritme no és precisament trepidant.

El ritme del conte és lent, les accions es presenten minuciosament perquè el llenguatge corporal és molt significatiu, i el diàleg és econòmic, tot i que hi ha més diàleg que acció. El lector veu com es van movent els personatges, i els escolta; se’n fa una imatge de com són. D’això se’n deriva el tractament del temps en el conte. El temps de la narració s’aproxima al temps real: Chan arriba a les sis i deu minuts del matí, i fins les set parla amb Mario; és el temps que triguem a llegir les prop de vint pàgines de la primera part. Després hi ha un incís, que és l’hora i mitja en la qual Chan, el seu soci i el seu client se’n van a córrer, i quan tornen hi ha l’escena de l’esmorzar, molt àgil i còmica, que potser dura un quart d’hora o vint minuts. Una ironia del conte és, evidentment, que no s’hi parla del moment més important, és a dir de l’interludi quan se’n van a córrer a l’A16: això, el lector s’ho ha d’imaginar. L’acció narrativa és la que transcorre al restaurant: sense Mario, el conte no existeix. Quan vaig començar a escriure aquesta narració, no la volia fer tan compacta, amb un ritme tan lent i minuciós, però el material t’obliga a tractar-lo com ell vol, no pas com ho vols tu.

Feia anys que no publicaves un text literari en català. Què et sembla aquest retorn al món literari a través d’aquest ebook?

Em sembla magnífic. Quan Núvol em va proposar la idea, no vaig dubtar i vaig escriure aquesta narració expressament, tot desenterrant una vella idea. D’això fa un mes i mig, i vet aquí, ja està a l’abast de tothom, que el pot llegir tranquil·lament a la pantalla de casa seva. L’internet ha canviat la manera d’utilitzar i fer circular la informació. El format digital garanteix la difusió i apropa el text a un lector divers i múltiple: és un medi eminentment democràtic. Sobretot per textos que no són tan susceptibles a martingales comercials, com ara l’assaig o els textos filosòfics, els estudis científics o filològics, és una oportunitat de publicació que no tenen per les vies tradicionals. Jo mateix, tinc moltes coses de fa anys i panys que no sortiran del calaix, perquè el periple que passen els textos fins arribar al format de llibre pot ser tediós i decebedor.

Us podeu descarregar l’ebook en PDF aquí i en format ePUB aquí amb registre gratuït

Et pots subscriure a la Biblioteca del Núvol aquí. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Ben retrobat, Toni Pascual! M’ha agradat molt llegir l’entrevista que t’ha fet Núvol i, encara més, la teva narració. En el meu record -tot queda tan lluny!- més d’una vegada havia pensat què se n’havia fet, de tu, després d’aquella entrada de cavall sicilià que vas fer amb el premi Sant Jordi i els diversos comentaris que va provocar. En algun moment vam tenir certa relació, però el temps ho esborra i difumina tot. Només et voldria dir que celebro que visquis a Europa, que et dediquis a l’ensenyament d’un parell de llengües i que no t’hagis oblidat d’escriure en català, perquè la teva narració és rodona i interessant en tots els sentits. I, tal com ha de ser, no soluciona ni planteja cap problema perquè es limita a mostrar un retall de vida.
    Endavant! Molta sort! I a veure si et despenges amb alguna novel·la!

  2. Felicitats, Toni! Collonut, com podria dir el teu Chan. Som amics de molts anys i em fa feliç haver-hi tingut alguna cosa a veure. Dono fe que els set altres contes de Les portes del cel no desmereixen gens d’aquest, com em vaig alegrar quan la teva lectura de doctorat l’any 2006, a la qual vaig assistir, amb una tesi aclaparadora sobre el Tristram Shandy, una novel·la, en efecte, fundacional. Hem parlat més d’un cop sobre la consciència del llenguatge que pesa a vegades sobre els filòlegs que intentem escriure des de sempre. A alguns quasi ens immobilitza; no és el teu cas. I crec que la naturalitat en els teus diàlegs prové, entre altres coses, d’això que comentes, no tan sols sobre la suspensió del judici que fa el lector (o l’espectador de teatre), sinó també sobre el fet que els uns personatges amb orígens lingüístics i culturals diferents s’expressin en un català legítim; per què no ho haurien de fer? Una altra cosa són els registres de parla, en català no tan rics, per desgràcia (també per motius extralingüístics, és clar), com en llengües d’un pes geopolític com l’anglès, com tu mateix em vas il·lustrar amb l’inici d’una novel·la de Jane Austen (deixant a part el que es parla arreu com a llengua franca). Les traduccions de Pedrolo cal considerar-les en el context del seu temps; si avui trobem fins i tot graciós, en el bon sentit, que un parell de pinxos s’adrecin de vos i es diguin l’un a l’altre: “Ep, mestre!”, és perquè entretant hem assolit una mica de perspectiva, i això és un indici que no tot està perdut. Moltes felicitats de nou, i em sumo al desig que nous textos teus, d’un retorn que s’ha fet esperar massa, vagin sortint a la llum ben aviat.

  3. Un molt bon retrat de dos (tres, en realitat, si contem el client eixelebrat) personatges sòlids i versemblants. Més enllà de ser un xinès i un italià que parlen, són persones i ens hi podem reconèixer com a tals.
    Moltes felicitats, a l’espera de llegir-te més!