El retorn de Sergi Belbel

28.09.2017

No havia marxat, però en els darrers anys Sergi Belbel havia fet de tot menys de dramaturg. Director del TNC, professor de dramatúrgia, traductor i sobretot director. D’ençà de l’obra Fora de joc (2010), que no havia estrenat un text propi. I ara torna amb una comèdia que li ha servit per desengreixar la ploma.

Sergi Belbel | © BiBi Oye/ Núvol

Les roses de la vida, que es representa a la Sala Barts des d’avui divendres i fins al diumenge 1 d’octubre, és una obra que Belbel ha escrit amb un to poca-solta, en la línia del teatre de l’absurd de tradició francesa. “Molt en voga als anys cinquanta i seixanta del segle passat, és un teatre que se solia representar en espais no convencionals, com els cafès teatre. Autors com Jean Tardieu, Adamov, De Obaldia, Dubillard o Ionesco feien peces plenes d’humor i de malabarisme verbal, evolucions del que havia estat el teatre de bulevard francès, la tradició de Labiche, Feydeau o Courteline, que és un autor desconegut però que a mi m’ha agradat sempre molt”, diu Belbel, que torna a la dramatúrgia sense ínfules de transcendència, amb una proposta deliberadament cafre que l’ha ajudat a desembussar-se i a superar la sequera creativa que l’havia allunyat de l’escriptura durant els anys que va dirigir el TNC.

Les roses de la vida és una producció espontània, sense promotor al darrere. S’ha anunciat poquíssim i es representarà durant el cap de setmana més saturat políticament de l’any. “Aquesta obra compta amb un repartiment singular. Enric Cambray i Gemma Martínez, actors que ja han treballat amb mi, i Roc Esquius i Núria Sanmartí, dos actors que vaig conèixer en uns cursos impartits a la Sala Beckett amb joves actors amb interès per la dramatúrgia”, diu Belbel. D’aquesta experiència docent a la Beckett n’ha sortit el Grup Peripècies (un nom molt aristotèlic), que aplega 22 actors que van participar a un espectacle sobre la memòria de l’edifici Pau i Justícia, seu de l’actual Sala Beckett, al Poblenou.

Les roses de la vida s’ha assajat en un temps rècord, amb sis o set sessions. “És un exercici molt cruel per als actors, perquè el text és ple d’esgrima verbal”, diu Belbel. Vet aquí el punt de partida de l’obra: un emprenedor que té una empresa de càtering s’ha fet càrrec d’una recepció amb polítics i s’ha enamorat d’una manera tan monstruosa que ha d’anar al psicòleg. El terapeuta està fatal perquè acaba de sacrificar el seu gos al veterinari. El diàleg és tan delirant que s’intercanvien els papers. “És difícil explicar res més sense fer un espoiler”, ens diu Belbel, que promet als espectadors que hi vagin un gelat de maduixa.

Aquesta no és l’única obra que ha escrit Belbel d’ençà que ha sortit del dic sec. Ha acabat també una obra en castellà titulada Si no te hubiese conocido, que s’estrenarà a l’abril al Centro Dramático Nacional de Madrid. D’aquesta obra n’ha escrit paral·lelament una versió televisiva en deu capítols en català, dels quals ja n’ha acabat nou. Belbel no ens pot dir encara quan ni qui l’emetrà, però adverteix que qui vegi l’obra abans de  la sèrie tindrà un spoiler considerable.

Belbel explica que també ha escrit una obra d’encàrrec per a un col·lectiu de vuit actrius mexicanes residents a Barcelona, que ha desenvolupat amb elles a partir de l’experiència de l’exili que totes elles han viscut. Vuit dones parlant de Catalunya i Mèxic. S’estrenarà al Centre Cívic Sandaru i després a partir del gener girarà per Mèxic.

Podeu comprar entrades per Les roses de la vida aquí.