El retorn de Nit i Dia i l’any en què TV3 es va fer gran

24.04.2017

Quan, ara farà un any, es va estrenar Nit i Dia, els tevetresins vam notar que estava passant alguna cosa important. Potser va ser la sofisticació de la seqüència dels crèdits, o la naturalitat amb què Clara Segura es desempallegava dels clixés, o la posada en escena mòrbida del primer assassinat del mataiaies, però en algun moment del visionat vam fer el clic: la ficció catalana estava fent-se gran. Durant aquell curs televisiu, la primera temporada d’El Crac ens havia dut les noves tendències en comèdia, Merlí s’acabava de convertir en un fenomen conquerint nous i sucosos públics, i Cites havia demostrat que érem capaços d’adaptar un format estranger amb ofici. Però els codis culturals són els que són i el ritu de pas per certificar la maduresa televisiva segueix demanant un noir per damunt de tot. I, quan la Sara Grau (Clara Segura) i el Pol Ambrós (David Verdaguer) van tancar la cambra frigorífica amb el cadàver del Marc Ramos (Marc Martínez), vam respirar tranquils, no només com a espectadors, sinó com a nació audiovisual. Ja està, ja ho teníem, la nostra primera sèrie negra i criminal de debò.

Nit i Dia va suposar el clímax de l’any en què les sèries catalanes van pujar al carro global de la televisió de qualitat. Després d’aquesta fornada de produccions virtuoses de 2015 – 2016, obres anteriors però recents com ara Kubala, Moreno i Manchón, Infidels o –agafeu-vos fort- Gran Nord, envellien unes quantes dècades de cop i semblaven relíquies d’un passat provincià. I, dins de l’esmentada banda de quatre, Nit i Dia va ser la cirereta del pastís, com quan el Barça de Guardiola guanyava més del que els culers crescuts amb Gaspar ens sentíem capaços ni tan sols d’assimilar, trencant barreres d’escepticisme antropològic i desbordant les nostres modestes reserves d’orgull i gratitud. TV3 té una trajectòria gloriosa en la comèdia així com memorables telefilms, però la sèrie de Lluís Alcarazo i Jordi Galceran va suposar una nova fita en un gènere poc reeixit a la nostra televisió sense el qual no es podia anar pel món amb el cap televisiu ben alt.

I Nit i Dia ha anat pel món, fins al punt que es podrà seguir a través de la plataforma All4/Walter Presents de Channel 4 i Global Series Network tant al Regne Unit com als Estats Units. Aquesta és la prova que l’aposta de Mediapro per un producte que es guanyés l’etiqueta de televisió de qualitat, amb els valors de producció que són el segell de la sèrie, obeïa a l’ambició de crear un producte capaç de competir en la lliga internacional. A Catalunya la sèrie va reunir 385.000 espectadors i una quota del 13,2%, liderant la seva franja durant tot el període d’emissió, però el valor afegit que perseguia Nit i Dia era guanyar el favor de la crítica, intentant aconseguir, encara que signifiqués menys públic, aquesta aura de distinció típica dels productes de la HBO dins dels infinitament més estrets marges de la televisió catalana. Recordem que, aquest any, la productora de Jaume Roures ha participat en un projecte tan sonat com The Young Pope, i començarem a entendre quin és el pla.

L’estrena de la segona temporada significa la consolidació d’aquesta identitat de sèrie gran: amb el fitxatge estrella de Josep Maria Pou com a nou malvat al capdavant i d’una cara tan reconeguda i reconeixible com la de Peter Vives, que completen el ja elevat caixet de David Verdaguer i Clara Segura, l’elenc d’actorassos ha desfilat en tres esdeveniments promocionals en una sola setmana: projecció en petit comitè a la seu de Mediapro, presentació davant dels mitjans a La Filmoteca de Catalunya i, sobretot, preestrena per al públic en el marc del Serielizados Fest. Nit i Dia vol ser una marca i els seus actors són l’element centra d’una estratègia de publicitat que reivindica la seva condició d’estrelles. Però, photocalls al marge, l’element més interessant de la roda de premsa va ser la química entre Roures i el flamant president de TV3, Vicent Sanchís –que va reconèixer tot el mèrit d’apostar pel projecte al seu predecessor, Jaume Perals–. El productor català va defensar la qualitat de la sèrie demanant una tercera i una quarta temporada (fins a dues per any) sense complexos i Sanchís, recordant en tot moment les limitacions pressupostàries, no va guardar-se al calaix ni un sol elogi per a la sèrie, transmetent una clara sensació de compromís de Televisió de Catalunya amb la proposta de Mediapro. Si no hi ha un datalbaix, sembla que tindrem Nit i Dia per anys

Aquesta nit s’estrena a la televisió la segona temporada: un jutge apareix mort en estranyes circumstàncies abans que pugui prendre declaració a un testimoni protegit que podria aportar proves concloents sobre la implicació d’un polític de primera línia. Al mateix temps, la descoberta accidental del cadàver d’un nen desaparegut a Barcelona la primavera de 1992 destaparà un crim del passat. Com en tota sèrie noir, no es pot dir res més de l’argument sense espatllar-la, com no han parat de repetir tots els membres de l’equip durant els actes promocionals. Ara bé, la trama demostra una voluntat clara de fer un salt endavant en l’aposta per la televisió de qualitat. Si la foscor de la naturalesa humana ha estat el tema principal de la celebrada tercera edat d’or de les sèries, la degradació institucional ha estat el segon. I, si el que ens mostren les imatges que hem vist és veritat, Nit i Dia accepta el repte i se sumarà a l’audiovisual que retrata la corrupció del sistema. La sèrie presenta les seves credencials com a producte d’elit, posant sintonia els aspectes artístics amb una estratègia comercial. Per resumir la intuïció en forma de titular, sembla que Mediapro vol ser l’HBO catalana.

Vull acabar amb un incís personal. La meva col·laboració amb Núvol va començar amb els articles setmanals sobre Nit i Dia a partir d’una idea molt simple: la febre per les sèries havia fet aparèixer al món anglosaxó un ecosistema de crítica cultural que es prenia la teleficció com un objecte digne d’estudi i comentari i això s’havia d’importar. De Vulture al New York Times, les publicacions més prestigioses oferien anàlisis setmanals, episodi a episodi, de les seves grans sèries. Jo mirava amb admiració i enveja tot aquest univers i vaig pensar que Nit i Dia oferia una oportunitat perfecta per reivindicar aquesta manera de fer. Cal recordar que, si obres com Mad Men o House of Cards tenen el prestigi que tenen és per la seva qualitat intrínseca, però també per aquesta bombolla de legitimació cultural que s’ha construït al seu voltant. I així, a mig camí entre la fascinació per les lluites interiors de la Sara Grau i les ganes de fer un tipus d’article que respongui a la qualitat creixent de les sèries catalanes, van néixer els comentaris setmanals. Demà al matí, com cada dimarts, en parlem.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. No entenc la intervenció d’en Quim…

    Esperem amb candaletes aquesta segona temporada i la presentació que en feu encara ens n’augmenta les ganes. Demà sabrem si els nous ingredients compensaran l’enyor per alguns de tancats…

  2. Encantada que torni una nova temporada de Nit i Dia i que l’endemà tinguem el teu escrit analitzant el capítol, tot un luxe. Merci Joan