El relat i la rentadora

15.02.2018

“Una col·lecció és un relat. Una narració”. Amb aquesta idea capital sota el braç apareixia l’interiorista valencià Andrés Alfaro Hofmann a l’auditori del Museu del Disseny, en la que va ser l’última conferència vinculada a l’exposició Espais privats, sobre Adolf Loos. Abans, la pinacoteca havia convidat a Josep Quetglas i Juanjo Lahuerta per destriar l’obra de l’arquitecte vienès. El també dissenyador jutja la mostra de “treball ardu, molt ben presentat, didàctic i de gran envergadura”.

American Bar. |

Gran col·leccionista, Alfaro va dividir la dissertació en dues parts aparentment molt allunyades (col·leccionisme i Loos) que va saber cosir amb subtilesa i coherència. “No sé ben bé quin pes té el col·leccionisme en la vida de Loos però es tracta d’un autor que cal protegir per la seva contribució indiscutible a la modernització dels espais interiors. Aquests són un tot i cal tractar-los gairebé com objectes”. Per tant, la conservació, la cura i la delicadesa lliguen a Alfaro amb l’home de Viena. Tots dos treballen per aconseguir un objectiu complex i meritori: “La dificultat de conservar, mantenir y fer visitable és una tasca sempre complicada”.

El valencià començà passejant al públic per la seva vasta col·lecció. La intenció era “fer valdre la figura del col·leccionista per a entendre millor què ha estat el disseny durant el segle XX”. Alfaro va aconseguir un altíssim interès resseguint “el relat peculiar dels petits aparells que tenim dins de casa”. Per a generar aquest relat, però, ha hagut de conèixer i investigar l’entorn domèstic. En aquesta recerca, Loos ha estat fonamental: “M’ha obert els ulls. M’ha assenyalat el lloc on es trobaven aquests objectes”.

La Colección Alfaro Hofmann (visitable parcialment a Godella) acumula més de 5.000 peces. Podem dir sense equivocar-nos que és la col·lecció particular d’objectes quotidians més important d’Europa. “El col·leccionisme de l’electrodomèstic és força inèdit”, assegura l’interiorista. Una part fonamental de la sèrie –la primordial segons Alfaro– és la documentació gràfica que recull, la qual suporta la mateixa col·lecció. “El paper que genera l’electrodomèstic, des de la seva aparició a principis del segle XX, és molt difícil de trobar. És documentació que normalment es perd. Té un ús molt acotat en el temps”. Parlem de manuals d’instruccions, catàlegs i esbossos de dissenys. La documentació està sistematitzada; passejar-se per la web dels fons és una delícia.

Però per què electrodomèstics i no pas mobles o indumentària? Alfaro s’explicava: “L’aparició de l’electricitat a les cases fa que el gran públic vegi les excel·lències de la màquina dins la llar. L’aspiradora i la rentadora són els grans aparells que revolucionen l’àmbit domèstic. Ningú qüestiona la forma d’aquests aparells perquè la utilitat és innegable. Ningú és pregunta per la forma aerodinàmica d’un automòbil si en percep un bon funcionament”. Alfaro, en canvi, polemitza sobre totes les formes i materials dels aparells de la llar.

“L’automòbil i l’electrodomèstic són indubtablement els que més han contribuït a la divulgació del disseny, ningú qüestiona la seva forma, l’eficàcia i la funcionalitat. És possible que els aparells de preparació dels aliments, els més visibles, com ara els robots de cuina, els bullidors o les torradores, siguin els que més han aportat a la popularització del disseny, i, òbviament, no podem oblidar la ràdio”, explica Alfaro. Torradores, neveres, aspiradores… “Tot el que està relacionat amb l’alimentació és pràcticament inèdit”, segons el dissenyador. “Són aparells que quan es queden fora d’ús solen estar en un estat que no permet la seva conservació”.

El disseny industrial aplicarà, de mica en mica, l’exempció d’ornament que promulgava Loos. Passarà d’una tendència artesana –molt present en mobles (art nouveau)– a les línies pures i els simples elements de fusta. La introducció de l’alumini suavitzarà formes, permetrà modelar, donar un acabat higiènic. Serà usat per a construir motors, rentadores, cascs de construcció i ràdios. La tetera de Peter Behrens (1909) –coneguda com la tea kettle de Berhrens– és un dels primers exemples de disseny industrial.

Com lliga tot aquest farcell de col·leccionisme i disseny amb Loos? Com dèiem, Alfaro i Loos comparteixen el que es coneix com cultura de l’objecte, que, al cap i a la fi, no és res més que atenció als detalls i recerca de la cohesió. El valencià expressa aquesta ambició a través dels electrodomèstics i el relat que conformen; Loos ho feia convertint en objectes els interiors de sastreries i bars (American Bar); i també amb una mesurada manera de vestir. En Loos comença, doncs, una nova percepció de l’espai habitat. I, en aquest sentit, reconeix la influència de la dona: la considera la figura que ha canviat silenciosament els espais domèstics, aquells on s’encabeixen els aparells d’Alfaro.