El règim lingüístic a Catalunya, reconegut amb restriccions

Onze anys més tard que el PP i el defensor del poble impugnessin quatre lleis sobre el règim lingüístic a Catalunya, el Tribunal Constitucional ha decidit pronunciar-se finalment. I com diu Mariona Ferrer en un article al diari Ara, la resolució ha arribat “en un moment d’especial transcendència per al procés, amb la intenció de referendar la cooficialitat del català i el castellà”.

Així, l’alt tribunal ha aprovat per unanimitat les quatre sentències que estimen parcialment els recursos que van presentar el Partit Popular i la defensora del poble contra els apartats lingüístics de la Llei de Comunicació Audiovisual de Catalunya, la Llei d’acollida d’immigrants, el Codi de Consum i la Llei del Cinema, totes aprovades durant el tripartit. La Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya considera que “estem davant d’un reconeixement de la validesa de la política lingüística de Catalunya i de l’evidència de la mala intenció amb què les normes catalanes van ser impugnades”. Encara, però, queden pendents de resoldre els recursos contra la Llei de l’occità (aranès a l’Aran) i la Llei d’educació de Catalunya, impugnades pel govern socialista i el PP.

El Tribunal Constitucional, doncs, continua fent un paper que li escau poc: “Juga a fer política. Quina data més curiosa, després de tants anys, per fer pública la sentència”, ha esgrimit el sociolingüistica i professor de la UB, Francesc Xavier Vila, que considera que l’alt tribunal, que, d’altra banda, ha rebutjat la nacionalitat a immigrants que sabien català però no castellà, continua legislant sense mirar la realitat: “Amb les dificultats que hi ha per integrar lingüísticament els immigrants, el que fa és eixamplar la llibertat dels nouvinguts de prescindir del català”. Segons la seva opinió, a més a més, el TC “ha evitat posicions més dures (podia haver eliminat les quotes al cinema), però de manera general continua aplicant el principi de fixar l’equiparació amb el castellà com a màxim aspirable, però fa difícil que s’hi arribi”.

Llei d’acollida d’immigrants

En el recurs que va presentar la defensora del poble, María Luisa Cava de Llano, argumentava que la norma donava preferència al català en detriment del castellà en el servei d’acollida. Els magistrats han declarat inconstitucional l’apartat 9.5 (“que hagin assolit l’adquisició de les competències bàsiques en llengua catalana”), en el qual s’establia que calia donar als immigrants formació en llengua catalana abans que castellana, ja que el fet que s’hagués de tenir un determinat nivell de català condicionava l’accés a l’aprenentatge del castellà. Pel que fa al punt 9.4 de la llei, segons el TC, és conforme a la Constitució perquè “no pot concloure’s que exclogui l’aprenentatge del castellà per als immigrants en règim de primera acollida”.

Llei de Comunicació Audiovisual de Catalunya

En relació amb la Llei 22/2005 de Comunicació Audiovisual de Catalunya, el TC descarta que infringeixi el règim de cooficialitat lingüística, sempre que no hi hagi una llengua que prevalgui per sobre de l’altra i que no impliqui l’exclusió del castellà: “La cooficialitat ha de ser entesa respecte a un patró d’equilibri que no atorgui prevalença a una llengua sobre l’altra”, ha escrit el magistrat Santiago Martínez-Vares. Així, declara constitucionals els preceptes lingüístics impugnats pel PP al Congrés dels Diputats, estipulats als articles 32.3.c), el 52.1.b), el 53.1.f) i el 86.1 i 3.

Tanmateix, els magistrats han declarat inconstitucional l’incís que estableix sancions administratives de fins a tres mesos de la suspensió de l’activitat per aquells canals que no separin informacions de les opinions (“fer una separació clara entre informacions i opinions”, art. 80.f). La sentència resol la dificultat de distingir entre llibertat d’expressió i d’informació a debats i tertúlies i que cal prioritzar l’exercici de la llibertat d’expressió.

Codi de Consum

L’alt tribunal ha declarat constitucional la norma que obliga a atendre els ciutadans en qualsevol de les llengües cooficials que elegeixin (apartats 1 i 2 de l’article 128-1), sempre que no es demani a les empreses privades el mateix grau d’obligatorietat que a l’administració a l’hora d’atendre els ciutadans en les llengües que escullin. Precisa que en les relacions entre particulars “la previsió continguda en el precepte no pot suposar la imposició de l’ús de qualsevol de les dues llengües oficials” i que, per tant, en les relacions entre privats no és pertinent “establir un règim sancionador davant d’eventuals incompliments de la norma autonòmica”.

Llei del Cinema

Pel que fa al recurs impulsat pel PP contra la Llei del Cinema, ha estat desestimat per l’alt tribunal, però obliga a reduir del 50% al 25% la presència mínima necessària de català. Segons la sentència, la quota de reserva del 50%, “entesa amb caràcter absolut, ha de considerar-se desproporcionada en el sentit que la quota de reserva per a distribuïdors i exhibidors de pel·lícules de cinema doblades o subtitulades en català no pot excedir el còmput efectiu global del 25%”. No s’especifiquen en quins paràmetres se sosté aquesta reducció.

Ara bé, aquesta sentència arriba tard perquè el Govern ja havia aprovat una modificació de la Llei del Cinema que eliminava les obligacions de doblatge al català i/o subtitulat de les pel·lícules europees, tal com avança l’ACN.