El reggaeton i la consciència de classe

29.11.2017

Despacito és un èxit internacional indiscutible, una cançó que sona en discoteques i auriculars d’arreu del món. Malgrat la seva manera de triomfar, la peça és només la punta de l’iceberg d’una indústria musical, la del reggaeton, que està assolint xifres històriques. Però què hi ha darrere d’aquesta música? Fem una anàlisi social del fenomen.

Una escena del videoclip de “Despacito”, la cançó que ha dinamitat els números del reggaeton aquest 2017 | Universal Music Latino

Dimarts 21 de novembre, el Centre Cultural Albareda del Poble Sec va organitzar la xerrada Reggaeton com a estratègia de distracció. Hi van participar una vintena de persones, bona part de les quals eren joves, la majoria d’arrels llatinoamericanes, i tant homes com dones. Primer de tot cal felicitar el centre per aconseguir mobilitzar un públic a qui normalment no es crida l’atenció; després, cal felicitar Sarah Ardite, selectora musical i ponent que va desgranar els efectes del reggaeton en la societat des d’una perspectiva seriosa, argumentativa i gens conformista. Atenció a les conclusions.

Els inicis del Reggaeton

El ritme del reggaeton es basa en una sèrie de beats, una barreja de dancehall reagge a la base, junt amb rap i altres sons caribenys augmentats de ritme. El primer cop que aquest so es va fer popular va ser gràcies a la cançó homòfoba jamaicana de Shabba Ranks anomenada Dem Bow (1989). En aquell moment, aquest gènere musical encara no rebia el nom que li donem avui en dia: de fet, el ritme en qüestió va passar de Jamaica a Panamà, on se li va dir “Reggae en Espanyol” i on el cantant panameny El General va afusellar Dem Bow per crear un tema quasi idèntic en castellà: Son Bow (1990). D´allà va arribar a Puerto Rico (Estats Units), on va passar a dir-se “Reggaeton”. Les productores van considerar la possibilitat de continuar-li dient “Música Negra”, tal com se la coneixia en alguns indrets, però ho van descartar perquè de cara al màrqueting era millor parlar de “Música Llatina”.

Puerto Rico va ser el lloc en el qual es va impulsar i comercialitzar el gènere. A la seva capital, San Juan, als anys 90 van intentar censurar-lo. “Com que es va prohibir per obscè i per tota una sèrie de raons que tenen a veure amb la moral cristiana, es va crear l’efecte contrari: el reggaeton “prohibit” es va estendre com la pólvora per tota Amèrica Llatina, el Carib i als EUA”, explica Sarah Ardite, que es dedica a investigar, analitzar i reflexionar sobre música i societat.

Una de les característiques del negoci del reggaeton és que la majoria dels seus esforços estan destinats a la promoció. De fet, la seva difusió va multiplicar-se quan a finals dels 90 es va crear un triangle de tres ciutat potents que el produïen: San Juan de Puerto Rico, Nova York i Miami. I d’aquí, al món. Avui en dia hi ha una nova onada d’aquest estil musical: estan sorgint grups que busquen continuar amb el ritme, però canviar les lletres i fer-les menys denigrants.

Tot i això, el volum de producció d’aquestes noves propostes és poc significatiu en comparació amb els números exagerats del reggaeton comercial: només a Spotify Shakira té 24 milions de seguidors mensuals , i l’àlbum Barrio fino de Daddy Yankee va ser el més venut de la dècada dels 2000, segons la revista Billboard. Quant al reggaeton quotidià, reivindicatiu, feminista, lèsbic o senzillament no ofensiu, Ardite creu que en total s’hi poden incloure un disc de René Perez, de Calle 13, i una cinquantena de temes “no insultants” de músics com Chocolate Remix, Tremenda Jauría, Gente de Zona, Krudas Cubensi o Ms Nina.

 

La invasió del Reggaeton: els números

En només 30 anys, la música comercial ha passat d’albergar Michael Jackson, Madonna o Nirvana a tenir com a màxim exponent el reggaeton, que ha desbancat a tots els altres gèneres musicals.  “La música comercial de caire popular ha estat completament segrestada per la indústria”, afirma S. Ardite, “Hi ha hagut una invasió d’aquest producte comercial anomenat reggaeton, que la indústria ha convertit en un fenomen global de números i beneficis a força de fer-lo passar per tots els canals comercials existents”. Això ha estat possible amb el suport dels mitjans de comunicació, els continus reconeixements dels governs, els grans premis internacionals, i sobretot gràcies a les plataformes d’internet, que ja són el major canal de difusió i consum de música.

A dia d’avui, el reggaeton és el fenomen musical amb els números més alts mai vists: compta amb una de les cançons més escoltades de la història –Hips don’t lie, de Shakira- i actualment és el gènere més escoltat a totes les plataformes de streaming mundials. De fet Spotify, una d’aquestes plataformes, atribueix gran part del seu creixement al reggaeton: entre 2014 i 2017, el número d’escoltes que va rebre aquest gènere va créixer ni més ni menys que un 119%, segons la mateixa empresa informa, arribant als 140 milions de subscriptors actuals. La seva llista de reproducció Baila Reggaeton és la tercera més popular a nivell mundial i compta amb més de cinc milions de subscriptors.

Aquest increment el marca sobretot una cançó: Despacito, de Luis Fonsi i Daddy Yankee, que tot i que es va llançar el gener del 2017, ja és la més escoltada de la història dels serveis de streaming. Al juliol, el tema en format original i el seu remix, interpretat per Justin Bieber, comptava amb més de 4.600 milions de reproduccions. Atenció, perquè aquest és el hit espanyol amb més èxit després de La Macarena (Los del río, 1996). Els números parlen per si sols, però Ardite lamenta que les lletres no transmetin cap missatge constructiu: “Amb la difusió i impacte que té, si el ritme hagués estat acompanyat de lletres que aixequessin consciències, tenint en compte el públic al que es dirigeix, s’hagués pogut crear una rebel·lió des de la base. O podia haver estat usat per difondre coneixement i empoderar-nos, com ja va fer el Jazz. I és precisament això el que es vol evitar”.

 

Difusió Top-down: des de la indústria fins a les classes baixes

Són moltes les músiques que han acompanyat lluites socials o polítiques, com el Rap o el mateix Reggae, que tracta el rastafarisme, el neo-colonialisme a l’Àfrica, la legalitat del cànnabis, la identitat negra o les injustícies comeses per l’imperialisme i pel capitalisme. Això no passa amb el reggaeton, que no és resultat de cap moviment jove de masses. “Des del principi, aquest gènere és una inversió de la industria de l’espectacle, per això no podem dir que tingui un origen popular, com el Vallenato o la Cumbia”, diu Ardite, “No té cap objecte narratiu, ni social, ni identitari. Com és possible, tenint en compte els contextos socials dels quals surt el reggaeton? S´està fent servir la música, que és un dels més potents connectors de persones, per degradar-nos”.

Segons l’experta, un dels punts claus del Reggaeton és que s’ha convertit en un model de vida aspiracional. La industria musical ha creat un concepte vital, amb el qual ha inundat el mercat, i ha generat un prototip d’home d’èxit, el mascle barri-cèntric: “Un semental sense possibilitatd’educar-se rodejat de dones que el desitgen perquè té diners, al qual se li permet escriure cançons que diuen No es culpa mía si me porto mal. Aquest s’ha convertit en un model d´èxit per les persones que volen sortir de la pobresa material. No tenen res a perdre, ni gaires altres opcions. I menys encara si són dones”.

De fet, una de les reflexions més interessants de Sarah Ardite és l’afirmació que “aquest és un gènere que ajuda a mantenir l’statu quo: el reaggeton no només és tòxic, també ens despista. Distorsiona la realitat. Mentre passem el dia pensant en perrear, no el passem pensant en què ens cal fer per poder sortir d’on estem atrapats”. No genera necessitats educatives superiors, sinó que contribueix a perpetuar condicions malestants. No exigeix millores en el sistema, sinó que rebaixa els models de referència: “Com menys aspiracions tinguem, menys inversió en escoles i en llibres per part dels governs”, creu Ardite, que assegura que no interessa que el reggaeton transmeti missatges substancials, i deixa anar una pregunta a l’aire: “És aquest fenomen comercial en forma de música una eina per manipular i controlar les persones excloses degut a les agressions econòmiques del sistema? Excloses per no educades, per materialment pobres, per mestisses i la meitat d´elles, per ser dones”.

 

Oblidar el ritme i escoltar les lletres: creació d’estereotips i perpetuació de rols

No es tracta de si el reggaeton és música de qualitat o no. No és cosa de ritme, sinó de missatge. Només cal llegir les lletres. Posem-ne algunes d’exemple. Diu Daddy Yankee a la cançó En la cama (2001): “A ella le gusta que le den duro y se la coman. Y es que yo quiero la combi completa ¡Qué! chocha, culo y teta”. Per la seva banda, Jiggy Drama canta això a Contra la pared (2010): “Si sigues en esta actitud voy a violarte, hey que comienzo contigo y te acuso de violar la ley, así que no te pongas alsadita, yo sé que a ti te gusta porque estás sudadita”.

Dues últimes mostres. Això és el que diu Agárrala (2004), de Trébol Clan: “Agárrala, pégala, azótala, pégala. Sácala a bailar que va a por toas. Pégala, azótala, agárrala, que ella va a toas. Agárrala, pégala, azótala”. El tema Cuatro Babys (2016) de Maluma, que porta més de 800 milions de visualitzacions a Youtube, proclama: “A todas yo quiero darles, ya no se ni con cual quedarme, y es que todas maman bien, todas me lo hacen bien, todas quieren chingarme encima de billetes de cien”.

La majoria de les cançons de reggaeton es mouen entre dos àmbits, segons Ardite: cançons romàntico-estúpides i cançons violentes. Aquests dos pols són mínims i molt pobres, però com hem explicat anteriorment, el gènere no compta amb altres temàtiques. Que les lletres són masclistes queda fora de dubte. “Que el reggaeton tingui aquests números vol dir que denigrar a les dones no és percebut com a delicte per cap de les parts implicades en aquest negoci”, destaca Ardite. “La gran majoria de les cançons són misògines, sexistes, denigren a les dones, inciten a la violència contra elles, inciten a violar-les, i fan apologia del crim”.

El problema no és que el reggaeton parli de sexe: això que canten no té res a veure amb el sexe. I el sexe no té res a veure amb la decència ni amb la moral. No deixem que falses polèmiques facin de cortines de fum”, diu Ardite. “El problema és transmetre una idea tòxica de les relacions sexuals, crear estereotips nocius i perpetuar i amplificar tant els rols de gènere i la violència masclista com la cultura de la violència verbal i física, com una forma acceptada d’estar al món”.

Segons la ponent, algunes de les cançons atempten contra la dignitat humana i això es fa palès quan escoltem, cantem o ballem reggaeton sense que ens afecti: “Quan t’estimes a tu mateix no fas mal als altres, i tractes als altres com iguals. Aquesta idea desenvolupada per Angela Davis durant la lluita pels drets civils dels negres als Estats Units és clau per entendre l’èxit comercial d’aquest fenomen entre els més joves”. Perreo i deshumanització. De fet, s’ha vist que en els moments en què el reggaeton ha patit descensos comercials, la resposta han sigut cançons on les lletres eren encara més explícites i violentes. A part, aquesta música també ha creat estereotips respecte Amèrica Llatina, transmetent la idea que la seva cultura és la mateixa que veiem a les cançons en qüestió: “El reggaeton no representa les persones d’Amèrica Llatina, ni de cap territori en concret”, vol deixar clar la conferenciant.

Al final de la xerrada al Centre Cívic Albareda, una noia de brasil va aixecar la mà per explicar que el 2016, abans de venir a viure a Barcelona, no escoltava aquest tipus de música. En canvi, va venir a Catalunya i la gent va relacionar el reggaeton amb els ritmes que ella suposadament havia de sentir-se seus. “Que això em representi fins i tot em fa mal, aquesta no és la meva cultura”, declarava. I aquesta és precisament una de les moltes batalles guanyades pel reggaeton: vendre’s com si fos una cultura panallatinoamericana i transportar al món aquesta idea simplista, pobra en matisos i fins i tot racista.

 

La idea de societat que transmet el reggaeton: comparacions doloroses

Si algú volgués difondre cançons que fessin apologia al feixisme, deixaríem que seguissin sonant? Aprovaríem que aquests temes es moguessin a través dels canals pels quals es mou el reggaeton comercial, amb número de visualitzacions que es compten en centenars de milions? Estaria permès que aquestes peces sonessin en camps de futbol plens de joves? Un editor, publicaria un centenars de milers de llibres amb un contingut que apel·lés explícitament a la violència? Si el llibre més llegit del món i el més comprat online incitessin al maltractament de gènere, no es criticaria i censuraria?

La solució al problema del reggaeton, creu Sarah Ardite, és educar i conscienciar, “i si s’ha de prohibir perquè ja no hi som a temps, que sigui per les raons reals i a tots els nivells”. Tot i això, celebra una de les poques decisions que s’han pres a nivell mundial per no difondre reggaeton nociu: aquest 2017, l’Institut Basc de la Dona ha prohibit que sonin Shakira o Maluma durant les festes populars. Addicionalment han creat una playlist amb cançons no sexistes fetes per dones, de diferents ritmes i estils, en la qual s’exclouen cançons de reggaeton irrespectuoses –que com hem vist, són la gran majoria- i es promouen les que transmeten missatges positius.

A Catalunya, això s’ha fet en alguns municipis, com ara Capellades, que en consonància amb la seva campanya contra el sexisme, fa dos anys que aconsella als músics que no punxin reggaeton discriminatori durant la Festa Major, fet rebut amb certa polèmica. A Colòmbia la fotògrafa Lineyl Ibáñez ha creat la campanya Usa la razón, que la música no degrade tu condición. Segons Ardite, “És la primera vegada que s’utilitza el negoci de la música com a arma de destrucció massiva de les consciències joves, a costa de ferir la dignitat de les persones en general i de denigrar les dones en particular. S’ha de corregir, no tot val”. Encara queda, doncs, molta feina per fer.

 

La xerrada Reggaeton com estratègia de distracció que Sarah Ardite va dur a terme al Centre Cultural Albareda està disponible en format audio. L’experta també ha confeccionat a Spotify una llista que barreja reggaeton conscient, independent i feminista, junt amb reggaeton tòxic, per tal de corroborar la diferència.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

8 Comentaris
  1. Està molt bé que s’engegui aquest debat, però i el reggaeton feminista (tremenda jauría, per exemple).. on el posem? D’acord sé que és minoritari i que neix com a reacció al que exposa l’article, però no ens en podem oblidar.

  2. Realment preocupant, l’expansió d’aquest gènere tal com és, ja que només perpetua aquests rols, com bé s’explica en aquest article. Fa més de deu anys vaig viatjar a Cuba i allà ja es feia campanya en contra d’aquestes lletres sexistes i anorreants.

  3. Totalmente de acuerdo! Gran artículo. Un único apunte: al género masculino tampoco se le hace ningún favor ni buen ejemplo, en el sentido que para el “macho” si no eres un gangster y está forrado de millones y tienes una mega mansión y te follas a 5 cada día, si ese rol o baremo no lo cumples = eres una mierda, un pringao de la vida. Quiero decir que la idea que es machista no quiere decir que al hombre se le empodere y a la mujer se la rebaje, sino que nos rebajan a tod@s!!! Los hombres, la mayoría, no vemos bien todo esto en las letras. Es un desastre para nuestra sociedad. Pero apuesto que a los que manejan los hilos les interesa mucho tenernos todo el día con el ‘despasito’ y otros ocios basura. Solución: NO LO CONSUMAN.

  4. Crec que és millor conscienciar (“adoctrinar”, en dirien alguns) que no pas “censurar”, “prohibir” o “obligar” escoltar les cançons [sic] politicament correctes.

    Atentament, i bon dissabte

  5. Entonces, una Dj blanca que se apropia de música africana para hacer sus sesiones de música viene a dar lecciones? Y nos dice que escuchemos a Tremenda Jauria que no hace ni cumbia ni reggaeton pero son blancos y españoles, y claro eso es bueno, el reggaeton latino es caca no lo escuches.

    Ok gracias!

  6. L’article està molt bén redactat i és molt analític, però no hi estic gaire d’acord ja que, en la meva opinió, s’està donant aqui al reggaeton molta més profunditat de la que té. No cal dir que els anomenats “hits” internacionals mai han estat al màxim nivell en complexitat o creativitat, és música que es basa més en un ritme fàcil de ballar i una lletra fàcil de recordar que en la seva qualitat, amb les consequències que això comporta (un exemple seria la famosa “canción del verano” que molta gent canta durant uns mesos però ningú recorda al cap d’uns anys). Però en aquest cas es va més enllà. El reggaeton és, senzillament, un producte de consum massiu fet per a una societat de consum ràpid, fàcil, sense complicacions. Lletres i ritmes pensats, produits i venuts en questió de segons. El gran èxit no és de la cançó, sino de la genial estratègia de marketing dels realities, internet, medis, etc… en fer que la gent escolti, balli o fins i tot compri massivament un producte de la més baixa qualitat, podent triar entre una quantitat quasi infinita d’alternatives. Per sort no tothom hi cau!